Henry, Mr Bones, Berryman. Let me introduce you to...

Podria començar parlant de les Dream Song fent un resum wikipèdic ràpid de Berryman. Dient que sovint s’associa a la poesia confessional de Lowell, Bishop o fins i tot Plath i acabant amb una nota biogràfica extremadament reveladora: Berryman era un estudiant de Columbia i de Cambridge, format essencialment en poesia clàssica. Paral·lelament a aquesta excel·lent formació acadèmica, Berryman era un alcohòlic. Wikipedia (que és més llesta que tots nosaltres junts) hi afegeix un suggerent “algunos de sus amigos dijeron que mientras estudiaba en la Universidad de Columbia parecía tener una doble personalidad(visiteu la versió anglesa si voleu saber alguna cosa consistent de la vida d’aquest home).

Podria començar, deia, dient-vos tot això i concloent amb un sentenciós “Les Dream Song són el relat d’una ment depressiva i pertorbada amb clares mostres de (ahà, wikipèdia) doble personalitat”. Però això no faria justícia a una obra poètica plena, gairebé col·lapsada, d’imatges increïbles; construïda a partir de ressons i referències a una gran tradició literària que va des de la Roma Clàssica, fins a la pop culture, passant pels autors nord-americans més canònics; i amb un vocabulari que va dels registres més baixos (atemptats a la gramàtica anglesa all around) als més alts, amb construccions sintàctiques hiperbatòniques, però amb un alt sentit de la musicalitat i l’eufonia. Tot plegat fa de l’obra un gran exemple de postmodernitat literària.

Mr. Berryman talking to Mr Bones

Com l’autor mateix explica a “The Art of Poetry” (1972), el model que ressonava en la seva ment mentre escrivia les Dream Songs era la gran obra de Whitman, Song of Myself. I en efecte, l’obra té una clara vocació autobiogràfica i confessional. Tanmateix, i aquí radica part de la màgia dels poemes, no tenim un jo poètic fent-nos confessions, sinó un narrador en tercera persona que ens parla d’un tal Henry, que alhora, interactua amb un tal Mr. Bones, i tot d’altres personatges. Es tracta d’una obra polifònica, on moltes veus van cosntruint un univers que, com més endins t’hi capbusses, més comences a identificar autor, amb jo poètic, amb Henry, amb Bones, amb. Esquizofrènia i agudesa mental es reconcilien en uns poemes que es llegeixen com tires de còmic que narressin les aventures i els despropòsits d’aquest(s) personatge(s).

Henry rested, possessed of many pills
& gin & whiskey. He put up his feet
& switched on Schubert.
His tranquility lasted five minutes. 

Antiheroi és, deia Jauss, aquell personatge amb el qual el lector només és capaç d’identificar-se a través de la ironia. I és aquí radica l'altre element clau de la seva contemporaneïtat. Henry és un antiheroi de manual: la vida l’avorreix, la literatura l’abomina, té constants desigs de mort. Però el propi to que utilitza, entre la frivolitat i la confessió més honesta, creen escenes esperpèntiques que desperten inevitablement, en el lector, mitges rialles. Henry ens va fent un inventari dels seus mals, les seves desesperacions, els desitjos de suïcidi, les seves borratxes i bogeries i més. En definitiva, l’obra bascula entre un constant sentit de la comicitat i un molt més greu lament, com un Bukowski que més enllà de sexe i cervesa deixa entreveure una angoixa profunda.




Podeu llegir tota la seva obra en anglès aquí. Ah, i si algun traductor rondés per aquí: no he aconseguit trobar cap versió ni en català ni en castellà, us convido a posar-vos-hi.

Tony Webster - He Never Got It

I survived. "He survived to tell the tale" - that's what people say, don't they? 
History isn't the lies of the victors, as I once gibly assured Old Joe Hunt; I know that now. 
 It's more the memories of the survivors, most of whom are neither victorious nor defeated. 

M'imagino Julian Barnes escrivint les últimes línies de The Sense Of An Ending. Primer "there is unrest". Després una pausa dramàtica. Finalment: "there is great unrest". Jo ho hauria posat en majúscules: Great Unrest. O GREAT UNREST, a la desesperada. O great hunrest, relativitizant-ho en plan Cortàzar. Però Barnes és un home elegant. En tot cas, a mi m'hauria agradat fer una aparició estelar i fer-li uns copets a l'esquena. 


