the sound and the fury, ara en color
Bé, sembla que The Folio Society és fan d'Els de dalt. En una aclamadíssima i modesta entrada que vam publicar fa més d'un any, titulada "Coses que algú hauria de fer", reclamàvem que algú fés tres coses:
1) Il·lustrar La vida instruccions d'ús de Georges Perec.
2) Escriure totes les novel·les que Nabokov diu que escriu Sebastian Knight a La verdadera vida de Sebastian Knight.
3) Fer una edició en què es separi per colors els lapsus temporals d'El soroll i la fúria de Faulkner (tal i com ell volia).
Doncs bé, The Folio Society ha escoltat una de les nostres demandes i aquí la tenim, senyores i senyors, la primera edició en color de The Sound and The Fury, recent sortida del forn. Pel mòdic preu de 225 lliures, podreu gaudir del que Faulkner realment volia: una edició que separi per colors els diversos lapses temporals de la més densa de les novel·les modernistes, de manera que l'obra sigui més entenedora pels lectors.
Tant ens fa que l'obra sigui més entenedora o no, però celebrem eufòricament que The Folio Society hagi decidit, ara que els temps moderns ho permeten, complir explícitament els desitjos de l'autor. Editar el modernisme americà tenint en compte tots els intríngulis del modernisme americà és motiu de goig i festa. I posem-nos seriosos perquè aquesta nova edició de The Sound and The Fury és cosa molt, molt fina: en un article a LA Times, Carolyn Kellogg explica que la novel·la consta de 14 colors diferent, una llegenda que diu a quin període temporal pertany cada color, òbviament tapa de pell, un estoig per guardar el llibre i un volum addicional amb comentaris.
Els numerosos socis d'Els de dalt estem pensant en organitzar un Verkami i inaugurar la nostra biblioteca amb tal preuada obra d'art. De moment, però, fullegem utòpicament els llibres editats per The Folio Society. Fundada el 1947 per Charles Ede, el lema d'aquesta editorial és que els grans clàssics literaris no només han de ser espectaculars a nivell de contingut sinó també a nivell físic: d'aquí les edicions acuradíssimes, les il·lustracions impecables, els fantàstics resultats. Elitisme? Tot i estar ben lluny del "barat i universal" d'editorials com reclam, els llibres de The Folio Society volen ser "beautiful and affordable". De fet, exceptuant l'obra de Faulkner, que deuria ser una tragèdia grega a nivell d'impressió, les seves edicions no passen de les 30 lliures. Nosaltres ens ho comprariem tot, però sospitem que encara ens queden molts anys de pràctiques.
Els numerosos socis d'Els de dalt estem pensant en organitzar un Verkami i inaugurar la nostra biblioteca amb tal preuada obra d'art. De moment, però, fullegem utòpicament els llibres editats per The Folio Society. Fundada el 1947 per Charles Ede, el lema d'aquesta editorial és que els grans clàssics literaris no només han de ser espectaculars a nivell de contingut sinó també a nivell físic: d'aquí les edicions acuradíssimes, les il·lustracions impecables, els fantàstics resultats. Elitisme? Tot i estar ben lluny del "barat i universal" d'editorials com reclam, els llibres de The Folio Society volen ser "beautiful and affordable". De fet, exceptuant l'obra de Faulkner, que deuria ser una tragèdia grega a nivell d'impressió, les seves edicions no passen de les 30 lliures. Nosaltres ens ho comprariem tot, però sospitem que encara ens queden molts anys de pràctiques.
a man's best friend
David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones del seu temps. Després va tornar a baixar i, dotat d’una bandana que li oferia “un aspecte alhora de pirata i de mestressa de casa”, va procedir a vomitar-ho tot als seus contemporanis covencs. No per deslliurar-los dels seus enganys i fer-los veure la llum, sinó per confirmar-los que life is shit and then you die i que estaven tots sols i eren insignificants i al cap i a la fi moririen i tot tiraria endavant sense ells, però almenys estaven tots junts en el mateix pou i què collons, més val riure-se’n de les pròpies misèries.
Parlem dels Estats Units de finals del XX, d’un fill d’acadèmics més aviat tímid que semblava que s’anés a dedicar a les matemàtiques o la filosofia però que, després d’una crisi d’identitat a l’avançadíssima edat de 21 anys, va decantar-se per l’escriptura narrativa. Parlem d’un home que ho passava malament a les entrevistes, que es definia a sí mateix com “alguien que pasa la mayor parte de su vida en bibliotecas”. Que va viure a un poble d’Illinois anomenat Normal amb “un perro muy proclive a estar clínicamente deprimido” i que va patir l’infern particular de la lucidesa extrema (del seu imprescindible mocador cefàlic va dir que no era més que el reconeixement d'un temor seu molt arrelat, "la preocupación de que la cabeza me vaya a estallar").
Ens estem referint en tot moment a Foster Wallace, gran coneixedor i explotador del "modo de pensar típico de la marihuana"; aclamat autor de la novel·la La broma infinita; escriptor inclassificable que sota la seva depressió clínica i el seu mocador piratoide amagava una intel·ligència inusual, una capacitat radiogràfica d’analitzar els comportaments de les persones, i un talent rar, i un univers teòric desmesurat que saltava de la teoria literària als mecanismes de la cultura de masses al tenis als creuers de luxe pel Carib a les relacions humanes sense despentinar-se i sense fluixejar massa.
Ens estem referint en tot moment a Foster Wallace, gran coneixedor i explotador del "modo de pensar típico de la marihuana"; aclamat autor de la novel·la La broma infinita; escriptor inclassificable que sota la seva depressió clínica i el seu mocador piratoide amagava una intel·ligència inusual, una capacitat radiogràfica d’analitzar els comportaments de les persones, i un talent rar, i un univers teòric desmesurat que saltava de la teoria literària als mecanismes de la cultura de masses al tenis als creuers de luxe pel Carib a les relacions humanes sense despentinar-se i sense fluixejar massa.
El relat breu -i no tant breu- va ser una de les tècniques clau amb què Wallace va donar via lliure a la seva desconcertant eloqüència. I si hem dedicat aquesta llarga introducció a la seva persona és perquè ell mateix i la seva psique agitada van ser amb tota possibilitat un motlle pels tants personatges que poblen les seves històries, i això ens fa mirar amb ulls com plats i plens de reverència la seva aparent normalitat blanca suburbana consumidora d'antidepressius.
Posem per cas el segon volum de relats de DFW, Entrevistas breves con hombres repulsivos (1999), del qual un amic de l’autor deia que “todos los que salen aquí están total y jodidamente perdidos”. És un bon resum. Més enllà de la lluita a vegades a mort contra el llenguatge i les formes (com els cèlebres peus de pàgina absurdament llargs) aquests relats suposen una penetració en un remolí d’estats mentals extrems, on els personatges son conillets d'índies formant un món de depredadors sexuals, maníacs, neuròtics, masturbadors compulsius, els pensaments en bucle de persones deprimides i depriments i també pares que odien els seus fills, i fills odiosos i odiables (aaai, la familia... una mina d'or per a un caçador de situacions generadores d'ansietat crònica).
El resultat: un collage humà tant pertorbador com amè i risible, capaç de fer que el lector reconegui a l’instant com a propis molts dels pensaments aparentment aliens a tot bon ciutadà que turmenten els seus personatges. Aquella sensació de “conec perfectament aquest sentiment però mai m’havia parat a formular-lo en paraules o a reconèixer que estava tenint lloc” és constant, lo qual resulta inquietant i reconfortant alhora.
La verborrea de Wallace aconsegueix així el propòsit de l'autor de “proporcionar al lector, quien como todos nosotros es una especie de náufrago en su propio cráneo, acceso imaginativo a otros yos”. Que són els que sortirien a la llum si ens treguéssim les màscares fraudulentes i muntéssim una orgia de jos alliberats, deixant fluir lliurement la patètica serie d'inseguretats, frustracions, i paradoxes ingestionables que ens mengen per dintre. Paradoxes com la que resulta del conflicte entre la certesa de cadascú de ser el centre de totes les experiències viscudes i per viure, versus la consciència de la pròpia insignificància en l’ordre general del món. Saber-se el centre de l’univers i alhora llegir que Andròmeda absorbirà la terra en uns milers d’anys.
Aquesta contradicció insalvable és un dels principals motors de l'últim volum de relats de Wallace, publicat quatre anys abans del seu sonat suicidi. Extinción (2004) és una radiografia exhaustiva de les frustracions de la vida adulta (blanca i nord-americana i consumidora massiva de tele i McDonald’s). Hi ha el yuppie fraudulent atrapat en la seva pròpia fraudulència, els nen que percep el tedium vitae del seu pare i té malsons consistents en oficines de comptabilitat infinites, i Amber Moltke, la inmensa dona del mitjà oest que ansia assolir la fama catapultant a l’estrellat el seu marit, el qual té el do natural de cagar figuretes perfectament detallades. Fetes de merda, s’entén.
Al final, el quid de la qüestió no és altre que la gestió de la pròpia insignificància. Wallace n'era molt conscient, de la seva, i per extenció de la de tota la humanitat, i va provar d'amenitzar-la una mica mitjançant la ironia i el grotesc. “Tengo tendencia a únicamente ser capaz de que los personajes digan cosas que pienso que son serias si al mismo tiempo me río de ellos”, deia, reconeixent tenir una debilitat extrema pels xists alhora que greus problemes de consició, a vegades derivats del síndrome “mírame por favor ámame te odio”. Que és com DFW anomenà la dolença de l’escriptor que sent un desig desesperat d’impressionar i agradar el lector alhora que l’odia i el repudia per posar-lo en aquesta situació estressant.
 |
| Recull d'entrevistes i semblances de DFW |
I tot i així no ens fem l'hara-kiri i el seguim llegint, i tot i així el seu segueix sent admirat i copiat i la seva narrativa segueix tenint aquella qualitat estranya de generar 'clics' de reconeixement frase rere frase. "Hay una especie de ¡ajá! al menos durante un instante alguien siente por algo o ve algo lo mismo igual que yo" és com resumia Wallace aquesta identificació que a vegades té lloc quan es llegeix literatura fina. I aquest sentir-se-comprès-i-acompanyat-momentàniament és l'efecte últim que buscava tenir a través de la seva obra, ja que
no hace falta pensarlo mucho para darse cuenta de que nuestro terror a las relaciones y la soledad, que son como sub-terrores de nuestro terror a quedar atrapados dentro de un yo (un yo psíquico, no simplemente un yo físico), tiene que ver con la angustia de la muerte, el reconocimiento de que voy a morir, y a morir totalmente solo, y el resto del mundo va a seguir adelante sin mí.
