critics acclaim book finest written

Let me say that the way of his words and the way of his way 
are the same: strong and good and warm. 
Charles Bukowski sobre John Fante

Quin tros d'home, en John Fante. Anys i panys escrivint sobre California, the land of sunshine, anys i panys escrivint sobre Los Angeles, the flower in the sand, total perquè acabin fent-te una miqueta de cas quan ja estàs mig a l'altre barri i la diabetis ha acabat amb la teva vista i les teves cames, total per passar a la història per una trista plaça a LA i per la frase de Bukowski adorant-lo com si fos un Déu ("Fante was my God", literalment). Gent del món en general, atureu-vos i feu el favor d'introduïr-vos a les delicadeses líriques i iròniques d'aquest tal Fante, demostració flagrant que el món de l'edició encara no ho ha descobert tot. Tothom qui vulgui degustar les delicadeses de la literatura californana hauria de tastar l'humor fi d'aquest italoamericà, sobretot el seu hit més reconegut: Ask the Dust


L'argument és simple com la vida misma: tenim amors no correspostos, tenim la pols que tot ho menja i tot ho devora, que encercla la novel·la i n'és el leitmotiv, tenim la ciutat de Los Angeles i les seves fames i els seus deliris, tenim problemes de butxaca i tenim Arturo Bandini, un escriptor totalment segur del seu talent, amb el handicap que és l'únic que hi creu i que no hi ha forma humana de catapultar-lo a la fama. Amors mexicans apart, Ask the Dust rep la condició de must de la literatura californiana per diverses qüestions; aquí n'enumerem (només) dues:

1. Condició d'incomprès. Bandini sap que és un escriptor bo. I quan dic que ho sap vull dir que ho sap; que frueix llegint-se i es troba increïble i creu que es mereix ser objecte de subhasta entre les Grans Editorials. Tot i haver d'alimentar-se de taronges, Bandini no pot evitar imaginar-se constantment en un estat de fama absoluta, el Great Autor escrivint la Great American Novel, l'escriptor italià amb canes atractives i excedent de dones que l'admiren a causa dels seus versos estrellats. Per això quan algú tothom ignora les seves obres pensa ah well, it was ever thus - Poe, Whitman, Heine, Dreiser, and now Bandini; thinking that I was not so hurt, not so lonely

Bandini creu que l'escriptor ha d'haver viscut molt però no s'atreveix a tenir experiències: és un covard d'aquells que desperten tendresa, d'aquelles que abraçaries. Així doncs, cada oportunitat-no-viscuda és una ocasió per a imaginar que efectivament l'ha viscut i que n'ha acabat fent un llibre: Noted writer tells of night with woman of the streets. Arturo Bandini, famous writer, reveals experience with Los Angeles prostitute. Critics acclaim book finest written


2. Dear Mother. Les cartes són un dels grans hits de Bandini: novel·les no n'escriu gaires, però es passa el dia redactant cartes. Bàsicament, es dirigeixen a l'editor (Oh, Hackmuth) i a sa mare (Oh, dearest dearest Mother). Destacable el fet que les cartes d'Arturo Bandini a sa mare són increïblement semblants a les que el propi John Fante escrivia a la seva: si algú les canviés, ni la mare fictícia ni la real se n'adonarien mai. Heus aquí la fictícia, escrita per Arturo Bandini en un atac de pobresa: 

Dear Mother, things are definitely looking up. A big editor was in town and I had lunch with him and we have signed a contract for a number of short stories, but I won't try to bore you with all the details, dear mother, because I know you're not interested in writing, and I know Papa isn't, but it levels down to a swell contract, only it doesn't begin for a couple of months. So send me ten dollars, mother, send me five, mother dear, because the editor (I'd tell you his name only I know you're not interested in such things) is all set to start me out on the biggest project he's got. 

I heus aquí la real, on enviada a sa mare el 8 de novembre del 1939, just després de la publicació de Ask the Dust. 

Dearest Mother, my new book is out today. From reports I get it has every chance of making a lot of money. I say this in view of the letters I have had from my publisher, and from the first reviews, one of which appears in the December issue of the Atlantic Monthly. (...) I am in a good position in the publishing world from now on. I can demand and get big advances, when I decide to write another book. In fact, I am sure I can get $2500 advance anytime I ask for it. The success of my new book will naturally open up opportunities for me here in Hollywood, but I shall have to discuss all of that with my agent. 

