qui de jove menja sardines

(Parlem de Crim i càstig i posem una quantitat de SPOILERS alarmant.)

Som a finals d’abril de 1849. Dostoievski és arrestat juntament amb els altres membres del cercle Petrashevsky, un grup d’intel·lectuals progressistes, per ordre del tsar Nicolau I, el qual ha decidit que les revolucions europees del 1848 no li agraden i que no tolerarà cap mena de filtreig amb coses socialistes. Després d’uns mesos de deliberació, els diuen que els executaran. Un cop lligats i amb els ulls envenats, esperant l’imminent afusellament, les armes s’abaixen. Ha arribat una carta: és l’indult del tsar. En comptes de morir, els presos hauran de complir una pena a Sibèria. A Dostoievski, suposem que encara amb un “ai” al cor del tamany de mil elefants, li toquen cinc anys de treballs forçats. 

El pobre Dostoievski, al cel sigui, arrossegaria aquest trauma de cavall durant tota la seva vida. De fet, les seves petjades es poden veure en algunes de les seves Grans Obres, i aquí introduïm, lleugerament, fluïdament, el totxaco de Crim i càstig. Tatxan! 

Dostoievski dibuixat per Farel Dalrymple

El paral·lel entre el protagonista, Raskòlnikov i el mateix Dostoievski és evident: Dostoievski, que durant els anys de Sibèria i de feina de soldat al Kazakhstan s’havia empapat de cristianisme, va convertir-se en un crític radical de les idees nihilistes i socialistes i revolucionàries de l’època (idees que, recordem, ell mateix havia practicat abans de ser arrestat). Així doncs, Raskòlnikov no deixa de ser una mena de redempció per Dostoievski: el jove que ha comès errors i que ha filtrejat amb el pecat però que, gràcies a Déu, és salvat a través de l’amor cristià. La història de Raskòlnikov és la d'un Dostoievski penedit. Personalment, la novel·la em sembla una Novel·la, però en aquest sentit subscric l’opinió de Nabokov pel que fa a la tendència redemptora de Dostoievski: 

Dostoyevski no llegó a sacudirse nunca la influencia que habían ejercido sobre él la novela europea de misterio y la novela sentimental. La influencia sentimental implicaba ese tipo de conflicto que a él le gustaba: situar a persones virtuosas en situaciones patéticas y después extraer de esas situaciones hasta la última gota de patetismo. (...) A mi no me gusta ese truco de que sus personajes ‘lleguen a Jesus a fuerza de pecar’ o, en palabras más groseras de Iván Bunin, ‘pringarlo todo de Jesús’. 

Doncs això. Redempcions apart, però, la novel·la consisteix bàsicament en una magnifica contraposició entre teoria i pràctica, entre abstraccions i realitats tangibles: Raskòlnikov comet un crim per raons purament teòriques i metafísiques (per la creença que hi ha certs homes extraordinaris que tenen dret a matar gent ordinària si això contribueix al bé de la humanitat), però després tota la novel·la consisteix en un estira-i-arronsa d'angoixes, persecucions, sospites i defenses empedreïdes. A nivell teòric i estètic, el hit de la novel·la és el diàleg que hi ha entre  el policia Porfiri Petròvitx i Raskòlnikov al final de la 3a part: Porfiri Petròvitx i Raskòlnikov conversen desinteressadament i a nivell teòric, però en realitat Raskòlnikov està utilitzant teories que justificarien el seu crim i Petròvitx li fa preguntes pràctiques i acusadores -està segur que ell és l’assassí. Tot està fet, però, sota un vel de cordialitat total. 

Directament relacionat amb el primer hit, el segon és al principi de la 4a part. Raskòlnikov conversa amb Arcadi Ivanòvitx Svidrigàilov i hi ha un intercanvi de papers: efectivament, Svidrigàilov utilitza teories abstractes per justificar el seu "crim" amb Dúnia (“considereu, però, que sóc home, et nihil humanum... en un mot, que sóc capaç de ser temptat i d’estimar”) i Raskòlnikov li diu, ras i curt, que no li vingui amb tonteries i que les explicacions metafòriques tant se li’n foten. Ens agraden, ens agraden molt les coses que es diuen sense ser dites i la manera com Dostoievski descriu l'hipocresia general. Alegria! 

Dostoievski (esquerra) a la presó.
En tot cas, però, l’objectiu era centrar-se entre les sospitoses similituds que hi havia entre el protagonista i un Dostoievski obsessionat amb la salvació i la superioritat ètica del sofriment cristià. Fins a quin punt no és Raskòlnikov un alter ego del revolucionari Dostoievski en els seus anys de rauxa i xerinola? Fins a quin punt és la joventut eixelebrada de l’autor el CRIM, i Crim i càstig el CÀSTIG? Raskòlnikov, tot i les simpaties que pugui generar, no deixa de ser un mal exemple: la moralina que es desprén del llibre és que "un nen s’ha portat malament, ha pecat, ho ha fet tot fatal, ha perdut tothom i ha anat a Sibèria, però ha trobat l’amor en Déu" (i en Sònia, no fotem). Això que li passa a Dostoievski amb tots els mals de Crim i càstig hi ha un refrany català que ho il·lustra perfectament: qui de jove menja sardines, de vell caga les espines. Fi.