La cita podria ser de Woody Allen hipocondríac i exaltat buscant-li el sentit a la vida a Hannah and her sisters, però no. És DFW aplanant el camí per explicar ni més ni menys quina ha de ser la finalitat de la ficció. Que és la d’actuar com una mena d’antídot contra aquesta soledat que domina les persones. Oferir al lector una via d’escapada de sí mateix al facilitar-li la compenetració amb una altra psique humana, ja sigui la de l’escriptor o la d’algun personatge, “y también tratando de enfrentar su sensación de que es una persona, que está sola y que va a morir sola”. Fora del gos, el llibre ha de ser el millor amic de l'home. (a dins del gos etc, etc).
 |
| Wallace amb gos procliu a la depressió clínica |
Això era DFW: una mena de nerd entranyable, almenys vist de fora i de lluny, que va voler ser el nostre millor amic, i que va ser capaç d'utilizar la creació literària com a eina per parlar sobre la vida i reflexionar sobre pròpia creació literària sense quedar-se atrapat en un producte opac i excessivament cerebral. Wallace va fer Literatura de la que provoca "ese sentimiento en el estómago que es la razón por la que leemos", i va aconseguir fer de la seva escriptura un vertiginós zoom in totalment divertit en la complexitat del que és viure, portant a la realitat allò que ell mateix predicava:“la ficción debe tratar de en qué consiste ser un jodido ser humano”.
[Les cites de l'autor són extretes del recull d'entrevistes Conversaciones con David Foster Wallace (Ed. Pálido fuego, 2012), editat per Stephen J. Burn]
[Les cites de l'autor són extretes del recull d'entrevistes Conversaciones con David Foster Wallace (Ed. Pálido fuego, 2012), editat per Stephen J. Burn]
sobre túnels, herois i tombes
Escoltant Ernesto Sábato divagar apaciblement a l'entrevista que li feia Soler Serrano el 1977 costa creure que de la ploma d'aquest honorable Intel·lectual puguin haver sorgit els submóns d'aigües putrefactes, monstres copròfags i neurosis homicides que formen la seva obra. Sembla mentida que tot plegat sigui producte d'aquest escriptor ponderat amb pintes de Woody Allen llatinitzat i desproveït de tot element còmic, i no la creació d'un ens torturat, misantrop i solitari tancat en una cel·la d'una torre en runes vigilada per monstres llefiscosos. Així tot tindria més sentit. Però no ens hi entretinguem massa, en això.
Sábato, un Intel·lectual Argentí a qui preocupa molt la deshumanització de l’home per la tecnologia, imagina l’ésser humà com una bèstia passional forçada a viure segons les normes rígides de la raó i la ciència. Aquestes normes, però, no són suficientment rígides com per evitar que una part irracional feta de pors, patiments, somnis i símbols llisqui per sota les parets com un residu enganxifós, com unes aigües estancades on s’arrosseguen rates grasses i pudents. Tenim, posem per cas, Buenos Aires, un entorn ben delimitat de carrers asfaltats, gent que surt i entra del metro, bars decorats amb retrats gastats de Gardel i edificis d’oficines de dotze pisos, i a sota hi tenim el clavegueram, un túnel fosc que condueix totes les desfetes i vergonyes i pudors del lluent món superior. I així també passa en les persones. Més o menys.
Vegem sinó el cas del pintor Juan Pablo Castel, l’assassí confés de María Iribarne, que a El túnel ens explica retrospectivament com i perquè va matar l'única persona que podia entendre la seva obra i, de retruc, l'única que s’havia estimat. Salta a la vista que Castel no hi toca gaire i que la seva obsessió per la dona en qüestió és grotesca i malaltissa, però ens l'explica seguint un raonament lògic, justificant cadascun dels seus petits recels, com traient-se el mort de sobre i demostrant que en aquell moment tenia sentit. Encara que fos un sentit minúscul, com una peça en perfecte funcionament dins d'un cotxe que avança en quinta cap a un precipici. Així li ho explica a la seva futura víctima en un afany desesperat de fer-se entendre:
Equilequà: persones que creuen guiar-se per la Raó però que no saben On es dirigeixen, i acaben amb la merda fins al coll. Una mica com el bo d’en Fernando, personatge de Sobre héroes y tumbas -segona i penúltima novel·la de Sábato- que elabora un minuciós Informe sobre ciegos segons el qual els fils del món els mou una secta malèfica formada per invidents. Aquests, sota l’aparença d’éssers desemparats i aixoplugats per la propaganda benintencionada que els mitjans despleguen envers ells, deixen anar tota la seva ràbia i el seu ser-dolentíssims contra els pobres desgraciats que hi veuen. Fernando Investiga i Comprova Hipòtesis i fa ús del Mètode Científic, però clar. Que cadascú tregui les seves conclusions.
Sobre héroes y tumbas sua sabatisme per tots cantons. En 500 i pico pàgines hi ha embotit tot allò que hem mencionat anteriorment. Aquí el llefiscós món-clavegueram inherent a tantes existències es materialitza en les vivències de Martín, un jove que com el propi Sábato quan va ser enviat a la gran ciutat a estudiar, és un somiatruites acomplexat i desorientat que no troba el seu lloc al caos frenètic de la urb. I que a més arrossega un seguit de traumes de cuidado:
Per si no en tingués prou amb carregar enormes fardos de basura y excrementos, el pobre Martín s'enamora d’una dona misteriosa i malèfica i encisadora que el fa patir insofribles esperes, i que durant el curs de la seva turmentada relació, l’introdueix en un món decrèpit i senil: el de les últimes sobres d’una família de l’antiga aristocràcia argentina que s’apaga a poc a poc entre runes i memòries delirants. En definitiva, Martín aprèn de la forma més dolorosa i llefiscosa el que és esdevenir un Pagafantes, el Pagafantes d’una princesa-drac sense escrúpols.
Però ja n'hi ha prou d'estripar arguments. Quedem-nos amb que la novel·la és una mena d'experiment mig surrealista -potser influït pels amiguets que l'autor havia fet a París, com el mateix André Bretón- que deixa un gust estranyíssim a la boca: com una història sòrdida de destrucció i solitud i desesperança però explicada per una veu paternal i comprensiva.
En qualsevol cas, Sábato és un Home Greu que escriu sobre Coses Serioses i Transcendentals, Paraules en Majúscules com la Solitud, la Incomunicació, la Bogeria i la Mort (més o menys en aquest ordre). Per coses així va ser aplaudit per Camus i classificat d'existencialista. A les antípodes, podríem dir, del seu compatriota Borges, amb el qual és sabut que van tenir diferències, fins al punt que les males llengües van dir que l’Informe sobre Ciegos era una mena de venjança contra el Mestre (cec) (acusació que Sábato negà tajantment). Aquest, però, si que considerava superficials les frivolités poètiques de Borges i la seva voluntat de fugir de l’aquí i l’ara, buscant simplement l’evasió a través de la música dels adverbis i els versos ben fets, si pot ser situats en èpoques remotes i a països com més llunyans millor.
Perquè també ho té, això, Sábato: s'esforça en ser Seriós i Transcendent i cada tantes pàgines et cola un sermó camuflat en monòleg d'algun personatge, i aprofita per divagar sobre Absolutament Tot. I a més, no ho oblidem, amb accent argentí. Però això té els seus avantatges: si hom pot armar-se de paciencia i superar aquests episodis, ja estarà preparat per passar pràcticament qualsevol mal tràngol que li presenti la vida.
 |
| Sábato A Fondo (1977) |
Sábato, un Intel·lectual Argentí a qui preocupa molt la deshumanització de l’home per la tecnologia, imagina l’ésser humà com una bèstia passional forçada a viure segons les normes rígides de la raó i la ciència. Aquestes normes, però, no són suficientment rígides com per evitar que una part irracional feta de pors, patiments, somnis i símbols llisqui per sota les parets com un residu enganxifós, com unes aigües estancades on s’arrosseguen rates grasses i pudents. Tenim, posem per cas, Buenos Aires, un entorn ben delimitat de carrers asfaltats, gent que surt i entra del metro, bars decorats amb retrats gastats de Gardel i edificis d’oficines de dotze pisos, i a sota hi tenim el clavegueram, un túnel fosc que condueix totes les desfetes i vergonyes i pudors del lluent món superior. I així també passa en les persones. Més o menys.
Vegem sinó el cas del pintor Juan Pablo Castel, l’assassí confés de María Iribarne, que a El túnel ens explica retrospectivament com i perquè va matar l'única persona que podia entendre la seva obra i, de retruc, l'única que s’havia estimat. Salta a la vista que Castel no hi toca gaire i que la seva obsessió per la dona en qüestió és grotesca i malaltissa, però ens l'explica seguint un raonament lògic, justificant cadascun dels seus petits recels, com traient-se el mort de sobre i demostrant que en aquell moment tenia sentit. Encara que fos un sentit minúscul, com una peça en perfecte funcionament dins d'un cotxe que avança en quinta cap a un precipici. Així li ho explica a la seva futura víctima en un afany desesperat de fer-se entendre:
- ¡No es que no sepa razonar! Al contrario, razono siempre. Pero imagine usted un capitán que en cada instante fija matemáticamente su posición y sigue su ruta hacia el objetivo con un rigor implacable. Pero que no sabe por qué va hacia ese objetivo, ¿entiende?