Tot i les promeses de futur, al cap de 6 mesos Fante tornava  a estar al pou. 

Que tant Fante com Arturo Bandini van tenir molts problemes per fer-se un nom en el món literari ja ho sabem. Un altre fet que els lliga força graciosament és la seva catalanitat pel que fa a la pasta: tant Bandini com Fante estaven fets un rancis de cap a peus. En el cas de Bandini, es porta malament amb un veí alcoholic perquè aquest li deu 50 cèntims i això, segons la seva opinió, ha creat un mur in-fran-que-ja-ble. El listillo de Fante, per la seva banda, va enviar-li una carta a Charles Bukowski donant-li unes quantes dades pel pròleg que aquest havia d'escriure el 1980 per la nova edició d'Ask the Dust. S'hi adreça anomenant-lo "Hank", i la carta comença així: 

Dear Hank: 
I usually charge a standard rate of $100 per page for questionnaire letters such as yours, but in view of your responsability for a good preface I am canceling the usual fee and answering all questions free of charge. 

Quin tros de perdonavides, aquest John Fante. Quin tros de pròleg que li va fer Bukowski i quin tros d'alter ego aquest Arturo Bandini, protagonista homodiegètic que vol escriure sobre la seva pròpia vida i misèries, autèntica calidesa observant el món amb una sinceritat que només pot ser natural. Ask the Dust són tots els propòsits i despropòsits d'un italoamericà d'arrels catòliques amb un cor com una casa de pagès i una confiança en si mateix tant grotesca com entranyable. Fante sap ser irònic sense arribar a ser cínic, cosa que s'agraeix profundament. Com diria Bukowski quan va descobrir els seus llibres, a la biblioteca pública de Los Angeles: And here, at last, was a man who was not afraid of emotion.

grècia son els pares


Εδω ειναι τα βαλκανια, δεν ειναι παιξε γελασε
"Això son els Balcans, no és xauxa" (traducció lliure)


Mentre el reporter Gaziel viatjava cap a Grècia a bord del vapor Adriatikos, any 1915, a la seva ment il·lustrada el nom del país hel·lè encara guardava alguna relació sacra amb un passat lluminós. Per això li cau el món a sobre quan arriba a Atenes i hi descobreix un caos de carrers impersonals, edificis kitsch i persones de trets inclassificables, com fruit d'una barreja de segles ja impossible de separar. Hi descobreix, parlant clar i segons els seus paràmetres, una ciutat mediocre. No veu per enlloc els ancians amb túnica discutint sobre els grans temes de la humanitat, ni rastre de les restes inequívoques d'uns dies gloriosos, tocats per les gràcies dels déus antics.

“La llegada a Atenas produce un desengaño en cierto modo abrumador”, anota decepcionat a la seva crònica del dia, que publicarà religiosament La Vanguardia a les pàgines reservades als enviats especials que cobreixen la Gran guerra. “Al descender del tren, el viajero se queda aturdido como si acabara de ser víctima de un error de itinerario”, s’indigna, “nadie sería capaz de tomar Atenas por ella misma, sino por Tegucigalpa, Santiago de Chile, Adelaida u otra cualquiera de las capitales menores”.

El Partenó d'Atenes, nowadays. fotografiat per Martin Parr.
Quan Gaziel trepitjava la capital grega per primera vegada  la ciutat no passava dels 200.000 habitants. La seva decepció no tenia límits (“todo nuevo, todo fracasado, todo descomunal y profundamente cursi”) i arribava al seu punt àlgid en visitar les restes de l’imponent partenó (“¡Jamás habíamos visto ruinas tan lamentables (...) Esto no son ruinas, sino ruinas de ruinas.”). A dia d’avui, aproximadament un segle després d’aquesta primera i desafortunada presa de contacte, ens fa gràcia imaginar-nos com seria l’alarma del reporter català si trepitgés l’Atenes actual. Un caòtic mar d’edificis on hi conviuen més de cinc milions d’ànimes, el centre de la qual es caracteritza per l’abundància d’heroïnòmans que escandalitzen les fornades de turistes, per les parets plenes de graffiti, per les patrulles de policia dedicades únicament a registrar i identificar possibles sense papers i a llançar gasos llacrimògens, un cop a la setmana, als antisistema de la plaça d'Εξαρχεια. I pels grups organitzats de japonesos envaïnt l'Acròpoli, òbviament.