Si anem per parts, el primer que us diria és que ho deixéssiu tot i corréssiu a comprar-vos el llibre en qüestió: The Sense Of An Ending, Julian Barnes, 2011, Booker Prize, bla-bla-bla. Ho exageraria dient-vos que us prenéssiu un whiskey o un Sumial. El llibre és, ras i curt, un repàs de la vida d'Anthony Webster duta a terme pel mateix Anthony Webster: de la misma infancia a la vida reposada actual. Una biografia que Barnes ens presenta com totalment ordinària: Anthony Webster és un home normal, que ha tingut un divorci tranquil,  que es porta bé amb la seva filla i que no recorda haver trencat mai un plat. Tot comença a embolicarse quan rep una carta d'un bufet d'advocats que l'obliga a recordar, i a indagar, i a recordar encara més i bla-bla-bla. Un gran drama urbà gestionat amb aquella ironia britànica que tant ens agrada. Arromangueu-vos les mànigues.


El Tema en majúscules és una gran reflexió sobre el temps i la memòria, la creació dels propis mites i la construcció artificial d'imaginaris idíl·lics sobre nosaltres mateixos, on ens autovisualitzem com Tereses de Calcuta que viuen en illes plenes de sorra blanca i palmeres i cocos. Es posa un èmfasi a vegades excessiu en les imperfeccions i els trucs de la memòria per retenir allò que ens retrata més guapos i oblidar allò que mostra la nostra cara més fosca, però el tema, senyores i senyors, està portat amb una exquisidesa envejable. Intuïm, de fet, que molts dels records són autobiogràfics, perquè, a una entrevista a The Paris Review molt anterior a la publicació del llibre, Barnes explica moltes anècdotes que són exactament iguals que les de la novel·la. En tot cas, encendrem un ciri perquè que les memòries genuïnes i viscudes només siguin les innocents.

En tot cas, cosa seria. Fil argumental in crescendo que mai oblida l'elegància, plantejament impecable, èpica catarsi final, tragèdia shakesperiana versió actual, aquella contenció britànica que es manté fins i tot en els moments més escandalosament desesperants: Barnes, definitivament, ens agrada. La trama és molt de l'estil Incendies de Mouawad però amb un antidramatisme dramàtic, portada amb tota la xispa i l'estil que pot emanar d'un gentleman que a Anglaterra és considerat afrancesat i, a França, massa britànic. Respect.

qui de jove menja sardines

(Parlem de Crim i càstig i posem una quantitat de SPOILERS alarmant.)

Som a finals d’abril de 1849. Dostoievski és arrestat juntament amb els altres membres del cercle Petrashevsky, un grup d’intel·lectuals progressistes, per ordre del tsar Nicolau I, el qual ha decidit que les revolucions europees del 1848 no li agraden i que no tolerarà cap mena de filtreig amb coses socialistes. Després d’uns mesos de deliberació, els diuen que els executaran. Un cop lligats i amb els ulls envenats, esperant l’imminent afusellament, les armes s’abaixen. Ha arribat una carta: és l’indult del tsar. En comptes de morir, els presos hauran de complir una pena a Sibèria. A Dostoievski, suposem que encara amb un “ai” al cor del tamany de mil elefants, li toquen cinc anys de treballs forçats. 

El pobre Dostoievski, al cel sigui, arrossegaria aquest trauma de cavall durant tota la seva vida. De fet, les seves petjades es poden veure en algunes de les seves Grans Obres, i aquí introduïm, lleugerament, fluïdament, el totxaco de Crim i càstig. Tatxan! 