Equilequà: persones que creuen guiar-se per la Raó però que no saben On es dirigeixen, i acaben amb la merda fins al coll. Una mica com el bo d’en Fernando, personatge de Sobre héroes y tumbas -segona i penúltima novel·la de Sábato- que elabora un minuciós Informe sobre ciegos segons el qual els fils del món els mou una secta malèfica formada per invidents. Aquests, sota l’aparença d’éssers desemparats i aixoplugats per la propaganda benintencionada que els mitjans despleguen envers ells, deixen anar tota la seva ràbia i el seu ser-dolentíssims contra els pobres desgraciats que hi veuen. Fernando Investiga i Comprova Hipòtesis i fa ús del Mètode Científic, però clar. Que cadascú tregui les seves conclusions.
Sobre héroes y tumbas sua sabatisme per tots cantons. En 500 i pico pàgines hi ha embotit tot allò que hem mencionat anteriorment. Aquí el llefiscós món-clavegueram inherent a tantes existències es materialitza en les vivències de Martín, un jove que com el propi Sábato quan va ser enviat a la gran ciutat a estudiar, és un somiatruites acomplexat i desorientat que no troba el seu lloc al caos frenètic de la urb. I que a més arrossega un seguit de traumes de cuidado:
Los dolores de Martín se habían ido acumulando uno a uno sobre sus espaldas de niño, como una carga creciente y desproporcionada (y también grotesca)... una carga grosera y maloliente, como si llevara enormes fardos de basura y excrementos, y monos chillones, pequeños payasos vociferantes y movedizos que (...) le gritaban cosas hirientes, se mofaban de él y armaban allá arriba, sobre los fardos de basura y excrementos, una infernal algarabía de insultos y sarcasmos.
Per si no en tingués prou amb carregar enormes fardos de basura y excrementos, el pobre Martín s'enamora d’una dona misteriosa i malèfica i encisadora que el fa patir insofribles esperes, i que durant el curs de la seva turmentada relació, l’introdueix en un món decrèpit i senil: el de les últimes sobres d’una família de l’antiga aristocràcia argentina que s’apaga a poc a poc entre runes i memòries delirants. En definitiva, Martín aprèn de la forma més dolorosa i llefiscosa el que és esdevenir un Pagafantes, el Pagafantes d’una princesa-drac sense escrúpols.
Però ja n'hi ha prou d'estripar arguments. Quedem-nos amb que la novel·la és una mena d'experiment mig surrealista -potser influït pels amiguets que l'autor havia fet a París, com el mateix André Bretón- que deixa un gust estranyíssim a la boca: com una història sòrdida de destrucció i solitud i desesperança però explicada per una veu paternal i comprensiva.
 |
| Borges i Sábato fent-la petar |
En qualsevol cas, Sábato és un Home Greu que escriu sobre Coses Serioses i Transcendentals, Paraules en Majúscules com la Solitud, la Incomunicació, la Bogeria i la Mort (més o menys en aquest ordre). Per coses així va ser aplaudit per Camus i classificat d'existencialista. A les antípodes, podríem dir, del seu compatriota Borges, amb el qual és sabut que van tenir diferències, fins al punt que les males llengües van dir que l’Informe sobre Ciegos era una mena de venjança contra el Mestre (cec) (acusació que Sábato negà tajantment). Aquest, però, si que considerava superficials les frivolités poètiques de Borges i la seva voluntat de fugir de l’aquí i l’ara, buscant simplement l’evasió a través de la música dels adverbis i els versos ben fets, si pot ser situats en èpoques remotes i a països com més llunyans millor.
Perquè també ho té, això, Sábato: s'esforça en ser Seriós i Transcendent i cada tantes pàgines et cola un sermó camuflat en monòleg d'algun personatge, i aprofita per divagar sobre Absolutament Tot. I a més, no ho oblidem, amb accent argentí. Però això té els seus avantatges: si hom pot armar-se de paciencia i superar aquests episodis, ja estarà preparat per passar pràcticament qualsevol mal tràngol que li presenti la vida.
dear john, dear paul
Una primera carta volant d'Adelaida a Brooklyn. Podriem imaginar que així és com John M. Coetzee va proposar a Paul Auster un projecte només apte per a nostàlgics: epístoles. També podriem suposar que ho van concertar per correu electrònic (tot i que desestimable, tenint en compte la tecnofòbia d'ambdós) o en algun festivalet literari al qual haurien coincidit abans. En tot cas, aquí les tenim: Ara i aquí (Edicions 62, 2012), un intercanvi de correspondència entre el Nobel originari de Sud-Àfrica i l'escriptor novaiorquès. Tatxàn!
Mal que els pesi a les celebritats literàries, però, sembla que la promesa correspondència no ha tingut gaire èxit. A Coetzee i Auster els ha traït la creença que un escriptor, pel mer fet de ser-ho, pot anar pel món parlant del que li doni la gana sense tenir-ne la més mínima idea. Com afirma Terry Eagleton en un article força destructiu, What am I to make of this, John? Efectivament, Terry Eagleton considera que el que Coetzee i Auster opinin sobre la crisi econòmica o sobre el món de l'esport no té més importància que el que n'opini jo i es carrega el llibre emparant-se en el fet alleujant que, quan dialoguen sobre crítics literaris, tant Auster com Coetzee confessen no ser dels que foten cops de puny a qui els critica malament. D'altra banda, John Crace també escriu unes cartes-resum del llibre tant gracioses com poc pietoses.
 |
| Il·lustració de Sturt Krygsman. |
Però, per allò de la diplomàcia i perquè no subscrivim a ningú del tot, continuarem endavant com si no haguéssim llegit tals articles demolidors. Tot i la lleu decepció dels moments esportius i l'arquejament de cella quan es posen a debatre sobre la crisi econòmica, les cartes plantegen algunes qüestions l'interès de les quals permet la recomanació del llibre: hi ha la idea de la llengua materna, infinits noms a subratllar en matèria de poesia nord-americana, la idea de com els telèfons mòbils i la tecnologia de l'instant poden afectar la mecànica de la literatura, el problema de l'estudi de la ficció com una autobiografia amagada de l'escriptor o la confusió entre autor i narrador. Aquesta última qüestió, l'etern problema de Coetzee, es materialitza quan una dona britànica li envia una carta criticant-li el fet que, a Home lent, un personatge secundari faci comentaris antisemites. Aquí, Coetzee afirma:
La veritable qüestió es planteja en el moment que et fan posar a la defensiva i en la sensació d'enfonsament que se'n segueix, la sensació que la bona voluntat entre lector i escriptor s'ha evaporat, una bona voluntat sense la qual la lectura perd la seva joia i escriure comença a convertir-se en un exercici no desitjat i carregós. ¿Què s'ha de fer després d'això? ¿Per què continuar quan les teves paraules són examinades escrupulosament per trobar-hi desdenys encoberts i heretgies? És com retornar entre els puritans.
 |
| Recurrent, també, el tema e-books i tecnofòbia. Il·lustració de Ben Wiseman. |
De fet, el "problema" de les cartes és força concret. Contradint a Eagleton, no hi ha cap raó per la qual Auster i Coetzee no puguin dir que passen hores mirant esports (i més, com bé ens informa la Carlota Surós, si els esports són un tema recurrent en l'obra d'Auster). El problema principal, però, és que no s'espera de Coetzee i Auster que parlin d'esports. Se n'espera intríngulis sobre el món del novel·lista. Se n'espera tècniques, crítiques mútues. En definitiva: se n'espera, potser erròniament, pura literatura en vena. Són dues celebritats literàries que refusen parlar molt directament de la seva obra i es dediquen a abordar-la pels marges, i aquí rau el problema de fons d'aquestes cartes: estadísticament, pocs dels possibles lectors d'aquest llibre tenen interès en saber què opina Coetzee del bàsquet. Es tracta, doncs, també, d'un greu problema d'expectatives que, un cop superat, pot desembocar en una agradable valoració de l'obra.
Més enllà del que han escrit sobre paper, però, és curiós imaginar-se la parella d'escriptors en les trobades que van tenint en festivals literaris i que se'ns relaten de tant en tant ("Va ser tant bo trobar-te aquí", "va ser tant agradable passar una estona junts allà"). Ja sé que són dos homes d'integritat, però a vegades m'imagino la idea que, a l'hora de trobar-se de veritat, es posessin tímids i s'evitessin durant tot el festival, nerviosos, per acabar tornant a casa i, en la comoditat de l'esfera coneguda, escriure, altre cop, Dear John i Dear Paul.
critics acclaim book finest written
Let me say that the way of his words and the way of his way
are the same: strong and good and warm.
Charles Bukowski sobre John Fante
Quin tros d'home, en John Fante. Anys i panys escrivint sobre California, the land of sunshine, anys i panys escrivint sobre Los Angeles, the flower in the sand, total perquè acabin fent-te una miqueta de cas quan ja estàs mig a l'altre barri i la diabetis ha acabat amb la teva vista i les teves cames, total per passar a la història per una trista plaça a LA i per la frase de Bukowski adorant-lo com si fos un Déu ("Fante was my God", literalment). Gent del món en general, atureu-vos i feu el favor d'introduïr-vos a les delicadeses líriques i iròniques d'aquest tal Fante, demostració flagrant que el món de l'edició encara no ho ha descobert tot. Tothom qui vulgui degustar les delicadeses de la literatura californana hauria de tastar l'humor fi d'aquest italoamericà, sobretot el seu hit més reconegut: Ask the Dust.
