a man's best friend

David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones del seu temps. Després va tornar a baixar i, dotat d’una bandana que li oferia “un aspecte alhora de pirata i de mestressa de casa”, va procedir a vomitar-ho tot als seus contemporanis covencs. No per deslliurar-los dels seus enganys i fer-los veure la llum, sinó per confirmar-los que life is shit and then you die i que estaven tots sols i eren insignificants i al cap i a la fi moririen i tot tiraria endavant sense ells, però almenys estaven tots junts en el mateix pou i què collons, més val riure-se’n de les pròpies misèries.



Parlem dels Estats Units de finals del XX, d’un fill d’acadèmics més aviat tímid que semblava que s’anés a dedicar a les matemàtiques o la filosofia però que, després d’una crisi d’identitat a l’avançadíssima edat de 21 anys, va decantar-se per l’escriptura narrativa. Parlem d’un home que ho passava malament a les entrevistes, que es definia a sí mateix com “alguien que pasa la mayor parte de su vida en bibliotecas”. Que va viure a un poble d’Illinois anomenat Normal amb “un perro muy proclive a estar clínicamente deprimido” i que va patir l’infern particular de la lucidesa extrema (del seu imprescindible mocador cefàlic va dir que no era més que el reconeixement d'un temor seu molt arrelat, "la preocupación de que la cabeza me vaya a estallar").

Ens estem referint en tot moment a Foster Wallace, gran coneixedor i explotador del "modo de pensar típico de la marihuana"; aclamat autor de la novel·la La broma infinita; escriptor inclassificable que sota la seva depressió clínica i el seu mocador piratoide amagava una intel·ligència inusual, una capacitat radiogràfica d’analitzar els comportaments de les persones, i un talent rar, i un univers teòric desmesurat que saltava de la teoria literària als mecanismes de la cultura de masses al tenis als creuers de luxe pel Carib a les relacions humanes sense despentinar-se i sense fluixejar massa. 

El relat breu -i no tant breu- va ser una de les tècniques clau amb què Wallace va donar via lliure a la seva desconcertant eloqüència. I si hem dedicat aquesta llarga introducció a la seva persona és perquè ell mateix i la seva psique agitada van ser amb tota possibilitat un motlle pels tants personatges que poblen les seves històries, i això ens fa mirar amb ulls com plats i plens de reverència la seva aparent normalitat blanca suburbana consumidora d'antidepressius.



Posem per cas el segon volum de relats de DFW, Entrevistas breves con hombres repulsivos (1999), del qual un amic de l’autor deia que “todos los que salen aquí están total y jodidamente perdidos”. És un bon resum. Més enllà de la lluita a vegades a mort contra el llenguatge i les formes (com els cèlebres peus de pàgina absurdament llargs) aquests relats suposen una penetració en un remolí d’estats mentals extrems, on els personatges son conillets d'índies formant un món de depredadors sexuals, maníacs, neuròtics, masturbadors compulsius, els pensaments en bucle de persones deprimides i depriments i també pares que odien els seus fills, i fills odiosos i odiables (aaai, la familia... una mina d'or per a un caçador de situacions generadores d'ansietat crònica).

El resultat: un collage humà tant pertorbador com amè i risible, capaç de fer que el lector reconegui a l’instant com a propis molts dels pensaments aparentment aliens a tot bon ciutadà que turmenten els seus personatges. Aquella sensació de “conec perfectament aquest sentiment però mai m’havia parat a formular-lo en paraules o a reconèixer que estava tenint lloc” és constant, lo qual resulta inquietant i reconfortant alhora.

La verborrea de Wallace aconsegueix així el propòsit de l'autor de “proporcionar al lector, quien como todos nosotros es una especie de náufrago en su propio cráneo, acceso imaginativo a otros yos”. Que són els que sortirien a la llum si ens treguéssim les màscares fraudulentes i muntéssim una orgia de jos alliberats, deixant fluir lliurement la patètica serie d'inseguretats, frustracions, i paradoxes ingestionables que ens mengen per dintre. Paradoxes com la que resulta del conflicte entre la certesa de cadascú de ser el centre de totes les experiències viscudes i per viure, versus la consciència de la pròpia insignificància en l’ordre general del món. Saber-se el centre de l’univers i alhora llegir que Andròmeda absorbirà la terra en uns milers d’anys.