Dostoievski dibuixat per Farel Dalrymple

El paral·lel entre el protagonista, Raskòlnikov i el mateix Dostoievski és evident: Dostoievski, que durant els anys de Sibèria i de feina de soldat al Kazakhstan s’havia empapat de cristianisme, va convertir-se en un crític radical de les idees nihilistes i socialistes i revolucionàries de l’època (idees que, recordem, ell mateix havia practicat abans de ser arrestat). Així doncs, Raskòlnikov no deixa de ser una mena de redempció per Dostoievski: el jove que ha comès errors i que ha filtrejat amb el pecat però que, gràcies a Déu, és salvat a través de l’amor cristià. La història de Raskòlnikov és la d'un Dostoievski penedit. Personalment, la novel·la em sembla una Novel·la, però en aquest sentit subscric l’opinió de Nabokov pel que fa a la tendència redemptora de Dostoievski: 

Dostoyevski no llegó a sacudirse nunca la influencia que habían ejercido sobre él la novela europea de misterio y la novela sentimental. La influencia sentimental implicaba ese tipo de conflicto que a él le gustaba: situar a persones virtuosas en situaciones patéticas y después extraer de esas situaciones hasta la última gota de patetismo. (...) A mi no me gusta ese truco de que sus personajes ‘lleguen a Jesus a fuerza de pecar’ o, en palabras más groseras de Iván Bunin, ‘pringarlo todo de Jesús’. 

Doncs això. Redempcions apart, però, la novel·la consisteix bàsicament en una magnifica contraposició entre teoria i pràctica, entre abstraccions i realitats tangibles: Raskòlnikov comet un crim per raons purament teòriques i metafísiques (per la creença que hi ha certs homes extraordinaris que tenen dret a matar gent ordinària si això contribueix al bé de la humanitat), però després tota la novel·la consisteix en un estira-i-arronsa d'angoixes, persecucions, sospites i defenses empedreïdes. A nivell teòric i estètic, el hit de la novel·la és el diàleg que hi ha entre  el policia Porfiri Petròvitx i Raskòlnikov al final de la 3a part: Porfiri Petròvitx i Raskòlnikov conversen desinteressadament i a nivell teòric, però en realitat Raskòlnikov està utilitzant teories que justificarien el seu crim i Petròvitx li fa preguntes pràctiques i acusadores -està segur que ell és l’assassí. Tot està fet, però, sota un vel de cordialitat total. 

Directament relacionat amb el primer hit, el segon és al principi de la 4a part. Raskòlnikov conversa amb Arcadi Ivanòvitx Svidrigàilov i hi ha un intercanvi de papers: efectivament, Svidrigàilov utilitza teories abstractes per justificar el seu "crim" amb Dúnia (“considereu, però, que sóc home, et nihil humanum... en un mot, que sóc capaç de ser temptat i d’estimar”) i Raskòlnikov li diu, ras i curt, que no li vingui amb tonteries i que les explicacions metafòriques tant se li’n foten. Ens agraden, ens agraden molt les coses que es diuen sense ser dites i la manera com Dostoievski descriu l'hipocresia general. Alegria! 

Dostoievski (esquerra) a la presó.
En tot cas, però, l’objectiu era centrar-se entre les sospitoses similituds que hi havia entre el protagonista i un Dostoievski obsessionat amb la salvació i la superioritat ètica del sofriment cristià. Fins a quin punt no és Raskòlnikov un alter ego del revolucionari Dostoievski en els seus anys de rauxa i xerinola? Fins a quin punt és la joventut eixelebrada de l’autor el CRIM, i Crim i càstig el CÀSTIG? Raskòlnikov, tot i les simpaties que pugui generar, no deixa de ser un mal exemple: la moralina que es desprén del llibre és que "un nen s’ha portat malament, ha pecat, ho ha fet tot fatal, ha perdut tothom i ha anat a Sibèria, però ha trobat l’amor en Déu" (i en Sònia, no fotem). Això que li passa a Dostoievski amb tots els mals de Crim i càstig hi ha un refrany català que ho il·lustra perfectament: qui de jove menja sardines, de vell caga les espines. Fi.

el món al·lucinant de fray reinaldo

Quien, por truculencias del azar, lea alguno de mis libros, no encontrará en ellos una contradicción, sino varias; no un tono, sino muchos; no una línea, sino varios círculos. Por eso no creo que mis novelas puedan leerse como una historia de acontecimientos concatenados sino como un oleaje que se expande, vuelve, se ensancha, regresa, más tenue, más enardecido, incesante, en medio de situaciones tan extremas que de tan intolerables resultan a veces liberadoras.
Reinaldo Arenas, pròleg d'El mundo alucinante  (una novel·la d'aventures)