L'argument és simple com la vida misma: tenim amors no correspostos, tenim la pols que tot ho menja i tot ho devora, que encercla la novel·la i n'és el leitmotiv, tenim la ciutat de Los Angeles i les seves fames i els seus deliris, tenim problemes de butxaca i tenim Arturo Bandini, un escriptor totalment segur del seu talent, amb el handicap que és l'únic que hi creu i que no hi ha forma humana de catapultar-lo a la fama. Amors mexicans apart, Ask the Dust rep la condició de must de la literatura californiana per diverses qüestions; aquí n'enumerem (només) dues:
1. Condició d'incomprès. Bandini sap que és un escriptor bo. I quan dic que ho sap vull dir que ho sap; que frueix llegint-se i es troba increïble i creu que es mereix ser objecte de subhasta entre les Grans Editorials. Tot i haver d'alimentar-se de taronges, Bandini no pot evitar imaginar-se constantment en un estat de fama absoluta, el Great Autor escrivint la Great American Novel, l'escriptor italià amb canes atractives i excedent de dones que l'admiren a causa dels seus versos estrellats. Per això quan algú tothom ignora les seves obres pensa ah well, it was ever thus - Poe, Whitman, Heine, Dreiser, and now Bandini; thinking that I was not so hurt, not so lonely.
Bandini creu que l'escriptor ha d'haver viscut molt però no s'atreveix a tenir experiències: és un covard d'aquells que desperten tendresa, d'aquelles que abraçaries. Així doncs, cada oportunitat-no-viscuda és una ocasió per a imaginar que efectivament l'ha viscut i que n'ha acabat fent un llibre: Noted writer tells of night with woman of the streets. Arturo Bandini, famous writer, reveals experience with Los Angeles prostitute. Critics acclaim book finest written.
2. Dear Mother. Les cartes són un dels grans hits de Bandini: novel·les no n'escriu gaires, però es passa el dia redactant cartes. Bàsicament, es dirigeixen a l'editor (Oh, Hackmuth) i a sa mare (Oh, dearest dearest Mother). Destacable el fet que les cartes d'Arturo Bandini a sa mare són increïblement semblants a les que el propi John Fante escrivia a la seva: si algú les canviés, ni la mare fictícia ni la real se n'adonarien mai. Heus aquí la fictícia, escrita per Arturo Bandini en un atac de pobresa:
Dear Mother, things are definitely looking up. A big editor was in town and I had lunch with him and we have signed a contract for a number of short stories, but I won't try to bore you with all the details, dear mother, because I know you're not interested in writing, and I know Papa isn't, but it levels down to a swell contract, only it doesn't begin for a couple of months. So send me ten dollars, mother, send me five, mother dear, because the editor (I'd tell you his name only I know you're not interested in such things) is all set to start me out on the biggest project he's got.
I heus aquí la real, on enviada a sa mare el 8 de novembre del 1939, just després de la publicació de Ask the Dust.
Dearest Mother, my new book is out today. From reports I get it has every chance of making a lot of money. I say this in view of the letters I have had from my publisher, and from the first reviews, one of which appears in the December issue of the Atlantic Monthly. (...) I am in a good position in the publishing world from now on. I can demand and get big advances, when I decide to write another book. In fact, I am sure I can get $2500 advance anytime I ask for it. The success of my new book will naturally open up opportunities for me here in Hollywood, but I shall have to discuss all of that with my agent.
Tot i les promeses de futur, al cap de 6 mesos Fante tornava a estar al pou.
Dear Hank:
I usually charge a standard rate of $100 per page for questionnaire letters such as yours, but in view of your responsability for a good preface I am canceling the usual fee and answering all questions free of charge.
Quin tros de perdonavides, aquest John Fante. Quin tros de pròleg que li va fer Bukowski i quin tros d'alter ego aquest Arturo Bandini, protagonista homodiegètic que vol escriure sobre la seva pròpia vida i misèries, autèntica calidesa observant el món amb una sinceritat que només pot ser natural. Ask the Dust són tots els propòsits i despropòsits d'un italoamericà d'arrels catòliques amb un cor com una casa de pagès i una confiança en si mateix tant grotesca com entranyable. Fante sap ser irònic sense arribar a ser cínic, cosa que s'agraeix profundament. Com diria Bukowski quan va descobrir els seus llibres, a la biblioteca pública de Los Angeles: And here, at last, was a man who was not afraid of emotion.
grècia son els pares
Εδω ειναι τα βαλκανια, δεν ειναι παιξε γελασε
"Això son els Balcans, no és xauxa" (traducció lliure)
Mentre el reporter Gaziel viatjava cap a Grècia a bord del vapor Adriatikos, any 1915, a la seva ment il·lustrada el nom del país hel·lè encara guardava alguna relació sacra amb un passat lluminós. Per això li cau el món a sobre quan arriba a Atenes i hi descobreix un caos de carrers impersonals, edificis kitsch i persones de trets inclassificables, com fruit d'una barreja de segles ja impossible de separar. Hi descobreix, parlant clar i segons els seus paràmetres, una ciutat mediocre. No veu per enlloc els ancians amb túnica discutint sobre els grans temes de la humanitat, ni rastre de les restes inequívoques d'uns dies gloriosos, tocats per les gràcies dels déus antics.
“La llegada a Atenas produce un desengaño en cierto modo abrumador”, anota decepcionat a la seva crònica del dia, que publicarà religiosament La Vanguardia a les pàgines reservades als enviats especials que cobreixen la Gran guerra. “Al descender del tren, el viajero se queda aturdido como si acabara de ser víctima de un error de itinerario”, s’indigna, “nadie sería capaz de tomar Atenas por ella misma, sino por Tegucigalpa, Santiago de Chile, Adelaida u otra cualquiera de las capitales menores”.
“La llegada a Atenas produce un desengaño en cierto modo abrumador”, anota decepcionat a la seva crònica del dia, que publicarà religiosament La Vanguardia a les pàgines reservades als enviats especials que cobreixen la Gran guerra. “Al descender del tren, el viajero se queda aturdido como si acabara de ser víctima de un error de itinerario”, s’indigna, “nadie sería capaz de tomar Atenas por ella misma, sino por Tegucigalpa, Santiago de Chile, Adelaida u otra cualquiera de las capitales menores”.
 |
| El Partenó d'Atenes, nowadays. fotografiat per Martin Parr. |
 |
| "De París a Monastir" recull algunes cròniques de Gaziel durant la Gran Guerra |
Comúnmente, al hablar de las naciones balkánicas, establecemos una honrosa preferencia para el pueblo helénico. Los griegos actuales nos parecen colocados por una suerte de selección inverosímil (espejismo histórico o reflejo engañoso de una pasada e inmarcesible grandeza), a un nivel superior al de sus vecinos los serbios, búlgaros, albaneses y turcos. Pero barrunto que, en realidad, todos los territorios balkánicos no contienen más que una sola e inculta mescolanza de razas, poco sensibles a lo que suele llamarse la cultura europea.
Grecia es un nombre de estirpe sagrada, suave y altísimo. Pero, ¿habrá algo más que nombres de grandezas que fueron en su interior?
La pregunta és retòrica. De la Grècia de Pèricles i Sòfocles l'únic que queda és el cel ("la transparencia portentosa del aire", se'ns emocionava Gaziel), el mar i les muntanyes de cims nevats i noms mítics: l'Olimp on habiten els déus, Pelion, d'on provenen els centaures, etc.
La visita de Gaziel a Grècia es debia a que el país acabava d'entrar, inesperadament, en el tauler de joc de la Gran guerra europea. Després que búlgars (poc amics de Grècia) ataquéssin Sèrbia (amiga de l'ànima de Grècia) el país hel·lènic començava a qüestionar-se la seva neutralitat en el conflicte. El primer ministre Eleftherios Venizelos -un home alarmantment similar a Lenin pel que fa calvície i bigoti- i el rei Konstantinos, parella que en algun punt s'havien caigut bé però ja no, no es posaven d'acord sobre si enviar tropes o romandre neutrals. D'una banda Venizelos, francòfil, "representa el espíritu democrático, la concepción del Estado liberal", era partidari de participar amb la Entente; de l'altra, el rei Konstantinos, germanòfil convençut, "encarna el poder autoritario, de casta y de raza, la concepción del Estado a base de una jerarquia", preferia no moure fils i confiar en que els Imperis centrals esclafarien brutalment la resta de beligerants. Jà.
De sobte la sort del món depenia del petit país balcànic, i l'ull de Mordor de la premsa internacional es girava cap a la pàtria d'Aristòtil...No. Més aviat ningú no en feia gaire cas o, si més no, els nostres llibres d'història han ignorat còmodament aquests episodis remots i llunyans. Però per sort el nostre avispat reporter, que on posava l'ull posava la ¿ploma?, va saber veure el potencial periodístic de les desgràcies balcàniques. I també per sort, després d'abandonar Atenes va enfilar el camí cap a La Ciutat del Nord, regalant-nos una descripció insòlita de la que era en aquells moments el Jerusalem dels Balcans, la capital de la salvatge Macedònia, la rosa del sultà Murad recentment incorporada a l'Estat grec, la dels mil i un noms: la caòtica i mandrosa Salonica, Selanik, Solun o Thessaloniki.
No, no es tracta d'algun abort arquitectònic de poble turístic de la Costa Brava. És la vella Salonica, la mateixa que segons Gaziel "se nos muestra en seguida con su penetrante melancolía oriental", l'skyline de la qual està salpicat de mesquites centenàries... però ja no. "Ja no, ja no!", anota Plàcid Garcia-Planas al marge d'aquestes paraules de Gaziel, que avui han deixat de tenir sentit; la ciutat va ser arrassada per un incendi devastador el 1917 i va ser íntegrament reconstruida segons els paràmetres del que una-polis-grega-com-cal havia de ser (és a dir, eliminant tot rastre de presència turca i jueva: poca broma amb el nacionalisme grec).