Aquesta contradicció insalvable és un dels principals motors de l'últim volum de relats de Wallace, publicat quatre anys abans del seu sonat suicidi. Extinción (2004) és una radiografia exhaustiva de les frustracions de la vida adulta (blanca i nord-americana i consumidora massiva de tele i McDonald’s). Hi ha el yuppie fraudulent atrapat en la seva pròpia fraudulència, els nen que percep el tedium vitae del seu pare i té malsons consistents en oficines de comptabilitat infinites, i Amber Moltke, la inmensa dona del mitjà oest que ansia assolir la fama catapultant a l’estrellat el seu marit, el qual té el do natural de cagar figuretes perfectament detallades. Fetes de merda, s’entén. 

Al final, el quid de la qüestió no és altre que la gestió de la pròpia insignificància. Wallace n'era molt conscient, de la seva, i per extenció de la de tota la humanitat, i va provar d'amenitzar-la una mica mitjançant la ironia i el grotesc. “Tengo tendencia a únicamente ser capaz de que los personajes digan cosas que pienso que son serias si al mismo tiempo me río de ellos”, deia, reconeixent tenir una debilitat extrema pels xists alhora que greus problemes de consició, a vegades derivats del síndrome “mírame por favor ámame te odio”. Que és com DFW anomenà la dolença de l’escriptor que sent un desig desesperat d’impressionar i agradar el lector alhora que l’odia i el repudia per posar-lo en aquesta situació estressant. 

Recull d'entrevistes i semblances de DFW
En una entrevista amb Larry McCaffery (1993), Wallace reconeix no distingir a vegades en les seves obres anteriors quines acrobàcies narratives eren fruit d’aquesta síndrome i quines eren elements que servien a un propòsit útil. Sigui com sigui, DFW es pren la llibertat de martiritzar el lector “a veces mediante frases que sintácticamente no son incorrectas pero aun asi resulta un coñazo leerlas. O aporreando al lector con datos. O dedicando un montón de energía a crear expectativas para acabar disfrutando decepcionándolos”. 

I tot i així no ens fem l'hara-kiri i el seguim llegint, i tot i així el seu segueix sent admirat i copiat i la seva narrativa segueix tenint aquella qualitat estranya de generar 'clics' de reconeixement frase rere frase. "Hay una especie de ¡ajá! al menos durante un instante alguien siente por algo o ve algo lo mismo igual que yo" és com resumia Wallace aquesta identificació que a vegades té lloc quan es llegeix literatura fina. I aquest sentir-se-comprès-i-acompanyat-momentàniament és l'efecte últim que buscava tenir a través de la seva obra, ja que
no hace falta pensarlo mucho para darse cuenta de que nuestro terror a las relaciones y la soledad, que son como sub-terrores de nuestro terror a quedar atrapados dentro de un yo (un yo psíquico, no simplemente un yo físico), tiene que ver con la angustia de la muerte, el reconocimiento de que voy a morir, y a morir totalmente solo, y el resto del mundo va a seguir adelante sin mí.
La cita podria ser de Woody Allen hipocondríac i exaltat buscant-li el sentit a la vida a Hannah and her sisters, però no. És DFW aplanant el camí per explicar ni més ni menys quina ha de ser la finalitat de la ficció. Que és la d’actuar com una mena d’antídot contra aquesta soledat que domina les persones. Oferir al lector una via d’escapada de sí mateix al facilitar-li la compenetració amb una altra psique humana, ja sigui la de l’escriptor o la d’algun personatge, “y también tratando de enfrentar su sensación de que es una persona, que está sola y que va a morir sola”. Fora del gos, el llibre ha de ser el millor amic de l'home. (a dins del gos etc, etc).


Wallace amb gos procliu a la depressió clínica

Això era DFW: una mena de nerd entranyable, almenys vist de fora i de lluny, que va voler ser el nostre millor amic, i que va ser capaç d'utilizar la creació literària com a eina per parlar sobre la vida i reflexionar sobre pròpia creació literària sense quedar-se atrapat en un producte opac i excessivament cerebral. Wallace va fer Literatura de la que provoca "ese sentimiento en el estómago que es la razón por la que leemos", i va aconseguir fer de la seva escriptura un vertiginós zoom in totalment divertit en la complexitat del que és viure, portant a la realitat allò que ell mateix predicava:“la ficción debe tratar de en qué consiste ser un jodido ser humano”.

[Les cites de l'autor són extretes del recull d'entrevistes Conversaciones con David Foster Wallace (Ed. Pálido fuego, 2012), editat per Stephen J. Burn]