Som a l’Havana, any 1966. L’escriptor Reinaldo Arenas presenta al concurs literari de la Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba la seva segona novel·la, El mundo alucinante, que narra les aventures delirants d’un frare mexicà exiliat a Europa, perseguit sense treva per la Inquisició espanyola. L’ha mecanografiat en poques hores, escrivint moltes pàgines d’una sola tirada i gairebé sense dormir durant dies. El jurat no li dóna el primer premi, que queda vacant, però atorga una menció d’honor a aquest llibre inclassificable. Falta un any perquè Gabriel García Márquez escrigui Cien años de soledad, novel·la que Arenas serà acusat d'haver plagiat a El mundo alucinante. Falten 14 anys perquè Arenas abandoni la illa de forma definitiva, convertint-se ell mateix en una versió contemporània del frare històric que l’inspirà. En falten 24 perquè, malalt de sida i derrotat per “los sufrimientos del exilio, las penas del destierro, la soledad y las enfermedades”, es llevi la vida al seu apartament a Nova York.


Som a Mèxic, és l’any 1794 (més o menys). El frare Servando Teresa de Mier, doctorat en Teologia, president de l'Ordre dels Predicadors dominics, eminència nacional, es disposa a dictar un sermó durant les festivitats de la virgen de Guadalupe. Una verge que els colonitzadors espanyols reivindiquen com a pròpia per justificar la seva presència evangelitzadora al Nou Món. Entre el públic hi ha diversos representants de la cort espanyola -càrrecs eclesiàstics, el virrei- que aquests temps que corren encara mantenen els mexicans esclafats sota la seva opulenta creu imperial. I vet-ho aquí que, trencant totes les expectatives, fray Servando es desfà en un discurs incendiari on nega que Nuestra Señora de Guadalupe sigui patrimoni espiritual espanyol, i argumenta que ja havia aparegut per aquelles terres molt abans de l’arribada dels guachupines. La presència espanyola a Mèxic no té, per tant, cap justificació.

I ja tenim que de sobte l’aclamat frare ha estat acusat d’heretgia i blasfèmia enfront del Sant Ofici, i condemnat a deu anys d’exili a la presó de Las Caldas de Santander, Espanya. I veiem l'heroi infatigable escapant de la seva cel·la, donant el tret de sortida a una sèrie de periples inversemblants que el portaran a passar per les presons més temudes d'Europa i Amèrica, travessant països, sobrevivint a naufragis, creuant serralades a peu, escapant sempre pels pèls i amb l'alè de la mort i la justícia divina al clatell. Sostingut per un únic objectiu: retornar a la seva terra per alliberar-la del jou opressor, desenganyat del món eclesiàstic i enemic intransigent de tota forma d'autoritarisme.

No sabem com de fiable és aquest retrat de fray Servando

Ara tornem a Cuba i veiem Reinaldo Arenas dos segles més tard, descobrint la història del frare rebel, l'idealista llibertador, “en un renglón de una pésima historia de la literatura mexicana”, a la era pre-Wikipedia; el veiem fascinat per la figura del fugitiu perenne, en el qual es reconeix a sí mateix, i l'imaginem repassant enciclopèdies i llibres arcaics cercant més informació sobre les peripècies de l’heroi mexicà. I ja tenim Arenas, que mai no ha sortit de la seva illa natal, traslladant el frare històric a l’univers mal·leable de la ficció, lliure dels lligams imposats per la lògica, l’espai i el temps lineal. I vet-ho aquí que fray Servando s'ha convertit en un personatge literari, gairebé mític, que fluctua per un món mig oníric, narrat per múltiples veus, internes i externes; ha esdevingut un símbol en sí mateix, una al·legoria de l'esperit lliure, de l'inconformisme, de la rebel·lia, del contrapunt d'un poder sempre corrupte. Ha nascut El mundo alucinante.

