El misteri sobre V.


Pynchon se m’apareix com un generador d’imatges a l’engròs. Cert professor nostre ha burlat els crítics que parlen de l’obra de Pynchon classificant-la en una nova categoria, la de la física quàntica. Potser és cert que aquest contrast és hiperbòlic i ridícul, perquè pràcticament ningú no entén un borrall d’aquesta disciplina i per tant intentar establir analogies entre ella i la literatura resulta pedant i absurd, com casar una ceba amb una carabassa. I tot i així, si alguna cosa queda clara tan a V. com en la física quàntica és que, sense saber per què,  tot és a tot arreu i en tot moment.


M’he enamorat de la veu del narrador omnipotent que ens presenta Pynchon, de les expressions còmiques i sàvies d’un Déu postmodern que està de tornada. La seva prosa és sempre intel·ligent i amena, estranyament poètica quan menys t’ho esperes. No sóc capaç de comparar aquest narrador (qui pogués fer-se amiga d’ell!) amb res del que he llegit fins ara, és clar que això potser s’explica perquè una no llegeix mai prou. El que sí que he detectat és la petjada de beatniks en la línia de Kerouac, el mateix to desenfadat que relata aventures trepidants de borratxeres i ressaques llegendàries sobre l’asfalt. De fet, en algunes ocasions l’alcohol i els seus efectes semblen l’axioma temporal de la novel·la; no hi ha dubte que per Profane i Pig Bodwine la cronologia no segueix cap altra norma. Després, és clar, hi ha la imatge de Mara, personificació divina de Malta, mestressa de l’amor i símbol de la fertilitat més primitiva. Si no heu estat mai a l’illa, després de llegir V. us dignareu, com a mínim, a buscar-la al mapa.

M’agradaria començar parlant de Profane, schlemil irresponsable i indiferent a la necessitat d’orientar el  curs de la vida. Entre vosaltres i jo, Profane és una desgràcia, un bon nano que arrossega noies al llit i que després no sap què fer-ne. Un ós panda panxut i apàtic que beu cervesa, lluita contra caimans a les clavegueres de Nova York  i es nega a deixar enrere la condició de vagabund (i no pas per vel·leïtats romàntiques, perquè això tindria un significat). Profane és un personatge-ninot, sense cap profunditat psicològica. Com els antiherois kafkians o beckettians (o calderesians, etc.; de debò cal seguir enumerant noms i exposar-se a l’error?), l’schlemil està desproveït de determinació. Aquí el veritable geni és Stencil, membre de l’exèrcit de marina igual que Profane i co-autor de la novel·la. Ara intentaré explicar això de la co-autoria.


A nivell formal, l’ordenació de l’obra és excel·lent, complexa i tanmateix harmònica. Un entramat perfecte de personatges i de situacions aleatòries que anem reprenent i que parteixen  i es justifiquen únicament en la recerca vital que Stencil fa de V.; així doncs, V. és el pretext per construir una novel·la gegant carregada d’individus i trames pintoresques. Qui és, però, V.? És Victoria, Veronica, Vheissu (un paradís perdut que el pare de Stencil recorda). V. és moltes dones i cap de concreta o, per ser més precisos, és la llavor o potencialitat de moltes dones concretes. Però parlem una mica de Sydney Stencil, de la seva funció de buscar V.,  la veritable (veritable?) heroïna de tot plegat. Ell mateix se sent confós i desconeix els motius de la seva recerca erràtica, continuació de les passes i del desig eteri de son pare, el difunt Herbert Stencil. Tan Sydney Stencil com V. són multiformes, éssers desdoblats; el primer parla de si mateix en tercera persona i, pel que fa la segona, ja hem comentat que tan pot tractar-se d’un lloc idílic com d’una jove Victoria desvirgada a El Caire o d’una boer (Veronica) que té un ull de vidre. Al principi això ens agafa desprevinguts. Després mirem de descobrir el significat tan sí com no. El sentit que jo li dono és que Sydney Stencil és l’autor intentant definir i trobar la seva protagonista. La seva tasca és admirable, comparable a la del pobre Pierre Menard de Borges: per arribar a V. ha de seguir la pista a un conjunt de coincidències  en un espai inconcret. V. ha de donar sentit a l’existència de Stencil i a tota la novel·la.

L’obra acaba amb el retrobament de Stencil i V a la Valetta (la lletra v és, com us podeu imaginar, una constant en tots els capítols), i un cop els dos s’han trobat, un cop V. ja ha estat definida com la dona de l’ull de vidre, l’inevitable allunyament entre ella i Sydney Stencil es produeix. Les últimes línies de la novel·la relaten esquemàticament la mort accidental de Stencil. Potser el que presenciem (amb llàstima pel pobre Stencil, no ho negaré) és  la defunció de l’autor un cop acabada la seva creació (que en certa manera és sempre una recerca i una tria feixuga d’atributs). D’aquesta manera, sense gaire sentimentalisme, l’obra esdevé independent del seu autor, la figura de V. s’emancipa de Stencil i el conjunt de la novel·la s’allibera del senyor Thomas Pynchon.

2 comentaris:

Albert Forns ha dit...

I no t'ha semblat PROFUUUUUUUNDAMENT AVORRIT, a estones? No he llegit V, però els 3 o 4 que he llegit tenen passatges de "cony Pynchon, prou de donar-nos la brasa, fuma't un altre canuto i que torni el rock'n'roll..."

laLola ha dit...

et juro que no m'ha semblat gens avorrit! de fet és la primera novel·la que llegeixo d'ell i dient-me això em desanimes una mica, perquè tenia pensat llegir-me moltes més coses seves! Prova-ho amb V. i diga'm què et sembla, perquè està ple d'acció