la farsa de Victor Sabaté

La literatura és una farsa. I, en tant que farsa, està arrebossada de mentides. Més enllà de la farsa inherent al concepte "literatura" en si, una de les farses més recurrents és la de la confusió personatge-autor o la de fer veure que l'autor d'un text és algú que realment no ho és. Això és més antic que l'anar a peu -o quasi. Com a exemples tontos, tots els Amadissos de Gaula es presentaven com misteriosos textos originaris de llocs exòtics o les aventures del mateix Don Quijote no són de Cervantes sinó l'edició d'un text de Cide Hamete Benengeli prèviament traduït per algú altre. El qui també s'ho passava bé era Pessoa, que no només signava obres senceres amb heterònims que s'anava inventant (Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Bernardo Soares, etcètera) sinó que, a més, els conferia tota una personalitat única i individualitzada. Un altre hit en l'àmbit de la farsa literària és el de les antologies semi-fictícies: l'Antología de la literatura fantástica de Borges, Ocampo i Bioy Casares s'endú el premi popular. L'antologia és una antologia, això no ho podem negar, però els tres autors de tant en tant es treuen algun escriptor de la màniga, com en el cas del misteri que envolta la figura de I. A. Ireland. En aquest sentit, també podriem parlar de tots els nous bartlebys que Vila-Matas idea a Bartleby y compañía, mena d'antologia sobre els "escriptors del no" replet d'escriptors que no van escriure perquè, simplement, no van existir mai.  

En tot cas, el plagi ens serveix per parlar d'allò que volem, perquè és a partir de la idea de farsa i plagi literari que Victor Sabaté ha construït la seva primera novel·la, El jove Nathaniel Hathorne (Raig Verd Editorial, 2012). Comencem pel final del llibre, on hi ha una nota esperançadora per a joves talents:



Visca, doncs! L'argument també ens pot sonar: veiem un jove ordinari barceloní que ens parla en primera persona i es presenta a si mateix com un membre de la classe mitjana que sempre havia cregut que el dia que escribís alguna cosa li donarien el Nobel però que, ai las!, no ho ha fet perquè ja se sap, la vida. El nus comença quan (petit spoiler, molt poc transcendent) el protagonista descobreix que un autor que va viure fa 200 anys li ha plagiat un conte. I pum! La farsa. 

Entre el llibre de ficció, l'assaig, la novel·la generacional costumbrista barcelonina i el relat fantàstic, el mèrit de El jove Nathaniel Hathorne és, com podeu intuïr, el fet de saber-se col·locar en una posició estratègicament allunyada de les etiquetes. Els temes, de fet, són força literaris: la voluntat d'escriure lligada estretament a l'anhel de fama literària, el plagi com a tema literari, el poder de la vida real sobre la voluntat d'escriure, etcètera. La dosi de metaliterarietat i de nivells de ficcionalitat és grossa: veiem un narrador-autor que és plagiat per un escriptor canònic del XIX, conflicte que, a més, el narrador ja intueix en "Enoch Soames" de Max Beerbohm, una historia que apareix a la Antologia de literatura fantástica de Borges, Bioy i Casares. El joc amb la ficcionalitat, a més, també serveix per explicar el propòsit del llibre: Sabaté només es veu en cor d'explicar aquest fet inversemblant (i teòricament real) a tráves del format ficció.

En tot cas, tot el joc amb Nathaniel Hathorne, Max Beerbohm i els altres escriptors ens recorda a la idea que T. S. Eliot descriu a The Sacred Wood quan afirma que la cronologia de la tradició és atemporal: és a dir, que totes les obres d'art conformen un ordre lineal entre sí que es modifica amb la introducció de noves obres d'art. Els contemporanis poden modificar els seus precursors, i això és el que fa Sabaté amb el relat "La catàstrofe del sr. Higginbotham" de Nathaniel Hathorne, conferint-li una riquesa que prèviament no tenia. Vaja, per entendre'ns: la primera novel·la de Victor Sabaté és una farsa i no és una farsa. Tracta el tema de la farsa amb tota la humilitat i totes les captatio benevolentiae que necessita una bona farsa, però mai el titllariem d'objecte literari no desitjat. Ans el contrari! Té una bonica forma circular, s'allunya d'obvietats, s'eixampla en digressions assagístiques interessants, té un component freaky (perdona, Víctor) que ens és simpàtic i, en definitiva, en som molt fans. Vinga va, tots cap a les llibreries! Els nous talents s'han de recolzar.

*Aquí podreu trobar un mapa de la novel·la, per anar fent gana. 

El misteri sobre V.