I és una novel·la expansiva, il·limitada, irreverent. Arenas sentia horror envers la literatura esclava de les formes del realisme, que considerava insuficient: "al tratar de someter dicha realidad, de encasillarla, de verla desde un solo punto («el realista»), deja lógicamente de percibirse la realidad completa". Per això fray Servando travessa oceans nedant sense despentinar-se, sobreviu a la luxúria desenfrenada dels càrrecs eclesiàstics i comprova amb sorpresa que als Estats Units, land of freedom, utilitzen negres com a substitut del carbó fer funcionar els trens. 

Reinaldo Arenas

I per això, i gràcies a la imaginació incalculable d'Arenas, podem llegir les delirants descripcions de les ciutats per on passa fray Servando, com ara
Roma, "donde los ladrones son tan abundantes que cuando alguien no lo es al momento lo canonizan; y, a pesar de eso, los santos son muy escasos",
Lisboa , "donde no hay más que silencio, pues tanta es el hambre en este sitio que la persona que habla la consideran acaudalada.",
els EUA, "el país donde por cada respiro hay que pagar un impuesto",
París, "maravillosa ciudad para quien sólo buscase la picardía y el pecado"
i, sobretot, Madrid: "No existe sobre la tierra pueblo más corrompido y sucio (...) En España están corrompidos hasta los recién nacidos y los muchachos, acabados de nacer, en vez de decir “mamá” sueltan una barbaridad increíble, que no se puede ni repetir(...) Los vicios y los desenfados de la moral no tienen límites, así como la corrupción de todo tipo, y la prostitución es tanta que a cada paso uno es acosado por una cuadrilla de mujeres que no cesan de hacernos proposiciones (...) En las iglesias es donde con mayor tranquilidad realizan estas mujeres sus ofertas..."

Etcètera.

Les penes de l'exili, la nostàlgia acumulada després d'anys de vagar per terres estrangeres, el desengany del retorn. Fray Servando ho resisteix tot, tot ho supera, gràcies a una sola virtut. Una sola característica que queda retratada a la magnífica escena en què el frare és empresonat per enèsima vegada, subjectat per tonelades de cadenes que l'impedeixen moure's:

Algo hacía que la prisión fuera imperfecta, algo se estrellaba contra aquella red de cadenas y las hacía resultar mezquinas e inútiles. «Incapaces de aprisionar...» Y es que el pensamiento del fraile era libre. Y, saltando las cadenas, salía, breve y sin traba, fuera de las paredes, y no dejaba ni un momento de maquinar escapes y de planear venganzas y liberaciones.

El pensament del frare era lliure, com lliure va ser la literatura d'Arenas, com lliure i fascinant és la novel·la que els representa a tots dos. Sap greu per García Márquez, però ni amb tres-cents premis Nobel seria capaç d'assolir aquestes quotes de dignitat creativa. Fi.

els ianquis i la tragèdia familiar

Als nordamericans els agraden les històries de família. La família i els “problemes” –problemes com a paraula general, en el sentit que s’empra en telenovel·les i revistes del cor, mai a la vida real- l’alcoholisme,l’homosexualitat reprimida o l’incest. I si tots aquests ingredients poden combinar-se, encara millor. Fa uns dies vaig apuntar unes notes després de la lectura, guiada pel gran mestre Domingo Ródenas, de The Sound and the Fury. Després em va venir al cap l’obra magistral Cat on a Hot Tin Roof –lectura guiada per un individu que és un talp a la universitat, un professor que donada la seva motivació docent mereixeria netejar lavabos amb davantal i un raspall de vàter eternament. Per més inri, aquest matí he vist la pel·lícula Happiness, un títol peculiar si tenim en compte que cap dels personatges no acaba de ser feliç i que la majoria de les seves petites joies familiars són com miratges bruts de semen. 


