valdano en un món de cecs

L’efecte Valdano, terme encunyat per un il·lustre professor de Dret de la Informació, parteix d’una entrevista a l'exfutbolista argentí Jorge Valdano. El periodista li pregunta si hauria cedit també a la temptació de marcar un gol amb la mà (de Déu), en aquell partit de quarts de final contra Anglaterra, escopint sobre tots els principis del joc net però aconseguint la glòria eterna. El molt honorable Valdano no parpelleja: ni pensar-ho, abans perdre dignament que guanyar trampejant, etc. I si ningú del públic se n’adonés?, insisteix el morbós entrevistador, àvid de titulars amb ganxo. Valdano es manté ferm: el que no veu l’ull humà ho perceben les càmeres, els zooms aumentadíssims, les repeticions en slow motion, i abans que res va la honestedat, que sinó on anirem a parar. D’acord, però si, imaginem-nos una situació hipotètica, absolutament ningú, ni càmeres, ni públic, ni liniers, ni defenses ni porters, cap ésser viu o inert sobre la capa de la Terra ho veiés mai, faltaries als teus principis i faries gol amb la mà? Valdano, derrotat, reconeix que possiblement sí, donant peu i nom a la teoria del mestre Bustos: no ens preocupa actuar erròniament si ningú veu el que fem, perquè a efectes pràctics serà com si mai no ho haguem fet.


Ara pensem en una humanitat formada per petits Valdanos campants, gent íntegre i socialment compromesa, però que sap que si se’ls deslliurés del jou de la mirada aliena otro gallo cantaría. I després imaginem que de sobte tots i cada un d'aquests individus es veu afectat, un rere l’altre, per una ceguesa fulminant –i blanca com un mar de llet quallada, per més inri. Només fer un cop d'ull a les conseqüències pràctiques ja fa esgarrifar, i això sense entrar a considerar les derivacions filosòfiques, metafísiques i refranístiques que implicaria una raça humana privada del sentit de la vista. Els transports terrestres, marítims i aeris suspesos; les indústries de la llum, l'aigua, el aliments, el gas i el petroli, aturades; totes les bases de la societat urbana col·lapsades; i, a un nivell més quotidià i costumista, els carrers plens d'excrements i efluvis corporals varis, perquè els lavabos no funcionen i a ningú ja no li fa vergonya deixar-se anar a la vorera. José Saramago ho va intentar –no defecar a la via pública, sino imaginar un món encegat– i va dur la ocurrència fins les seves últimes conseqüències. Així és com va ser engendrat el seu Ensaio sobre a Cegueira (1995), que contra tot pronòstic no és un assaig sino una novel·la, una novel·la terrorífica i absorbent, que arranca quan la primera víctima d’aquesta estranya epidèmia perd la vista mentre espera davant d'un semàfor en vermell. El ciego alzó las manos ante los ojos, las movió, Nada, es como si estuviera en medio de una niebla espesa, es como si hubiera caído en un mar de leche, Pero la ceguera no es así, dijo el otro, la ceguera dicen que es negra, Pues yo lo veo todo blanco.

Saramago fabrica una angoixant metàfora, poc optimista respecte la naturalesa humana i les seves construccions ètiques, que acaba esdevenint gairebé un relat de terror mode Kosinski. Al llarg d'aquest llibre no apte pels enemics de les subordinades, el Nobel portuguès converteix les persones en rates de laboratori que, desorientades, xoquen contra les parets d'un laberint de plàstic. Posant-les en situacions al límit d'allò suportable, l'autor experimenta amb els seus instints, els més baixos i els més nobles, si és que aquests últims existeixen.

L'epidèmia de ceguesa comporta a més un efecte igualador fulminant: la caiguda de l'ordre social elimina, gairebé d'un dia per l'altre, tota distinció de classe. És la fi de les comoditats i dels pudors. Reduïts a animalons amorals, a cossos que no ven, amb cors que no sienten, els personatges esdevenen petits Valdanos que saben perfectament que ja no hi ha públic, ni àrbitre, ni porter, ni linier, ni càmera amb zoom. Ara son éssers orientats a una única aspiració: sobreviure a qualsevol preu. És el retrat d'un apocalipsi invisible, caòtic i, sobretot, molt pudent, on la literatura i l'art han perdut tot el valor perquè ja no hi ha qui se'ls miri, i l'únic que queda és això: ciegos, simplemente ciegos, ciegos sin retórica ni conmiseraciones,  el mundo caritativo y pintoresco de los cieguitos se ha acabado, ahora es el reino duro, cruel e implacable de los ciegos.