la farsa de Victor Sabaté

La literatura és una farsa. I, en tant que farsa, està arrebossada de mentides. Més enllà de la farsa inherent al concepte "literatura" en si, una de les farses més recurrents és la de la confusió personatge-autor o la de fer veure que l'autor d'un text és algú que realment no ho és. Això és més antic que l'anar a peu -o quasi. Com a exemples tontos, tots els Amadissos de Gaula es presentaven com misteriosos textos originaris de llocs exòtics o les aventures del mateix Don Quijote no són de Cervantes sinó l'edició d'un text de Cide Hamete Benengeli prèviament traduït per algú altre. El qui també s'ho passava bé era Pessoa, que no només signava obres senceres amb heterònims que s'anava inventant (Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Bernardo Soares, etcètera) sinó que, a més, els conferia tota una personalitat única i individualitzada. Un altre hit en l'àmbit de la farsa literària és el de les antologies semi-fictícies: l'Antología de la literatura fantástica de Borges, Ocampo i Bioy Casares s'endú el premi popular. L'antologia és una antologia, això no ho podem negar, però els tres autors de tant en tant es treuen algun escriptor de la màniga, com en el cas del misteri que envolta la figura de I. A. Ireland. En aquest sentit, també podriem parlar de tots els nous bartlebys que Vila-Matas idea a Bartleby y compañía, mena d'antologia sobre els "escriptors del no" replet d'escriptors que no van escriure perquè, simplement, no van existir mai.  

En tot cas, el plagi ens serveix per parlar d'allò que volem, perquè és a partir de la idea de farsa i plagi literari que Victor Sabaté ha construït la seva primera novel·la, El jove Nathaniel Hathorne (Raig Verd Editorial, 2012). Comencem pel final del llibre, on hi ha una nota esperançadora per a joves talents:



Visca, doncs! L'argument també ens pot sonar: veiem un jove ordinari barceloní que ens parla en primera persona i es presenta a si mateix com un membre de la classe mitjana que sempre havia cregut que el dia que escribís alguna cosa li donarien el Nobel però que, ai las!, no ho ha fet perquè ja se sap, la vida. El nus comença quan (petit spoiler, molt poc transcendent) el protagonista descobreix que un autor que va viure fa 200 anys li ha plagiat un conte. I pum! La farsa. 

Entre el llibre de ficció, l'assaig, la novel·la generacional costumbrista barcelonina i el relat fantàstic, el mèrit de El jove Nathaniel Hathorne és, com podeu intuïr, el fet de saber-se col·locar en una posició estratègicament allunyada de les etiquetes. Els temes, de fet, són força literaris: la voluntat d'escriure lligada estretament a l'anhel de fama literària, el plagi com a tema literari, el poder de la vida real sobre la voluntat d'escriure, etcètera. La dosi de metaliterarietat i de nivells de ficcionalitat és grossa: veiem un narrador-autor que és plagiat per un escriptor canònic del XIX, conflicte que, a més, el narrador ja intueix en "Enoch Soames" de Max Beerbohm, una historia que apareix a la Antologia de literatura fantástica de Borges, Bioy i Casares. El joc amb la ficcionalitat, a més, també serveix per explicar el propòsit del llibre: Sabaté només es veu en cor d'explicar aquest fet inversemblant (i teòricament real) a tráves del format ficció.

En tot cas, tot el joc amb Nathaniel Hathorne, Max Beerbohm i els altres escriptors ens recorda a la idea que T. S. Eliot descriu a The Sacred Wood quan afirma que la cronologia de la tradició és atemporal: és a dir, que totes les obres d'art conformen un ordre lineal entre sí que es modifica amb la introducció de noves obres d'art. Els contemporanis poden modificar els seus precursors, i això és el que fa Sabaté amb el relat "La catàstrofe del sr. Higginbotham" de Nathaniel Hathorne, conferint-li una riquesa que prèviament no tenia. Vaja, per entendre'ns: la primera novel·la de Victor Sabaté és una farsa i no és una farsa. Tracta el tema de la farsa amb tota la humilitat i totes les captatio benevolentiae que necessita una bona farsa, però mai el titllariem d'objecte literari no desitjat. Ans el contrari! Té una bonica forma circular, s'allunya d'obvietats, s'eixampla en digressions assagístiques interessants, té un component freaky (perdona, Víctor) que ens és simpàtic i, en definitiva, en som molt fans. Vinga va, tots cap a les llibreries! Els nous talents s'han de recolzar.

*Aquí podreu trobar un mapa de la novel·la, per anar fent gana. 

1 comentari:

Anònim ha dit...

Està a la meva llista de la compra, fa temps ja que el veig a les llibreries i sempre l'agafo per fullejar-lo una mica!
Però encara no ha caigut!

delesparaules