sobre túnels, herois i tombes

Escoltant Ernesto Sábato divagar apaciblement a l'entrevista que li feia Soler Serrano el 1977 costa creure que de la ploma d'aquest honorable Intel·lectual puguin haver sorgit els submóns d'aigües putrefactes, monstres copròfags i neurosis homicides que formen la seva obra. Sembla mentida que tot plegat sigui producte d'aquest escriptor ponderat amb pintes de Woody Allen llatinitzat i desproveït de tot element còmic, i no la creació d'un ens torturat, misantrop i solitari tancat en una cel·la d'una torre en runes vigilada per monstres llefiscosos. Així tot tindria més sentit. Però no ens hi entretinguem massa, en això.

Sábato A Fondo (1977)

Sábato, un Intel·lectual Argentí a qui preocupa molt la deshumanització de l’home per la tecnologia, imagina l’ésser humà com una bèstia passional forçada a viure segons les normes rígides de la raó i la ciència. Aquestes normes, però, no són suficientment rígides com per evitar que una part irracional feta de pors, patiments, somnis i símbols llisqui per sota les parets com un residu enganxifós, com unes aigües estancades on s’arrosseguen rates grasses i pudents. Tenim, posem per cas, Buenos Aires, un entorn ben delimitat de carrers asfaltats, gent que surt i entra del metro, bars decorats amb retrats gastats de Gardel i edificis d’oficines de dotze pisos, i  a sota hi tenim el clavegueram, un túnel fosc que condueix totes les desfetes i vergonyes i pudors del lluent món superior. I així també passa en les persones. Més o menys.



Vegem sinó el cas del pintor Juan Pablo Castel, l’assassí confés de María Iribarne, que a El túnel ens explica retrospectivament com i perquè va matar l'única persona que podia entendre la seva obra i, de retruc, l'única que s’havia estimat. Salta a la vista que Castel no hi toca gaire i que la seva obsessió per la dona en qüestió és grotesca i malaltissa, però ens l'explica seguint un raonament lògic, justificant cadascun dels seus petits recels, com traient-se el mort de sobre i demostrant que en aquell moment tenia sentit. Encara que fos un sentit minúscul, com una peça en perfecte funcionament dins d'un cotxe que avança en quinta cap a un precipici. Així li ho explica a la seva futura víctima en un afany desesperat de fer-se entendre:
- ¡No es que no sepa razonar! Al contrario, razono siempre. Pero imagine usted un capitán que en cada instante fija matemáticamente su posición y sigue su ruta hacia el objetivo con un rigor implacable. Pero que no sabe por qué va hacia ese objetivo, ¿entiende?

Equilequà: persones que creuen guiar-se per la Raó però que no saben On es dirigeixen, i acaben amb la merda fins al coll. Una mica com el bo d’en Fernando, personatge de Sobre héroes y tumbas -segona i penúltima novel·la de Sábato- que elabora un minuciós Informe sobre ciegos segons el qual els fils del món els mou una secta malèfica formada per invidents. Aquests, sota l’aparença d’éssers desemparats i aixoplugats per la propaganda benintencionada que els mitjans despleguen envers ells, deixen anar tota la seva ràbia i el seu ser-dolentíssims contra els pobres desgraciats que hi veuen.  Fernando Investiga i Comprova Hipòtesis i fa ús del Mètode Científic, però clar. Que cadascú tregui les seves conclusions.



Sobre héroes y tumbas sua sabatisme per tots cantons. En 500 i pico pàgines hi ha embotit tot allò que hem mencionat anteriorment. Aquí el llefiscós món-clavegueram inherent a tantes existències es materialitza en les vivències de Martín, un jove que com el propi Sábato quan va ser enviat a la gran ciutat a estudiar, és un somiatruites acomplexat i desorientat que no troba el seu lloc al caos frenètic de la urb. I que a més arrossega un seguit de traumes de cuidado:
Los dolores de Martín se habían ido acumulando uno a uno sobre sus espaldas de niño, como una carga creciente y desproporcionada (y también grotesca)... una carga grosera y maloliente, como si llevara enormes fardos de basura y excrementos, y monos chillones, pequeños payasos vociferantes y movedizos que (...) le gritaban cosas hirientes, se mofaban de él y armaban allá arriba, sobre los fardos de basura y excrementos, una infernal algarabía de insultos y sarcasmos.

Per si no en tingués prou amb carregar enormes fardos de basura y excrementos, el pobre Martín s'enamora d’una dona misteriosa i malèfica i encisadora que el fa patir insofribles esperes, i que durant el curs de la seva turmentada relació, l’introdueix en un món decrèpit i senil: el de les últimes sobres d’una família de l’antiga aristocràcia argentina que s’apaga a poc a poc entre runes i memòries delirants. En definitiva, Martín aprèn de la forma més dolorosa i llefiscosa el que és esdevenir un Pagafantes, el Pagafantes d’una princesa-drac sense escrúpols.

Però ja n'hi ha prou d'estripar arguments. Quedem-nos amb que la novel·la és una mena d'experiment mig surrealista -potser influït pels amiguets que l'autor havia fet a París, com el mateix André Bretón- que deixa un gust estranyíssim a la boca: com una història sòrdida de destrucció i solitud i desesperança però explicada per una veu paternal i comprensiva.

Borges i Sábato fent-la petar

En qualsevol cas, Sábato és un Home Greu que escriu sobre Coses Serioses i Transcendentals, Paraules en Majúscules com la Solitud, la Incomunicació, la Bogeria i la Mort (més o menys en aquest ordre). Per coses així va ser aplaudit per Camus i classificat d'existencialista. A les antípodes, podríem dir, del seu compatriota Borges, amb el qual és sabut que van tenir diferències, fins al punt que les males llengües van dir que l’Informe sobre Ciegos era una mena de venjança contra el Mestre (cec) (acusació que Sábato negà tajantment). Aquest, però, si que considerava superficials les frivolités poètiques de Borges i la seva voluntat de fugir de l’aquí i l’ara, buscant simplement l’evasió a través de la música dels adverbis i els versos ben fets, si pot ser situats en èpoques remotes i a països com més llunyans millor. 

Perquè també ho té, això, Sábato: s'esforça en ser Seriós i Transcendent i cada tantes pàgines et cola un sermó camuflat en monòleg d'algun personatge, i aprofita per divagar sobre Absolutament Tot. I a més, no ho oblidem, amb accent argentí. Però això té els seus avantatges: si hom pot armar-se de paciencia i superar aquests episodis, ja estarà preparat per passar pràcticament qualsevol mal tràngol que li presenti la vida.