critics acclaim book finest written

Let me say that the way of his words and the way of his way 
are the same: strong and good and warm. 
Charles Bukowski sobre John Fante

Quin tros d'home, en John Fante. Anys i panys escrivint sobre California, the land of sunshine, anys i panys escrivint sobre Los Angeles, the flower in the sand, total perquè acabin fent-te una miqueta de cas quan ja estàs mig a l'altre barri i la diabetis ha acabat amb la teva vista i les teves cames, total per passar a la història per una trista plaça a LA i per la frase de Bukowski adorant-lo com si fos un Déu ("Fante was my God", literalment). Gent del món en general, atureu-vos i feu el favor d'introduïr-vos a les delicadeses líriques i iròniques d'aquest tal Fante, demostració flagrant que el món de l'edició encara no ho ha descobert tot. Tothom qui vulgui degustar les delicadeses de la literatura californana hauria de tastar l'humor fi d'aquest italoamericà, sobretot el seu hit més reconegut: Ask the Dust


L'argument és simple com la vida misma: tenim amors no correspostos, tenim la pols que tot ho menja i tot ho devora, que encercla la novel·la i n'és el leitmotiv, tenim la ciutat de Los Angeles i les seves fames i els seus deliris, tenim problemes de butxaca i tenim Arturo Bandini, un escriptor totalment segur del seu talent, amb el handicap que és l'únic que hi creu i que no hi ha forma humana de catapultar-lo a la fama. Amors mexicans apart, Ask the Dust rep la condició de must de la literatura californiana per diverses qüestions; aquí n'enumerem (només) dues:

1. Condició d'incomprès. Bandini sap que és un escriptor bo. I quan dic que ho sap vull dir que ho sap; que frueix llegint-se i es troba increïble i creu que es mereix ser objecte de subhasta entre les Grans Editorials. Tot i haver d'alimentar-se de taronges, Bandini no pot evitar imaginar-se constantment en un estat de fama absoluta, el Great Autor escrivint la Great American Novel, l'escriptor italià amb canes atractives i excedent de dones que l'admiren a causa dels seus versos estrellats. Per això quan algú tothom ignora les seves obres pensa ah well, it was ever thus - Poe, Whitman, Heine, Dreiser, and now Bandini; thinking that I was not so hurt, not so lonely

Bandini creu que l'escriptor ha d'haver viscut molt però no s'atreveix a tenir experiències: és un covard d'aquells que desperten tendresa, d'aquelles que abraçaries. Així doncs, cada oportunitat-no-viscuda és una ocasió per a imaginar que efectivament l'ha viscut i que n'ha acabat fent un llibre: Noted writer tells of night with woman of the streets. Arturo Bandini, famous writer, reveals experience with Los Angeles prostitute. Critics acclaim book finest written


2. Dear Mother. Les cartes són un dels grans hits de Bandini: novel·les no n'escriu gaires, però es passa el dia redactant cartes. Bàsicament, es dirigeixen a l'editor (Oh, Hackmuth) i a sa mare (Oh, dearest dearest Mother). Destacable el fet que les cartes d'Arturo Bandini a sa mare són increïblement semblants a les que el propi John Fante escrivia a la seva: si algú les canviés, ni la mare fictícia ni la real se n'adonarien mai. Heus aquí la fictícia, escrita per Arturo Bandini en un atac de pobresa: 

Dear Mother, things are definitely looking up. A big editor was in town and I had lunch with him and we have signed a contract for a number of short stories, but I won't try to bore you with all the details, dear mother, because I know you're not interested in writing, and I know Papa isn't, but it levels down to a swell contract, only it doesn't begin for a couple of months. So send me ten dollars, mother, send me five, mother dear, because the editor (I'd tell you his name only I know you're not interested in such things) is all set to start me out on the biggest project he's got. 

I heus aquí la real, on enviada a sa mare el 8 de novembre del 1939, just després de la publicació de Ask the Dust. 

Dearest Mother, my new book is out today. From reports I get it has every chance of making a lot of money. I say this in view of the letters I have had from my publisher, and from the first reviews, one of which appears in the December issue of the Atlantic Monthly. (...) I am in a good position in the publishing world from now on. I can demand and get big advances, when I decide to write another book. In fact, I am sure I can get $2500 advance anytime I ask for it. The success of my new book will naturally open up opportunities for me here in Hollywood, but I shall have to discuss all of that with my agent. 

Tot i les promeses de futur, al cap de 6 mesos Fante tornava  a estar al pou. 

Que tant Fante com Arturo Bandini van tenir molts problemes per fer-se un nom en el món literari ja ho sabem. Un altre fet que els lliga força graciosament és la seva catalanitat pel que fa a la pasta: tant Bandini com Fante estaven fets un rancis de cap a peus. En el cas de Bandini, es porta malament amb un veí alcoholic perquè aquest li deu 50 cèntims i això, segons la seva opinió, ha creat un mur in-fran-que-ja-ble. El listillo de Fante, per la seva banda, va enviar-li una carta a Charles Bukowski donant-li unes quantes dades pel pròleg que aquest havia d'escriure el 1980 per la nova edició d'Ask the Dust. S'hi adreça anomenant-lo "Hank", i la carta comença així: 

Dear Hank: 
I usually charge a standard rate of $100 per page for questionnaire letters such as yours, but in view of your responsability for a good preface I am canceling the usual fee and answering all questions free of charge. 

Quin tros de perdonavides, aquest John Fante. Quin tros de pròleg que li va fer Bukowski i quin tros d'alter ego aquest Arturo Bandini, protagonista homodiegètic que vol escriure sobre la seva pròpia vida i misèries, autèntica calidesa observant el món amb una sinceritat que només pot ser natural. Ask the Dust són tots els propòsits i despropòsits d'un italoamericà d'arrels catòliques amb un cor com una casa de pagès i una confiança en si mateix tant grotesca com entranyable. Fante sap ser irònic sense arribar a ser cínic, cosa que s'agraeix profundament. Com diria Bukowski quan va descobrir els seus llibres, a la biblioteca pública de Los Angeles: And here, at last, was a man who was not afraid of emotion.

1 comentari:

anathematized1 ha dit...

The last image on this article is NOT John Fante. It is a British poet named Sir Stephen Harold Spender. I cannot speak French (?), so I don't know if this image was meant to be there but I don't see Spender's name mentioned anywhere in the article.