Aquesta ciutat des d'on s'escriuen aquestes línees, però, mereix un capítol a part. Només deixar anar la idea que Grècia no té res de Grècia, que Grècia només es diu Grècia per coincidència topogràfica i per l'interès d'enterrar els quatre segles de dominació otomana; que Grècia és una cosa estranya i desconeguda que sorprenentment va tirant, des dels dies de Gaziel, entre runes d'una herència inexistent, còcktails molotov i sons lànguids de buzuki.
 |
| Gaziel, tot cofoi entre el seu confort europeu |
La visita de Gaziel a Grècia es debia a que el país acabava d'entrar, inesperadament, en el tauler de joc de la Gran guerra europea. Després que búlgars (poc amics de Grècia) ataquéssin Sèrbia (amiga de l'ànima de Grècia) el país hel·lènic començava a qüestionar-se la seva neutralitat en el conflicte. El primer ministre Eleftherios Venizelos -un home alarmantment similar a Lenin pel que fa calvície i bigoti- i el rei Konstantinos, parella que en algun punt s'havien caigut bé però ja no, no es posaven d'acord sobre si enviar tropes o romandre neutrals. D'una banda Venizelos, francòfil, "representa el espíritu democrático, la concepción del Estado liberal", era partidari de participar amb la Entente; de l'altra, el rei Konstantinos, germanòfil convençut, "encarna el poder autoritario, de casta y de raza, la concepción del Estado a base de una jerarquia", preferia no moure fils i confiar en que els Imperis centrals esclafarien brutalment la resta de beligerants. Jà.
De sobte la sort del món depenia del petit país balcànic, i l'ull de Mordor de la premsa internacional es girava cap a la pàtria d'Aristòtil...No. Més aviat ningú no en feia gaire cas o, si més no, els nostres llibres d'història han ignorat còmodament aquests episodis remots i llunyans. Però per sort el nostre avispat reporter, que on posava l'ull posava la ¿ploma?, va saber veure el potencial periodístic de les desgràcies balcàniques. I també per sort, després d'abandonar Atenes va enfilar el camí cap a La Ciutat del Nord, regalant-nos una descripció insòlita de la que era en aquells moments el Jerusalem dels Balcans, la capital de la salvatge Macedònia, la rosa del sultà Murad recentment incorporada a l'Estat grec, la dels mil i un noms: la caòtica i mandrosa Salonica, Selanik, Solun o Thessaloniki.
 |
| Thessaloniki en primer pla |
No, no es tracta d'algun abort arquitectònic de poble turístic de la Costa Brava. És la vella Salonica, la mateixa que segons Gaziel "se nos muestra en seguida con su penetrante melancolía oriental", l'skyline de la qual està salpicat de mesquites centenàries... però ja no. "Ja no, ja no!", anota Plàcid Garcia-Planas al marge d'aquestes paraules de Gaziel, que avui han deixat de tenir sentit; la ciutat va ser arrassada per un incendi devastador el 1917 i va ser íntegrament reconstruida segons els paràmetres del que una-polis-grega-com-cal havia de ser (és a dir, eliminant tot rastre de presència turca i jueva: poca broma amb el nacionalisme grec).
Aquesta ciutat des d'on s'escriuen aquestes línees, però, mereix un capítol a part. Només deixar anar la idea que Grècia no té res de Grècia, que Grècia només es diu Grècia per coincidència topogràfica i per l'interès d'enterrar els quatre segles de dominació otomana; que Grècia és una cosa estranya i desconeguda que sorprenentment va tirant, des dels dies de Gaziel, entre runes d'una herència inexistent, còcktails molotov i sons lànguids de buzuki.
Ai, Jean Luc!
Dedicat a X, que em va il·luminar amb la seva passió pel cinema.
Com el Western o el thriller, el gènere policial està pautat, i À bout
de souffle és un clar exemple d’una ruptura a quatre bandes. Efectivament,
la pel·lícula conté els ingredients claus:
un crim, coreografies darrere de diaris i persecucions de cotxe. No
obstant, el llargmetratge és autorreferencial i segueix un ritme excessivament
lent pel que un podria esperar d’una pel·lícula d’acció i de bandarres. L’anècdota
criminal sobre la mort d’un agent la coneixem a posteriori i de manera poc clara: l’element purament
policial, doncs, és un altre pretext del COM, l’excusa per retratar la relació
de dos individus –sobretot, l’excusa per agafar una càmera en general.
Al principi de la pel·lícula el protagonista es dirigeix de manera
explícita als espectadors, ens mira i ens parla, ens envia a pastar fang.
Parlant en terminologia teatral, la quarta paret es trenca i l’obra se’ns
revela com el que realment és, un artifici. D’aquesta manera, el cinema mateix
es converteix en un personatge més. En un moment determinat la parella s’amaga
dins una sala de cinema on es projecta una pel·lícula, els veiem fent-se petons
mentre una veu en off parla d’una relació fictícia paral·lela i sentim
allò de que l’amor no és tan bonic com te’l pinten. Efectivament, Jean Luc
Godard fa metacinema, i això no ens ha d’estranyar gens si tenim una vaga idea
de quina ha estat la trajectòria de la literatura –germana bessona d’aquest
setè art– durant els últims cinquanta anys. Pel que fa a les qüestions
tècniques, la pel·lícula és rupturista pel seu format en blanc i negre i
intencionadament amateur, allunyat
de les virgueries que sovint acompanyen el gènere. La càmera es mou
d’una cantó a l’altre dins el cotxe i en alguna ocasió el cant de sirenes
d’ambulàncies i cotxes patrulla ens impedeix sentir bé la conversa entre els
protagonistes.
La famosa escena de la parella dins l’habitació és massa llarga, impròpia
del gènere policial. La insistència d’ell s’alterna amb la resistència d’ella,
i el pla seqüència es converteix així en una veritable joia cinematogràfica,
extremadament realista en el sentit que els moviments dels personatges es
produeixen a temps real, silencis i exabruptes eròtics inclosos. La gestualitat que traspua cadascun
dels fotogrames i la conversa que s’estableix entre una universitària cultivada
i un fora de llei sense estudis resulten en uns cinc minuts magistrals i
carregats de fum. Paral·lelament ens criden l’atenció les referències subtils a
la desolació posterior a la Segona Guerra Mundial -la pel·lícula Ten seconds
to Hell o a l’homenatge que Eisenhower va retre al Soldat Desconegut. Això
podem enllaçar-ho am Eclipse d’ Antonioni, pel·lícula que ens suggereix
l’atmosfera de la Guerra Freda. Evidentment,
aquest rerefons de reflexió política tampoc no tendeix a formar part d’allò que
nosaltres, espectadors babaus, entenem per una trama clàssica de lladres i
serenus.
Una incongruència decisiva a l’hora d’etiquetar la pel·lícula com a
policíaca és que no hi ha cap clímax
d’enfrontaments frenètics. El protagonista és un assassí que s’amaga de l’autoritat amb poca pressa i sense
prendre gaires precaucions. Ah, i no cal
dir que, a diferència del que passaria en una pel·lícula policial previsible,
els espectadors no veiem ni l’escena del crim ni l’acció. De fet, només ens
assabentem de que la víctima era un agent quan ja ha transcorregut més de la
meitat del llargmetratge, i tot sembla indicar que l’homicidi només serveix per
desplegar una tragicomèdia romàntica –potser Godard ho ha après de
Hitchcock? En qualssevol cas, qui acaba
vencent és la sordesa de l’amor, i davant d’això fins i tot el tret d’un policia esdevé circumstancial.
les excel·lències del bar
"L’altra setmana parlava d’una associació d’idees i de sentiments entre els anuncis lluminosos i les excel·lències del bar. Aquesta associació, més forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les invencions que es fan a base de alcohols i les invencions que surten de les impremtes. Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims, d’un aire notarial – l’adjectiu ‘notarial’ és el més just per qualificar la severitat i la ponderació de les coses – , i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de ‘giri’. Les cobertes de paper donen al llibre un cert aire de cosa passatgera, que és l’aire que tenen les coses del dia. Amb els llibres passa com amb les robes de les dones i amb tota mena d’estris familiars. Abans es feien llibres amb cobertes d’una pell que no es destruïa mai, acostumaven a ésser gruixuts i tenien l’estómac ple d’unes idees que pel cap baix duraven cinquanta anys. Es el mateix que passava amb les noies de les cases riques, que quan es casaven es feien unes camises que duraven per tota la vida. Eren unes camises poc gracioses, però sòlides, d’un fil sense contemplacions; ara hi ha camises que ocupen menys lloc que un mocadoret de butxaca, són fascinants, damunt de la pell provoquen el paroxisme, però duren com l'amor o la fidelitat de moltes persones que les porten.
Avui dia tot té un aire excitant, llampant i graciós, però amb un nervi efímer, amb una condició d’ala de papallona. I això mateix s’endevina en les cobertes dels llibres de les vitrines. Les lletres cerquen contactes al·lucinants, un cert confusionisme d’indústria metal·lúrgica, de pomada de perfumeria i de paisatge inexplorat. Hi ha veritables troballes, títols truculents, papers ajustadíssims, elegàncies perfectes. Fixeu-vos en una vitrina de novetats bibliogràfiques, i la idea d’un bar ben servit se us acut al pensament. Els artistes que estan al servei dels editors tenen alguna cosa de l’instint diabòlic dels ‘barmen’. Un llibre és un poliedre de color. Imagineu una copa en forma de llibre, doneu – amb la imaginació sempre una mica excitada – aquella líquida majestat d’una copa colorida al paper banal, desesperadament industrialitzat de les cobertes del llibre, i aneu mirant… La vitrina és aleshores un servei de copes ben preparades, ingerir totes aquestes copes és una labor penossísima; extraure tota l’essència d’aquests milers de pàgines impreses pot constituir una calamitat sense remei, una embriaguesa contra la qual no podrà res tot l’amoníac del món."
