els ianquis i la tragèdia familiar

Als nordamericans els agraden les històries de família. La família i els “problemes” –problemes com a paraula general, en el sentit que s’empra en telenovel·les i revistes del cor, mai a la vida real- l’alcoholisme,l’homosexualitat reprimida o l’incest. I si tots aquests ingredients poden combinar-se, encara millor. Fa uns dies vaig apuntar unes notes després de la lectura, guiada pel gran mestre Domingo Ródenas, de The Sound and the Fury. Després em va venir al cap l’obra magistral Cat on a Hot Tin Roof –lectura guiada per un individu que és un talp a la universitat, un professor que donada la seva motivació docent mereixeria netejar lavabos amb davantal i un raspall de vàter eternament. Per més inri, aquest matí he vist la pel·lícula Happiness, un títol peculiar si tenim en compte que cap dels personatges no acaba de ser feliç i que la majoria de les seves petites joies familiars són com miratges bruts de semen. 


The Sound and the Fury és una història de família. De l’any 1903 fins el 1928 la dinastia dels Compson se succeeix penosament, i la seva és una genealogia de la decadència. En una ocasió en què Faulkner parlà de la novel·la, va declarar que aquesta és la seva creació preferida i que relata la vida de dues dones perdudes, una mare i una filla. Sense voler-ho, però, Faulkner va aconseguir molt més que això.  Seguint una línia molt americana –impossible que no ho fos, perquè Faulkner no es va moure mai del  Sud dels EUA-  l’autor construeix escenes quotidianes viscudes des de quatre finestres, és a dir, des de la ment de quatre veus  i personatges diferents. El que més sorprèn de l’escriptura de Faulkner és l’habilitat que té per a la construcció de fluxos de consciència, perquè fa com Joyce però aconsegueix que, a diferència de l’Ulyses, The Sound and the Fury es pot llegir al metro – això és bo o dolent? De nou el problema de la crítica literària postmoderna, quin conyàs.  


Faulkner domina el diàleg i ho fa amb un llenguatge cru, perquè la transcripció de l’oralitat sempre requereix senzillesa d’estil. Creiem que Faulkner coneix el Showing –terme engendrat per William James i exportat avui a totes les Escoles d’escriptura, institucions estrambòtiques i simpàtiques -millor que ningú. I el que ens ensenya són dinars de família, traïcions i drames, una mena de conflictes que, em direu, són més vells que el món i sobre els quals gira la literatura des de fa temps immemorial; sí, teniu raó, no cal ser ianqui per escriure sobre la decadència familiar. Però el que meravella és el seu ímpetu a l’hora de fer-ho. 

The Sound and the Fury o Cat on a Hot Tin Roof són epopeies, i si els seus autors no fossin genis podríem acusar aquestes dues obres magistrals de lacrimògenes. Des de Cat on a Hot Tin Roof de Tenesse Williams fins a la novel·la de Faulkner o la pel·lícula Happiness: la institució de la familia que trontolla, que està a punt d’esfondrar-se per culpa d’algun inconfessable pecat de la carn. El sexe breu i eteri que destrueix la família eterna i sòlida; la jovenesa de la cultura nordamericana  ha permès exposar el potencial dramàtic de la sexualitat latent gairebé des dels seus inicis i sense vergonyes. L’equivalent català deu ser Mirall Trencat, però les ruptures i els desencontres de  casa nostra són menys espectaculars, com una llufa que s’escapa silenciosament. Res de crits ni paraules gruixudes, ni cops de taula imperatius ni imatges nítides d’un sexe desenfrenat. Ara bé, si és per elogiar Faulkner, T. Williams o Todd Solondz, llarga vida als miratges familiars plens de semen i long life a la cultura ianqui.

1 comentari:

Cesc ha dit...

Jo l'he llegit encara però pel que comenteu sembla interessant. Hapiness és una pelicula fantàstica, però crec que el drama familiar per excelencia és la obra Agost, on un fet que podria sembla aïllat desencadena una serie de discusions que acaben fent trontollar l'epicentre de tota una familia sencera, ningú en surt ben parat, molt recomanable.