The Sound and the Fury és una història de família. De l’any 1903 fins el 1928 la dinastia dels Compson se succeeix penosament, i la seva és una genealogia de la decadència. En una ocasió en què Faulkner parlà de la novel·la, va declarar que aquesta és la seva creació preferida i que relata la vida de dues dones perdudes, una mare i una filla. Sense voler-ho, però, Faulkner va aconseguir molt més que això.  Seguint una línia molt americana –impossible que no ho fos, perquè Faulkner no es va moure mai del  Sud dels EUA-  l’autor construeix escenes quotidianes viscudes des de quatre finestres, és a dir, des de la ment de quatre veus  i personatges diferents. El que més sorprèn de l’escriptura de Faulkner és l’habilitat que té per a la construcció de fluxos de consciència, perquè fa com Joyce però aconsegueix que, a diferència de l’Ulyses, The Sound and the Fury es pot llegir al metro – això és bo o dolent? De nou el problema de la crítica literària postmoderna, quin conyàs.  


Faulkner domina el diàleg i ho fa amb un llenguatge cru, perquè la transcripció de l’oralitat sempre requereix senzillesa d’estil. Creiem que Faulkner coneix el Showing –terme engendrat per William James i exportat avui a totes les Escoles d’escriptura, institucions estrambòtiques i simpàtiques -millor que ningú. I el que ens ensenya són dinars de família, traïcions i drames, una mena de conflictes que, em direu, són més vells que el món i sobre els quals gira la literatura des de fa temps immemorial; sí, teniu raó, no cal ser ianqui per escriure sobre la decadència familiar. Però el que meravella és el seu ímpetu a l’hora de fer-ho. 

The Sound and the Fury o Cat on a Hot Tin Roof són epopeies, i si els seus autors no fossin genis podríem acusar aquestes dues obres magistrals de lacrimògenes. Des de Cat on a Hot Tin Roof de Tenesse Williams fins a la novel·la de Faulkner o la pel·lícula Happiness: la institució de la familia que trontolla, que està a punt d’esfondrar-se per culpa d’algun inconfessable pecat de la carn. El sexe breu i eteri que destrueix la família eterna i sòlida; la jovenesa de la cultura nordamericana  ha permès exposar el potencial dramàtic de la sexualitat latent gairebé des dels seus inicis i sense vergonyes. L’equivalent català deu ser Mirall Trencat, però les ruptures i els desencontres de  casa nostra són menys espectaculars, com una llufa que s’escapa silenciosament. Res de crits ni paraules gruixudes, ni cops de taula imperatius ni imatges nítides d’un sexe desenfrenat. Ara bé, si és per elogiar Faulkner, T. Williams o Todd Solondz, llarga vida als miratges familiars plens de semen i long life a la cultura ianqui.

Oh, East is East, and West is West

“Oh, East is East, and West is West, and never the twain shall meet”
Rudyard Kipling Ballad of East and West             
 
A principis del segle XX, un dels primers Nobel de literatura sentenciava aquesta diferència entre Est i Oest, aquesta reconciliació impossible entre Orient i Occident; sentenciava, dic, perquè des de llavors sembla que autors de tot el món s’han aferrat a la frase per justificar la impossibilitat d’identificació entre uns i altres. El Sha o la desmesura del poder és un esforç honest de Kapuściński d’intentar entendre l’Altre, l’Orient, i més concretament el poble iranià durant la revolució islàmica de finals dels 70. El llibre sencer és una mena d'esborrany de diari personal, una taula rodona amb “fotografías de distintos tamaños, cassettes, películas de ocho milímetros, boletines, fotocopias de octavillas, todo amontonado, mezclado como un mercado viejo, sin orden ni concierto.” Un caos enorme que simula el caos imperant a Teheran, les deixalles de la Revolució, el despertar-se un cop el Sha ha estat enderrocat i preguntar-se, ¿i ara què collons passa? 

Així doncs el llibre recull totes aquestes notes, intenta cosir totes les fotografies en un àlbum genealògic de la Revolució i aconsegueix muntar, com si anés col·locant peces d'un enorme puzzle, tots els esdeveniments anteriors a la Revolució, tots els petits actes que van acabar formant aquell insostenible Iran dels anys 70 i que donarien lloc al règim islamista que encara avui perdura. Kapuściński ens explica una batalla entre dos monstres que es van forjant en el territori persa. D’una banda hi ha el Sha Mohammad Reza Pahlevi (fill de Reza Khan, militar colpista i iniciador de la dinastia Pahlevi, ⎯sí, sí, aquell que els anglesos havien col·locat convenientment com a aliat europeista a principis dels any 20), Sha des del 1941, però amb una força especial després del cop d’estat de 1953 (de nou orquestrat per mans estrangeres, aquest cop la CIA) que enderrocaria el primer ministre Mosaddegh. D’altra banda, trobem l’integrisme religiós que va prenent força i que cristal·litzaria finalment en la figura de Jomeini. 