Josep Maria de Sagarra, fragment d'un article de la secció "L'aperitiu"
del núm. 13 de la revista Mirador, publicat
el 25 d'abril de l'any 1929.
John Fante: grans plans
Era una casa gran perquè teníem grans plans.
Bé, sembla que finalment John Fante ha decidit posar seny. O com a mínim això sembla a Plens de vida, que Edicions de 1984 publica per primer cop en català (i amb una magnífica traducció de Martí Sales) amb la feliç intenció de reprendre la divulgació de l’obra d’aquest escriptor italoamericà. Alegria!
.jpg)
Considerat com un Déu per Bukowski (literalment: ho va escriure a la introducció que va fer-li per Ask the Dust, novel·la emblemàtica sobre la ciutat de Los Angeles) i titllat com un dels "escriptors injustament oblidats" per Time Out (cita seriosíssima de Viquipèdia), el pobre John Fante té una John Fante Square a Los Angeles i poca cosa més. Moltes veus l'han definit com un escriptor maleït, a l’estil del seu estimat company Bukowski, però la veritat és que amb Plens de vida ningú s’ho creuria.
L’argument base és el següent: ansiós d’assolir l’anhelada American way of life, el protagonista (que també es diu John Fante i que vol ser John Fante, tot i que mai ens hauríem de creure que l’és) s’ha agenciat una bonica casa a Los Angeles, diverses novel·les a l’esquena i un nadó en camí. Vaja, que tot va sobre rodes: arriba la calma, la bona vida, aixecar-se al matí i fer el cafè americà al porxo mentre el nen tal i la dona qual, etcètera. Tot i això, la conversió al catolicisme de la dona, rodona com una bola de formatge, la plaga de tèrmits a la llar idíl·lica i la presència del seu pare, que creu que tothom ha de comportar-se com els seus rústics avantpassats italians, desestabilitzen el panorama de tranquil·litat. El matrimoni en tant que recepta clau per la felicitat acaba derivant en paràgrafs crítics com el següent:
Això era el matrimoni, una tomba, una presó repugnant on un home que obeeix un impuls sobrehumà per ser bo i decent i íntegre acaba fent l’imbècil a les tres de la matinada, sense més recompensa que la progenitura i, a més a més, ingrata. Me’ls imaginava, els meus fills, fotent-me al carrer quan fos vell, fent-me fora de casa, signant documents per aconseguir-me una pensió de vell i rentar-se les mans de mi, un vell xaruc que havia passat els seus millors anys esllomant-se honestament perquè ells poguessin gaudir de la vida amb tot el seu esplendor. I així m’ho pagaven!
 |
| La Joyce i el John, molt saladets ells. |
La novel·la té tots els ingredients de la “marca Fante”: hi apareixen temes com el sentiment religiós, la tensió entre les diverses generacions d’immigrants italians i la vida a la West Coast. Protagonitzada per un Fante hipocondríac fins a la medul·la i totalment entranyable, que observa la paternitat des d’una perspectiva graciosament tendra i gens idealitzant, la novel·la és lleugera, plena d’anècdotes hit i d’un to volgudament naïf que enfronta el protagonista al drama relatiu d’acceptar que el “viu i deixa viure” no sempre funciona bidireccionalment i que l’American way of life potser no és la millor way que haurien pogut triar però que tant li fa, que el final és feliç i el nivell de tragèdia és tant baix que fa plorar de riure. Capaç de fer-te tancar un llibre amb una sensació vivalavida que faria passar vergonya aliena a qualsevol persona decent, Plens de vida serveix d’introducció alegre i enèrgica a aquest criminally neglected writer que va ser John Fante. I a consumir a favor de les traduccions en català, va!
la farsa de Victor Sabaté
La literatura és una farsa. I, en tant que farsa, està arrebossada de mentides. Més enllà de la farsa inherent al concepte "literatura" en si, una de les farses més recurrents és la de la confusió personatge-autor o la de fer veure que l'autor d'un text és algú que realment no ho és. Això és més antic que l'anar a peu -o quasi. Com a exemples tontos, tots els Amadissos de Gaula es presentaven com misteriosos textos originaris de llocs exòtics o les aventures del mateix Don Quijote no són de Cervantes sinó l'edició d'un text de Cide Hamete Benengeli prèviament traduït per algú altre. El qui també s'ho passava bé era Pessoa, que no només signava obres senceres amb heterònims que s'anava inventant (Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Bernardo Soares, etcètera) sinó que, a més, els conferia tota una personalitat única i individualitzada. Un altre hit en l'àmbit de la farsa literària és el de les antologies semi-fictícies: l'Antología de la literatura fantástica de Borges, Ocampo i Bioy Casares s'endú el premi popular. L'antologia és una antologia, això no ho podem negar, però els tres autors de tant en tant es treuen algun escriptor de la màniga, com en el cas del misteri que envolta la figura de I. A. Ireland. En aquest sentit, també podriem parlar de tots els nous bartlebys que Vila-Matas idea a Bartleby y compañía, mena d'antologia sobre els "escriptors del no" replet d'escriptors que no van escriure perquè, simplement, no van existir mai.
En tot cas, el plagi ens serveix per parlar d'allò que volem, perquè és a partir de la idea de farsa i plagi literari que Victor Sabaté ha construït la seva primera novel·la, El jove Nathaniel Hathorne (Raig Verd Editorial, 2012). Comencem pel final del llibre, on hi ha una nota esperançadora per a joves talents:
Visca, doncs! L'argument també ens pot sonar: veiem un jove ordinari barceloní que ens parla en primera persona i es presenta a si mateix com un membre de la classe mitjana que sempre havia cregut que el dia que escribís alguna cosa li donarien el Nobel però que, ai las!, no ho ha fet perquè ja se sap, la vida. El nus comença quan (petit spoiler, molt poc transcendent) el protagonista descobreix que un autor que va viure fa 200 anys li ha plagiat un conte. I pum! La farsa.
Entre el llibre de ficció, l'assaig, la novel·la generacional costumbrista barcelonina i el relat fantàstic, el mèrit de El jove Nathaniel Hathorne és, com podeu intuïr, el fet de saber-se col·locar en una posició estratègicament allunyada de les etiquetes. Els temes, de fet, són força literaris: la voluntat d'escriure lligada estretament a l'anhel de fama literària, el plagi com a tema literari, el poder de la vida real sobre la voluntat d'escriure, etcètera. La dosi de metaliterarietat i de nivells de ficcionalitat és grossa: veiem un narrador-autor que és plagiat per un escriptor canònic del XIX, conflicte que, a més, el narrador ja intueix en "Enoch Soames" de Max Beerbohm, una historia que apareix a la Antologia de literatura fantástica de Borges, Bioy i Casares. El joc amb la ficcionalitat, a més, també serveix per explicar el propòsit del llibre: Sabaté només es veu en cor d'explicar aquest fet inversemblant (i teòricament real) a tráves del format ficció.
En tot cas, tot el joc amb Nathaniel Hathorne, Max Beerbohm i els altres escriptors ens recorda a la idea que T. S. Eliot descriu a The Sacred Wood quan afirma que la cronologia de la tradició és atemporal: és a dir, que totes les obres d'art conformen un ordre lineal entre sí que es modifica amb la introducció de noves obres d'art. Els contemporanis poden modificar els seus precursors, i això és el que fa Sabaté amb el relat "La catàstrofe del sr. Higginbotham" de Nathaniel Hathorne, conferint-li una riquesa que prèviament no tenia. Vaja, per entendre'ns: la primera novel·la de Victor Sabaté és una farsa i no és una farsa. Tracta el tema de la farsa amb tota la humilitat i totes les captatio benevolentiae que necessita una bona farsa, però mai el titllariem d'objecte literari no desitjat. Ans el contrari! Té una bonica forma circular, s'allunya d'obvietats, s'eixampla en digressions assagístiques interessants, té un component freaky (perdona, Víctor) que ens és simpàtic i, en definitiva, en som molt fans. Vinga va, tots cap a les llibreries! Els nous talents s'han de recolzar.
*Aquí podreu trobar un mapa de la novel·la, per anar fent gana.
En tot cas, tot el joc amb Nathaniel Hathorne, Max Beerbohm i els altres escriptors ens recorda a la idea que T. S. Eliot descriu a The Sacred Wood quan afirma que la cronologia de la tradició és atemporal: és a dir, que totes les obres d'art conformen un ordre lineal entre sí que es modifica amb la introducció de noves obres d'art. Els contemporanis poden modificar els seus precursors, i això és el que fa Sabaté amb el relat "La catàstrofe del sr. Higginbotham" de Nathaniel Hathorne, conferint-li una riquesa que prèviament no tenia. Vaja, per entendre'ns: la primera novel·la de Victor Sabaté és una farsa i no és una farsa. Tracta el tema de la farsa amb tota la humilitat i totes les captatio benevolentiae que necessita una bona farsa, però mai el titllariem d'objecte literari no desitjat. Ans el contrari! Té una bonica forma circular, s'allunya d'obvietats, s'eixampla en digressions assagístiques interessants, té un component freaky (perdona, Víctor) que ens és simpàtic i, en definitiva, en som molt fans. Vinga va, tots cap a les llibreries! Els nous talents s'han de recolzar.
*Aquí podreu trobar un mapa de la novel·la, per anar fent gana.
El misteri sobre V.
Pynchon se m’apareix com un generador d’imatges a l’engròs. Cert professor nostre ha burlat els crítics que parlen de l’obra de Pynchon classificant-la en una nova categoria, la de la física quàntica. Potser és cert que aquest contrast és hiperbòlic i ridícul, perquè pràcticament ningú no entén un borrall d’aquesta disciplina i per tant intentar establir analogies entre ella i la literatura resulta pedant i absurd, com casar una ceba amb una carabassa. I tot i així, si alguna cosa queda clara tan a V. com en la física quàntica és que, sense saber per què, tot és a tot arreu i en tot moment.
