Ai, Jean Luc!


Dedicat a X, que em va il·luminar amb la seva passió pel cinema. 

Com el Western o el thriller, el gènere policial està pautat, i À bout de souffle és un clar exemple d’una ruptura a quatre bandes. Efectivament, la pel·lícula conté els ingredients claus:  un crim, coreografies darrere de diaris i persecucions de cotxe. No obstant, el llargmetratge és  autorreferencial i segueix un ritme excessivament lent pel que un podria esperar d’una pel·lícula d’acció i de bandarres. L’anècdota criminal sobre la mort d’un agent la coneixem a posteriori  i de manera poc clara: l’element purament policial, doncs, és un altre pretext del COM, l’excusa per retratar la relació de dos individus –sobretot, l’excusa per agafar una càmera en general.

Al principi de la pel·lícula el protagonista es dirigeix de manera explícita als espectadors, ens mira i ens parla, ens envia a pastar fang. Parlant en terminologia teatral, la quarta paret es trenca i l’obra se’ns revela com el que realment és, un artifici. D’aquesta manera, el cinema mateix es converteix en un personatge més. En un moment determinat la parella s’amaga dins una sala de cinema on es projecta una pel·lícula, els veiem fent-se petons mentre una veu en off parla d’una relació fictícia paral·lela i sentim allò de que l’amor no és tan bonic com te’l pinten. Efectivament, Jean Luc Godard fa metacinema, i això no ens ha d’estranyar gens si tenim una vaga idea de quina ha estat la trajectòria de la literatura –germana bessona d’aquest setè art– durant els últims cinquanta anys. Pel que fa a les qüestions tècniques, la pel·lícula és rupturista pel seu format en blanc i negre i intencionadament  amateur, allunyat de les virgueries que sovint acompanyen el gènere. La càmera es mou d’una cantó a l’altre dins el cotxe i en alguna ocasió el cant de sirenes d’ambulàncies i cotxes patrulla ens impedeix sentir bé la conversa entre els protagonistes

La famosa escena de la parella dins l’habitació és massa llarga, impròpia del gènere policial. La insistència d’ell s’alterna amb la resistència d’ella, i el pla seqüència es converteix així en una veritable joia cinematogràfica, extremadament realista en el sentit que els moviments dels personatges es produeixen a temps real, silencis i exabruptes eròtics  inclosos. La gestualitat que traspua cadascun dels fotogrames i la conversa que s’estableix entre una universitària cultivada i un fora de llei sense estudis resulten en uns cinc minuts magistrals i carregats de fum. Paral·lelament ens criden l’atenció les referències subtils a la desolació posterior a la Segona Guerra Mundial -la pel·lícula Ten seconds to Hell o a l’homenatge que Eisenhower va retre al Soldat Desconegut. Això podem enllaçar-ho am Eclipse d’ Antonioni, pel·lícula que ens suggereix l’atmosfera de la Guerra Freda. Evidentment, aquest rerefons de reflexió política tampoc no tendeix a formar part d’allò que nosaltres, espectadors babaus, entenem per una trama clàssica de lladres i serenus. 

Una incongruència decisiva a l’hora d’etiquetar la pel·lícula com a policíaca  és que no hi ha cap clímax d’enfrontaments frenètics. El protagonista és un assassí que  s’amaga de l’autoritat amb poca pressa i sense prendre gaires precaucions. Ah, i no cal dir que, a diferència del que passaria en una pel·lícula policial previsible, els espectadors no veiem ni l’escena del crim ni l’acció. De fet, només ens assabentem de que la víctima era un agent quan ja ha transcorregut més de la meitat del llargmetratge, i tot sembla indicar que l’homicidi només serveix per desplegar una tragicomèdia romàntica –potser Godard ho ha après de Hitchcock? En qualssevol cas, qui acaba vencent és la sordesa de l’amor, i davant d’això fins i tot el tret d’un  policia esdevé circumstancial.