"De París a Monastir" recull algunes cròniques
de Gaziel durant la Gran Guerra
Gaziel va gripar, com tants altres abans i després d'ell. Perquè va arribar a Grècia -anant De París a Monastir- esperant trobar-hi un país europeu, concepte lligat en el seu imaginari a un estat superior en l’ordre de les nacions del món. És més, esperava trobar-hi el caldo de cultiu de grans paraules com Democràcia Art Eros Teatre Retòrica.  Però va topar amb un panorama alegrement instaurat en el desordre balcànic, en aquella regió salvatge considerada el traster indomesticable d’Europa. I així ho expressava (noti's el deix racista lleugerament altaner): 
Comúnmente, al hablar de las naciones balkánicas, establecemos una honrosa preferencia para el pueblo helénico. Los griegos actuales nos parecen colocados por una suerte de selección inverosímil (espejismo histórico o reflejo engañoso de una pasada e inmarcesible grandeza), a un nivel superior al de sus vecinos los serbios, búlgaros, albaneses y turcos. Pero barrunto que, en realidad, todos los territorios balkánicos no contienen más que una sola e inculta mescolanza de razas, poco sensibles a lo que suele llamarse la cultura europea. 
Grecia es un nombre de estirpe sagrada, suave y altísimo. Pero, ¿habrá algo más que nombres de grandezas que fueron en su interior?
La pregunta és retòrica. De la Grècia de Pèricles i Sòfocles l'únic que queda és el cel ("la transparencia portentosa del aire", se'ns emocionava Gaziel), el mar i les muntanyes de cims nevats i noms mítics: l'Olimp on habiten els déus, Pelion, d'on provenen els centaures, etc. 

Gaziel, tot cofoi entre el seu confort europeu

La visita de Gaziel a Grècia es debia a que el país acabava d'entrar, inesperadament, en el tauler de joc de la Gran guerra europea. Després que búlgars (poc amics de Grècia) ataquéssin Sèrbia (amiga de l'ànima de Grècia) el país hel·lènic començava a qüestionar-se la seva neutralitat en el conflicte. El primer ministre Eleftherios Venizelos -un home alarmantment similar a Lenin pel que fa calvície i bigoti- i el rei Konstantinos, parella que en algun punt s'havien caigut bé però ja no, no es posaven d'acord sobre si enviar tropes o romandre neutrals. D'una banda Venizelos, francòfil, "representa el espíritu democrático, la concepción del Estado liberal", era partidari de participar amb la Entente; de l'altra, el rei Konstantinos, germanòfil convençut, "encarna el poder autoritario, de casta y de raza, la concepción del Estado a base de una jerarquia", preferia no moure fils i confiar en que els Imperis centrals esclafarien brutalment la resta de beligerants. Jà.

De sobte la sort del món depenia del petit país balcànic, i l'ull de Mordor de la premsa internacional es girava cap a la pàtria d'Aristòtil...No. Més aviat ningú no en feia gaire cas o, si més no, els nostres llibres d'història han ignorat còmodament aquests episodis remots i llunyans. Però per sort el nostre avispat reporter, que on posava l'ull posava la ¿ploma?, va saber veure el potencial periodístic de les desgràcies balcàniques. I també per sort, després d'abandonar Atenes va enfilar el camí cap a La Ciutat del Nord, regalant-nos una descripció insòlita de la que era en aquells moments el Jerusalem dels Balcans, la capital de la salvatge Macedònia, la rosa del sultà Murad recentment incorporada a l'Estat grec, la dels mil i un noms: la caòtica i mandrosa Salonica, Selanik,  Solun o Thessaloniki.



Thessaloniki en primer pla

No, no es tracta d'algun abort arquitectònic de poble turístic de la Costa Brava. És la vella Salonica, la mateixa que segons Gaziel "se nos muestra en seguida con su penetrante melancolía oriental", l'skyline de la qual està salpicat de mesquites centenàries... però ja no. "Ja no, ja no!", anota Plàcid Garcia-Planas al marge d'aquestes paraules de Gaziel, que avui han deixat de tenir sentit; la ciutat va ser arrassada per un incendi devastador el 1917 i va ser íntegrament reconstruida segons els paràmetres del que una-polis-grega-com-cal havia de ser (és a dir, eliminant tot rastre de presència turca i jueva: poca broma amb el nacionalisme grec).