M’he enamorat de la veu del narrador omnipotent que ens presenta Pynchon, de les expressions còmiques i sàvies d’un Déu postmodern que està de tornada. La seva prosa és sempre intel·ligent i amena, estranyament poètica quan menys t’ho esperes. No sóc capaç de comparar aquest narrador (qui pogués fer-se amiga d’ell!) amb res del que he llegit fins ara, és clar que això potser s’explica perquè una no llegeix mai prou. El que sí que he detectat és la petjada de beatniks en la línia de Kerouac, el mateix to desenfadat que relata aventures trepidants de borratxeres i ressaques llegendàries sobre l’asfalt. De fet, en algunes ocasions l’alcohol i els seus efectes semblen l’axioma temporal de la novel·la; no hi ha dubte que per Profane i Pig Bodwine la cronologia no segueix cap altra norma. Després, és clar, hi ha la imatge de Mara, personificació divina de Malta, mestressa de l’amor i símbol de la fertilitat més primitiva. Si no heu estat mai a l’illa, després de llegir V. us dignareu, com a mínim, a buscar-la al mapa.
M’agradaria començar parlant de Profane, schlemil irresponsable i indiferent a la necessitat d’orientar el curs de la vida. Entre vosaltres i jo, Profane és una desgràcia, un bon nano que arrossega noies al llit i que després no sap què fer-ne. Un ós panda panxut i apàtic que beu cervesa, lluita contra caimans a les clavegueres de Nova York i es nega a deixar enrere la condició de vagabund (i no pas per vel·leïtats romàntiques, perquè això tindria un significat). Profane és un personatge-ninot, sense cap profunditat psicològica. Com els antiherois kafkians o beckettians (o calderesians, etc.; de debò cal seguir enumerant noms i exposar-se a l’error?), l’schlemil està desproveït de determinació. Aquí el veritable geni és Stencil, membre de l’exèrcit de marina igual que Profane i co-autor de la novel·la. Ara intentaré explicar això de la co-autoria.
A nivell formal, l’ordenació de l’obra és excel·lent, complexa i tanmateix harmònica. Un entramat perfecte de personatges i de situacions aleatòries que anem reprenent i que parteixen i es justifiquen únicament en la recerca vital que Stencil fa de V.; així doncs, V. és el pretext per construir una novel·la gegant carregada d’individus i trames pintoresques. Qui és, però, V.? És Victoria, Veronica, Vheissu (un paradís perdut que el pare de Stencil recorda). V. és moltes dones i cap de concreta o, per ser més precisos, és la llavor o potencialitat de moltes dones concretes. Però parlem una mica de Sydney Stencil, de la seva funció de buscar V., la veritable (veritable?) heroïna de tot plegat. Ell mateix se sent confós i desconeix els motius de la seva recerca erràtica, continuació de les passes i del desig eteri de son pare, el difunt Herbert Stencil. Tan Sydney Stencil com V. són multiformes, éssers desdoblats; el primer parla de si mateix en tercera persona i, pel que fa la segona, ja hem comentat que tan pot tractar-se d’un lloc idílic com d’una jove Victoria desvirgada a El Caire o d’una boer (Veronica) que té un ull de vidre. Al principi això ens agafa desprevinguts. Després mirem de descobrir el significat tan sí com no. El sentit que jo li dono és que Sydney Stencil és l’autor intentant definir i trobar la seva protagonista. La seva tasca és admirable, comparable a la del pobre Pierre Menard de Borges: per arribar a V. ha de seguir la pista a un conjunt de coincidències en un espai inconcret. V. ha de donar sentit a l’existència de Stencil i a tota la novel·la.
L’obra acaba amb el retrobament de Stencil i V a la Valetta (la lletra v és, com us podeu imaginar, una constant en tots els capítols), i un cop els dos s’han trobat, un cop V. ja ha estat definida com la dona de l’ull de vidre, l’inevitable allunyament entre ella i Sydney Stencil es produeix. Les últimes línies de la novel·la relaten esquemàticament la mort accidental de Stencil. Potser el que presenciem (amb llàstima pel pobre Stencil, no ho negaré) és la defunció de l’autor un cop acabada la seva creació (que en certa manera és sempre una recerca i una tria feixuga d’atributs). D’aquesta manera, sense gaire sentimentalisme, l’obra esdevé independent del seu autor, la figura de V. s’emancipa de Stencil i el conjunt de la novel·la s’allibera del senyor Thomas Pynchon.
L’obra acaba amb el retrobament de Stencil i V a la Valetta (la lletra v és, com us podeu imaginar, una constant en tots els capítols), i un cop els dos s’han trobat, un cop V. ja ha estat definida com la dona de l’ull de vidre, l’inevitable allunyament entre ella i Sydney Stencil es produeix. Les últimes línies de la novel·la relaten esquemàticament la mort accidental de Stencil. Potser el que presenciem (amb llàstima pel pobre Stencil, no ho negaré) és la defunció de l’autor un cop acabada la seva creació (que en certa manera és sempre una recerca i una tria feixuga d’atributs). D’aquesta manera, sense gaire sentimentalisme, l’obra esdevé independent del seu autor, la figura de V. s’emancipa de Stencil i el conjunt de la novel·la s’allibera del senyor Thomas Pynchon.
Henry, Mr Bones, Berryman. Let me introduce you to...
Podria començar parlant de les Dream Song fent un resum wikipèdic ràpid de Berryman. Dient que sovint s’associa a la poesia confessional de Lowell, Bishop o fins i tot Plath i acabant amb una nota biogràfica extremadament reveladora: Berryman era un estudiant de Columbia i de Cambridge, format essencialment en poesia clàssica. Paral·lelament a aquesta excel·lent formació acadèmica, Berryman era un alcohòlic. Wikipedia (que és més llesta que tots nosaltres junts) hi afegeix un suggerent “algunos de sus amigos dijeron que mientras estudiaba en la Universidad de Columbia parecía tener una doble personalidad” (visiteu la versió anglesa si voleu saber alguna cosa consistent de la vida d’aquest home).
Podria començar, deia, dient-vos tot això i concloent amb un sentenciós “Les Dream Song són el relat d’una ment depressiva i pertorbada amb clares mostres de (ahà, wikipèdia) doble personalitat”. Però això no faria justícia a una obra poètica plena, gairebé col·lapsada, d’imatges increïbles; construïda a partir de ressons i referències a una gran tradició literària que va des de la Roma Clàssica, fins a la pop culture, passant pels autors nord-americans més canònics; i amb un vocabulari que va dels registres més baixos (atemptats a la gramàtica anglesa all around) als més alts, amb construccions sintàctiques hiperbatòniques, però amb un alt sentit de la musicalitat i l’eufonia. Tot plegat fa de l’obra un gran exemple de postmodernitat literària.
Com l’autor mateix explica a “The Art of Poetry” (1972), el model que ressonava en la seva ment mentre escrivia les Dream Songs era la gran obra de Whitman, Song of Myself. I en efecte, l’obra té una clara vocació autobiogràfica i confessional. Tanmateix, i aquí radica part de la màgia dels poemes, no tenim un jo poètic fent-nos confessions, sinó un narrador en tercera persona que ens parla d’un tal Henry, que alhora, interactua amb un tal Mr. Bones, i tot d’altres personatges. Es tracta d’una obra polifònica, on moltes veus van cosntruint un univers que, com més endins t’hi capbusses, més comences a identificar autor, amb jo poètic, amb Henry, amb Bones, amb. Esquizofrènia i agudesa mental es reconcilien en uns poemes que es llegeixen com tires de còmic que narressin les aventures i els despropòsits d’aquest(s) personatge(s).
Antiheroi és, deia Jauss, aquell personatge amb el qual el lector només és capaç d’identificar-se a través de la ironia. I és aquí radica l'altre element clau de la seva contemporaneïtat. Henry és un antiheroi de manual: la vida l’avorreix, la literatura l’abomina, té constants desigs de mort. Però el propi to que utilitza, entre la frivolitat i la confessió més honesta, creen escenes esperpèntiques que desperten inevitablement, en el lector, mitges rialles. Henry ens va fent un inventari dels seus mals, les seves desesperacions, els desitjos de suïcidi, les seves borratxes i bogeries i més. En definitiva, l’obra bascula entre un constant sentit de la comicitat i un molt més greu lament, com un Bukowski que més enllà de sexe i cervesa deixa entreveure una angoixa profunda.
Podria començar, deia, dient-vos tot això i concloent amb un sentenciós “Les Dream Song són el relat d’una ment depressiva i pertorbada amb clares mostres de (ahà, wikipèdia) doble personalitat”. Però això no faria justícia a una obra poètica plena, gairebé col·lapsada, d’imatges increïbles; construïda a partir de ressons i referències a una gran tradició literària que va des de la Roma Clàssica, fins a la pop culture, passant pels autors nord-americans més canònics; i amb un vocabulari que va dels registres més baixos (atemptats a la gramàtica anglesa all around) als més alts, amb construccions sintàctiques hiperbatòniques, però amb un alt sentit de la musicalitat i l’eufonia. Tot plegat fa de l’obra un gran exemple de postmodernitat literària.
 |
| Mr. Berryman talking to Mr Bones |
Com l’autor mateix explica a “The Art of Poetry” (1972), el model que ressonava en la seva ment mentre escrivia les Dream Songs era la gran obra de Whitman, Song of Myself. I en efecte, l’obra té una clara vocació autobiogràfica i confessional. Tanmateix, i aquí radica part de la màgia dels poemes, no tenim un jo poètic fent-nos confessions, sinó un narrador en tercera persona que ens parla d’un tal Henry, que alhora, interactua amb un tal Mr. Bones, i tot d’altres personatges. Es tracta d’una obra polifònica, on moltes veus van cosntruint un univers que, com més endins t’hi capbusses, més comences a identificar autor, amb jo poètic, amb Henry, amb Bones, amb. Esquizofrènia i agudesa mental es reconcilien en uns poemes que es llegeixen com tires de còmic que narressin les aventures i els despropòsits d’aquest(s) personatge(s).