Gràcies a la nacionalització del petroli (aconseguida gràcies l’exiliat Mosaddegh), el Sha comença a acumular quantitats ingents de diners que decideix invertir en la Gran Civilització d’Iran. Decideix modernitzar el seu país en un temps records i amb el suport de tot Occident (que es freguen les mans com petits uncles scrooge davant la fortuna de l’emperador). Tanmateix, el somni de la Gran Civilització es tradueix en un Sha petit i raquític en un supermercat americà immens, que compra sense haver-se fet una llista prèviament, que encarrega allò que veu a les revistes sense tenir del tot clar què demana. Compra els millors tancs, els portaavions més luxosos, els productes més nous i les tècniques més modernes. Ara bé, quan les compres arriben a Iran, via marítima, es troben que el port no té la capacitat de rebre les manufactures, després, el país no té amb què transportar-les i finalment, no tenim ni tant sols on guardar-les. Es veu que encara ara es poden veure tancs abandonats enmig del desert iranià. Al nivell de la intel·ligència la situació tampoc és massa millor, com tot bon dictador, el Sha s’ha encarregat de mantenir la seva població en la més profunda i negra ignorància, així doncs, es comencen a important tècnics, experts i militars d’arreu. I tot això, mentre el poble abandonat no té ni pa ni aigua. 

Churchill saludant el nou Sha Reza Pahlevi 29 de novembre de 1943



L’Imperi tanca aquest modèlic funcionament estatal amb la Savak (genis de la tortura més refinada) que s’encarrega de reprimir dissidents i no dissidents, perquè ningú pugui dormir tranquil, perquè tothom visqui amb por de ser atrapat, torturat i finalment anul·lat. “Me acuerdo que contaba que los Savak lo habían llevado a una sala de grandes proporiciones una de cuyas paredes era de hierro candente. En el suelo había dos raíles y, sobre ellos, una silla de metal provista de ruedas, a la que lo ataron con unes correas. Un savakista apretó un botón y la silla empezó a deslizarse hacia la pared al rojo vivo.” 

L’altre monstre, dèiem, es va creant poc a poc i en silenci, a les mesquites de tots els pobles iranians. Davant dels abusos del Sha i la pobresa exacerbada de la població, sobretot lluny de la capital, els iranians es refugien en la tradició. El poble xiïta, acostumat a la minoria i la repressió té un instint innat de lluita contra el poder establert, porten la revolució a la sang. Així doncs, comencen a veure en el Sha l’enemic, i en Occident, tots aquests estrangers amics de l’emperador que han portat aquesta “Gran Civilització”, el seu clar aliat a combatre. S’aferren en la tradició davant de l’estrany, busquen allò que els és familiar i sublimen un passat eternament millor. Així doncs, quan la Revolució finalment esclataria, el poble iranià donaria suport a aquell que recull aquesta tradició-refugi. I tots aquells, de caire més liberal o europeista, que ja durant els últims anys de l’Imperi havien estat en l’oposició, tot aquest gruix d’intel·lectuals que no s’identifiquen amb aquella tradició seran esborrats, seran eliminats com a contrarevolucionaris (i encara avui perseguits).

Jomeini tornant de l'exili l'1 de febrer de 1979
El llibre acaba amb una nota final d’esperança, amb una reflexió curiosament platònica del senyor Ferdusi, un venedor d’estores del carrer Ferdusi, Teheran. 
     −Todo es cuestión de buen gusto −me dice−; lo más importante, señor, es que hay que tener buen gusto. El mundo sería otro si hubiera más gente con algo de buen gusto. Todas las cosas horroroses −así las llama− como la mentira, la traición, el robo, la denuncia, etc. tienen un denominador común: la gente que las hace no tienen ni pizca de buen gusto. 
     El Señor Ferdusi cree que el pueblo lo superará todo y que la belleza es indestructible.