Pynchon se m’apareix com un generador d’imatges a l’engròs. Cert professor nostre ha burlat els crítics que parlen de l’obra de Pynchon classificant-la en una nova categoria, la de la física quàntica. Potser és cert que aquest contrast és hiperbòlic i ridícul, perquè pràcticament ningú no entén un borrall d’aquesta disciplina i per tant intentar establir analogies entre ella i la literatura resulta pedant i absurd, com casar una ceba amb una carabassa. I tot i així, si alguna cosa queda clara tan a V. com en la física quàntica és que, sense saber per què,  tot és a tot arreu i en tot moment.


M’he enamorat de la veu del narrador omnipotent que ens presenta Pynchon, de les expressions còmiques i sàvies d’un Déu postmodern que està de tornada. La seva prosa és sempre intel·ligent i amena, estranyament poètica quan menys t’ho esperes. No sóc capaç de comparar aquest narrador (qui pogués fer-se amiga d’ell!) amb res del que he llegit fins ara, és clar que això potser s’explica perquè una no llegeix mai prou. El que sí que he detectat és la petjada de beatniks en la línia de Kerouac, el mateix to desenfadat que relata aventures trepidants de borratxeres i ressaques llegendàries sobre l’asfalt. De fet, en algunes ocasions l’alcohol i els seus efectes semblen l’axioma temporal de la novel·la; no hi ha dubte que per Profane i Pig Bodwine la cronologia no segueix cap altra norma. Després, és clar, hi ha la imatge de Mara, personificació divina de Malta, mestressa de l’amor i símbol de la fertilitat més primitiva. Si no heu estat mai a l’illa, després de llegir V. us dignareu, com a mínim, a buscar-la al mapa.

M’agradaria començar parlant de Profane, schlemil irresponsable i indiferent a la necessitat d’orientar el  curs de la vida. Entre vosaltres i jo, Profane és una desgràcia, un bon nano que arrossega noies al llit i que després no sap què fer-ne. Un ós panda panxut i apàtic que beu cervesa, lluita contra caimans a les clavegueres de Nova York  i es nega a deixar enrere la condició de vagabund (i no pas per vel·leïtats romàntiques, perquè això tindria un significat). Profane és un personatge-ninot, sense cap profunditat psicològica. Com els antiherois kafkians o beckettians (o calderesians, etc.; de debò cal seguir enumerant noms i exposar-se a l’error?), l’schlemil està desproveït de determinació. Aquí el veritable geni és Stencil, membre de l’exèrcit de marina igual que Profane i co-autor de la novel·la. Ara intentaré explicar això de la co-autoria.


A nivell formal, l’ordenació de l’obra és excel·lent, complexa i tanmateix harmònica. Un entramat perfecte de personatges i de situacions aleatòries que anem reprenent i que parteixen  i es justifiquen únicament en la recerca vital que Stencil fa de V.; així doncs, V. és el pretext per construir una novel·la gegant carregada d’individus i trames pintoresques. Qui és, però, V.? És Victoria, Veronica, Vheissu (un paradís perdut que el pare de Stencil recorda). V. és moltes dones i cap de concreta o, per ser més precisos, és la llavor o potencialitat de moltes dones concretes. Però parlem una mica de Sydney Stencil, de la seva funció de buscar V.,  la veritable (veritable?) heroïna de tot plegat. Ell mateix se sent confós i desconeix els motius de la seva recerca erràtica, continuació de les passes i del desig eteri de son pare, el difunt Herbert Stencil. Tan Sydney Stencil com V. són multiformes, éssers desdoblats; el primer parla de si mateix en tercera persona i, pel que fa la segona, ja hem comentat que tan pot tractar-se d’un lloc idílic com d’una jove Victoria desvirgada a El Caire o d’una boer (Veronica) que té un ull de vidre. Al principi això ens agafa desprevinguts. Després mirem de descobrir el significat tan sí com no. El sentit que jo li dono és que Sydney Stencil és l’autor intentant definir i trobar la seva protagonista. La seva tasca és admirable, comparable a la del pobre Pierre Menard de Borges: per arribar a V. ha de seguir la pista a un conjunt de coincidències  en un espai inconcret. V. ha de donar sentit a l’existència de Stencil i a tota la novel·la.

L’obra acaba amb el retrobament de Stencil i V a la Valetta (la lletra v és, com us podeu imaginar, una constant en tots els capítols), i un cop els dos s’han trobat, un cop V. ja ha estat definida com la dona de l’ull de vidre, l’inevitable allunyament entre ella i Sydney Stencil es produeix. Les últimes línies de la novel·la relaten esquemàticament la mort accidental de Stencil. Potser el que presenciem (amb llàstima pel pobre Stencil, no ho negaré) és  la defunció de l’autor un cop acabada la seva creació (que en certa manera és sempre una recerca i una tria feixuga d’atributs). D’aquesta manera, sense gaire sentimentalisme, l’obra esdevé independent del seu autor, la figura de V. s’emancipa de Stencil i el conjunt de la novel·la s’allibera del senyor Thomas Pynchon.