Henry rested, possessed of many pills
& gin & whiskey. He put up his feet
& switched on Schubert.
His tranquility lasted five minutes.
Antiheroi és, deia Jauss, aquell personatge amb el qual el lector només és capaç d’identificar-se a través de la ironia. I és aquí radica l'altre element clau de la seva contemporaneïtat. Henry és un antiheroi de manual: la vida l’avorreix, la literatura l’abomina, té constants desigs de mort. Però el propi to que utilitza, entre la frivolitat i la confessió més honesta, creen escenes esperpèntiques que desperten inevitablement, en el lector, mitges rialles. Henry ens va fent un inventari dels seus mals, les seves desesperacions, els desitjos de suïcidi, les seves borratxes i bogeries i més. En definitiva, l’obra bascula entre un constant sentit de la comicitat i un molt més greu lament, com un Bukowski que més enllà de sexe i cervesa deixa entreveure una angoixa profunda.
Podeu llegir tota la seva obra en anglès aquí. Ah, i si algun traductor rondés per aquí: no he aconseguit trobar cap versió ni en català ni en castellà, us convido a posar-vos-hi.
Tony Webster - He Never Got It
I survived. "He survived to tell the tale" - that's what people say, don't they?
History isn't the lies of the victors, as I once gibly assured Old Joe Hunt; I know that now.
It's more the memories of the survivors, most of whom are neither victorious nor defeated.
Si anem per parts, el primer que us diria és que ho deixéssiu tot i corréssiu a comprar-vos el llibre en qüestió: The Sense Of An Ending, Julian Barnes, 2011, Booker Prize, bla-bla-bla. Ho exageraria dient-vos que us prenéssiu un whiskey o un Sumial. El llibre és, ras i curt, un repàs de la vida d'Anthony Webster duta a terme pel mateix Anthony Webster: de la misma infancia a la vida reposada actual. Una biografia que Barnes ens presenta com totalment ordinària: Anthony Webster és un home normal, que ha tingut un divorci tranquil, que es porta bé amb la seva filla i que no recorda haver trencat mai un plat. Tot comença a embolicarse quan rep una carta d'un bufet d'advocats que l'obliga a recordar, i a indagar, i a recordar encara més i bla-bla-bla. Un gran drama urbà gestionat amb aquella ironia britànica que tant ens agrada. Arromangueu-vos les mànigues.
El Tema en majúscules és una gran reflexió sobre el temps i la memòria, la creació dels propis mites i la construcció artificial d'imaginaris idíl·lics sobre nosaltres mateixos, on ens autovisualitzem com Tereses de Calcuta que viuen en illes plenes de sorra blanca i palmeres i cocos. Es posa un èmfasi a vegades excessiu en les imperfeccions i els trucs de la memòria per retenir allò que ens retrata més guapos i oblidar allò que mostra la nostra cara més fosca, però el tema, senyores i senyors, està portat amb una exquisidesa envejable. Intuïm, de fet, que molts dels records són autobiogràfics, perquè, a una entrevista a The Paris Review molt anterior a la publicació del llibre, Barnes explica moltes anècdotes que són exactament iguals que les de la novel·la. En tot cas, encendrem un ciri perquè que les memòries genuïnes i viscudes només siguin les innocents.
En tot cas, cosa seria. Fil argumental in crescendo que mai oblida l'elegància, plantejament impecable, èpica catarsi final, tragèdia shakesperiana versió actual, aquella contenció britànica que es manté fins i tot en els moments més escandalosament desesperants: Barnes, definitivament, ens agrada. La trama és molt de l'estil Incendies de Mouawad però amb un antidramatisme dramàtic, portada amb tota la xispa i l'estil que pot emanar d'un gentleman que a Anglaterra és considerat afrancesat i, a França, massa britànic. Respect.
qui de jove menja sardines
(Parlem de Crim i càstig i posem una quantitat de SPOILERS alarmant.)
Som a finals d’abril de 1849. Dostoievski és arrestat juntament amb els altres membres del cercle Petrashevsky, un grup d’intel·lectuals progressistes, per ordre del tsar Nicolau I, el qual ha decidit que les revolucions europees del 1848 no li agraden i que no tolerarà cap mena de filtreig amb coses socialistes. Després d’uns mesos de deliberació, els diuen que els executaran. Un cop lligats i amb els ulls envenats, esperant l’imminent afusellament, les armes s’abaixen. Ha arribat una carta: és l’indult del tsar. En comptes de morir, els presos hauran de complir una pena a Sibèria. A Dostoievski, suposem que encara amb un “ai” al cor del tamany de mil elefants, li toquen cinc anys de treballs forçats.
Som a finals d’abril de 1849. Dostoievski és arrestat juntament amb els altres membres del cercle Petrashevsky, un grup d’intel·lectuals progressistes, per ordre del tsar Nicolau I, el qual ha decidit que les revolucions europees del 1848 no li agraden i que no tolerarà cap mena de filtreig amb coses socialistes. Després d’uns mesos de deliberació, els diuen que els executaran. Un cop lligats i amb els ulls envenats, esperant l’imminent afusellament, les armes s’abaixen. Ha arribat una carta: és l’indult del tsar. En comptes de morir, els presos hauran de complir una pena a Sibèria. A Dostoievski, suposem que encara amb un “ai” al cor del tamany de mil elefants, li toquen cinc anys de treballs forçats.
El pobre Dostoievski, al cel sigui, arrossegaria aquest trauma de cavall durant tota la seva vida. De fet, les seves petjades es poden veure en algunes de les seves Grans Obres, i aquí introduïm, lleugerament, fluïdament, el totxaco de Crim i càstig. Tatxan!
 |
| Dostoievski dibuixat per Farel Dalrymple |
El paral·lel entre el protagonista, Raskòlnikov i el mateix Dostoievski és evident: Dostoievski, que durant els anys de Sibèria i de feina de soldat al Kazakhstan s’havia empapat de cristianisme, va convertir-se en un crític radical de les idees nihilistes i socialistes i revolucionàries de l’època (idees que, recordem, ell mateix havia practicat abans de ser arrestat). Així doncs, Raskòlnikov no deixa de ser una mena de redempció per Dostoievski: el jove que ha comès errors i que ha filtrejat amb el pecat però que, gràcies a Déu, és salvat a través de l’amor cristià. La història de Raskòlnikov és la d'un Dostoievski penedit. Personalment, la novel·la em sembla una Novel·la, però en aquest sentit subscric l’opinió de Nabokov pel que fa a la tendència redemptora de Dostoievski:
Dostoyevski no llegó a sacudirse nunca la influencia que habían ejercido sobre él la novela europea de misterio y la novela sentimental. La influencia sentimental implicaba ese tipo de conflicto que a él le gustaba: situar a persones virtuosas en situaciones patéticas y después extraer de esas situaciones hasta la última gota de patetismo. (...) A mi no me gusta ese truco de que sus personajes ‘lleguen a Jesus a fuerza de pecar’ o, en palabras más groseras de Iván Bunin, ‘pringarlo todo de Jesús’.
Doncs això. Redempcions apart, però, la novel·la consisteix bàsicament en una magnifica contraposició entre teoria i pràctica, entre abstraccions i realitats tangibles: Raskòlnikov comet un crim per raons purament teòriques i metafísiques (per la creença que hi ha certs homes extraordinaris que tenen dret a matar gent ordinària si això contribueix al bé de la humanitat), però després tota la novel·la consisteix en un estira-i-arronsa d'angoixes, persecucions, sospites i defenses empedreïdes. A nivell teòric i estètic, el hit de la novel·la és el diàleg que hi ha entre el policia Porfiri Petròvitx i Raskòlnikov al final de la 3a part: Porfiri Petròvitx i Raskòlnikov conversen desinteressadament i a nivell teòric, però en realitat Raskòlnikov està utilitzant teories que justificarien el seu crim i Petròvitx li fa preguntes pràctiques i acusadores -està segur que ell és l’assassí. Tot està fet, però, sota un vel de cordialitat total.
Directament relacionat amb el primer hit, el segon és al principi de la 4a part. Raskòlnikov conversa amb Arcadi Ivanòvitx Svidrigàilov i hi ha un intercanvi de papers: efectivament, Svidrigàilov utilitza teories abstractes per justificar el seu "crim" amb Dúnia (“considereu, però, que sóc home, et nihil humanum... en un mot, que sóc capaç de ser temptat i d’estimar”) i Raskòlnikov li diu, ras i curt, que no li vingui amb tonteries i que les explicacions metafòriques tant se li’n foten. Ens agraden, ens agraden molt les coses que es diuen sense ser dites i la manera com Dostoievski descriu l'hipocresia general. Alegria!
Directament relacionat amb el primer hit, el segon és al principi de la 4a part. Raskòlnikov conversa amb Arcadi Ivanòvitx Svidrigàilov i hi ha un intercanvi de papers: efectivament, Svidrigàilov utilitza teories abstractes per justificar el seu "crim" amb Dúnia (“considereu, però, que sóc home, et nihil humanum... en un mot, que sóc capaç de ser temptat i d’estimar”) i Raskòlnikov li diu, ras i curt, que no li vingui amb tonteries i que les explicacions metafòriques tant se li’n foten. Ens agraden, ens agraden molt les coses que es diuen sense ser dites i la manera com Dostoievski descriu l'hipocresia general. Alegria!
 |
| Dostoievski (esquerra) a la presó. |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)