Aquesta ciutat des d'on s'escriuen aquestes línees, però, mereix un capítol a part. Només deixar anar la idea que Grècia no té res de Grècia, que Grècia només es diu Grècia per coincidència topogràfica i per l'interès d'enterrar els quatre segles de dominació otomana; que Grècia és una cosa estranya i desconeguda que sorprenentment va tirant, des dels dies de Gaziel, entre runes d'una herència inexistent, còcktails molotov i sons lànguids de buzuki.

Ai, Jean Luc!


Dedicat a X, que em va il·luminar amb la seva passió pel cinema. 

Com el Western o el thriller, el gènere policial està pautat, i À bout de souffle és un clar exemple d’una ruptura a quatre bandes. Efectivament, la pel·lícula conté els ingredients claus:  un crim, coreografies darrere de diaris i persecucions de cotxe. No obstant, el llargmetratge és  autorreferencial i segueix un ritme excessivament lent pel que un podria esperar d’una pel·lícula d’acció i de bandarres. L’anècdota criminal sobre la mort d’un agent la coneixem a posteriori  i de manera poc clara: l’element purament policial, doncs, és un altre pretext del COM, l’excusa per retratar la relació de dos individus –sobretot, l’excusa per agafar una càmera en general.

Al principi de la pel·lícula el protagonista es dirigeix de manera explícita als espectadors, ens mira i ens parla, ens envia a pastar fang. Parlant en terminologia teatral, la quarta paret es trenca i l’obra se’ns revela com el que realment és, un artifici. D’aquesta manera, el cinema mateix es converteix en un personatge més. En un moment determinat la parella s’amaga dins una sala de cinema on es projecta una pel·lícula, els veiem fent-se petons mentre una veu en off parla d’una relació fictícia paral·lela i sentim allò de que l’amor no és tan bonic com te’l pinten. Efectivament, Jean Luc Godard fa metacinema, i això no ens ha d’estranyar gens si tenim una vaga idea de quina ha estat la trajectòria de la literatura –germana bessona d’aquest setè art– durant els últims cinquanta anys. Pel que fa a les qüestions tècniques, la pel·lícula és rupturista pel seu format en blanc i negre i intencionadament  amateur, allunyat de les virgueries que sovint acompanyen el gènere. La càmera es mou d’una cantó a l’altre dins el cotxe i en alguna ocasió el cant de sirenes d’ambulàncies i cotxes patrulla ens impedeix sentir bé la conversa entre els protagonistes

La famosa escena de la parella dins l’habitació és massa llarga, impròpia del gènere policial. La insistència d’ell s’alterna amb la resistència d’ella, i el pla seqüència es converteix així en una veritable joia cinematogràfica, extremadament realista en el sentit que els moviments dels personatges es produeixen a temps real, silencis i exabruptes eròtics  inclosos. La gestualitat que traspua cadascun dels fotogrames i la conversa que s’estableix entre una universitària cultivada i un fora de llei sense estudis resulten en uns cinc minuts magistrals i carregats de fum. Paral·lelament ens criden l’atenció les referències subtils a la desolació posterior a la Segona Guerra Mundial -la pel·lícula Ten seconds to Hell o a l’homenatge que Eisenhower va retre al Soldat Desconegut. Això podem enllaçar-ho am Eclipse d’ Antonioni, pel·lícula que ens suggereix l’atmosfera de la Guerra Freda. Evidentment, aquest rerefons de reflexió política tampoc no tendeix a formar part d’allò que nosaltres, espectadors babaus, entenem per una trama clàssica de lladres i serenus. 

Una incongruència decisiva a l’hora d’etiquetar la pel·lícula com a policíaca  és que no hi ha cap clímax d’enfrontaments frenètics. El protagonista és un assassí que  s’amaga de l’autoritat amb poca pressa i sense prendre gaires precaucions. Ah, i no cal dir que, a diferència del que passaria en una pel·lícula policial previsible, els espectadors no veiem ni l’escena del crim ni l’acció. De fet, només ens assabentem de que la víctima era un agent quan ja ha transcorregut més de la meitat del llargmetratge, i tot sembla indicar que l’homicidi només serveix per desplegar una tragicomèdia romàntica –potser Godard ho ha après de Hitchcock? En qualssevol cas, qui acaba vencent és la sordesa de l’amor, i davant d’això fins i tot el tret d’un  policia esdevé circumstancial.