jazz al despatx de hitler

Al mateix despatx de la seu del Partit Nazi on Hitler va planificar la invasió de Polònia, des d’on va orquestrar la creació d’una Alemanya granlliurepuraària, al mateix focus del mal més malvat de la història de la humanitat, allà mateix hi ha avui en dia una aula de música on s’ensenya jazz a innocents i despreocupats joves berlinesos. L'entrada de l'aleshores ciutat lliure de Danzig (el kilòmetre zero de la Segona Guerra Mundial), ha esdevingut amb el temps una alegre zona de flirteig gay. A la gasolinera on les multituts italianes enfervorides van penjar de cap per avall els cossos del Duce i la seva amant Clara Petacci, hom hi troba avui en dia un McDonald's on abastir-se d'abundant pollo croccante, insalata, pomodoro e salsa alle erbe aromatiche.


Ens ho explica el senyor Plàcid Garcia-Planas, corresponsal de La Vanguardia des d'abans que jo nasqués. Aquest reporter va tenir un dia la pensada de reunir en un mateix llibre algunes de les seves cròniques de guerra, publicades originalment a l’il·lustre pamflet de CiU gaseta liberal barcelonina. I nosaltres li agraïm profundament. Per començar ens permet treure el cap per alguns d'aquests escenaris històrics i comprovar d'una forma amena i despreocupada la total manca d'èpica que hi sura avui en dia. Cap rastre del fragor de la batalla, de la grandesa històrica de l'instant, de la eternitat del moment estel·lar congelat en el temps. Res: només McDonald's, discoteques gay, pàrkings de cotxes, escoles de música. Hom s'imagina el Molt Honorable G. J. observant les tropes alemanyes endinsar-se a territori polonès, l'1 de setembre de 1939, a les portes d'un cataclisme de dimensions inimaginables. "Tal dia farà un any", hagués dit, tot fumant de la seva pipa i sense exaltar-se el més mínim. Amb el temps, d'una forma estranya i paradoxal, la vida li hagués donat la raó. Sic transit gloria mundi.

El reporter en una imatge trobada a Google
A part d'aquestes curioses intrussions al passat-des-del-present, el llibre recull algunes cròniques enviades des de diferents punts calents. La Iugoslàvia moribunda, l'Iraq en ple alliberament angloamericà, Palestina,  Israel, el Líban sota les bombes israelites, les cremes massives de cotxes als suburbis de París, Sofia en plena onada de fred i sense gas. Poca broma. Ens agrada l'estil de Garcia-Planas perquè té traça i bon gust. S'ha de tenir traça i bon gust per poder partir de l'anècdota puntual com a recurs per il·lustrar una situació (dramàtica) determinada, sense caure en el groguisme o la compassió o la morbositat innecesària. Que és el que prova de fer el nostre reporter amb resultats molt satisfactoris. Comença cada crònica amb el zoom molt tancat -el surfista a Gaza, el travesti a Kabul, la nena sèrbia recollint el cap de la seva tieta i col·locant-lo de nou al coll, com si el projectil no li hagués arrancat. I després el va allunyant poc a poc perquè nosaltres, lectors il·lustrats i comprensius, ens puguem fer una idea aproximada de com està el pati.

el cafè de zweig

Ja fa un cert temps que la nostra amiga Anna Pazos  em va empènyer a llegir El Món d’ahir.  Finalment l’he acabat, i tot seguit he intentat de repassar-lo mentalment una estona per ser conscient del que he llegit, per fer honor al ritual de reflexió i silenci que ha de venir sempre després d’haver tancat un llibre. Poc més tard he sopat una truita al menjador de casa meva i he encès el televisor. Aquest cop, el convidat Albert Om passava un cap de setmana al geriàtric on resideix Neus Català, testimoni  nonagenària  dels  camps  d’extermini nazis.  “Mira, l’obra de Zweig i la paraula d’una anciana carregada de la mateixa història”, he pensat. Ell, emigrant perpetu, no va poder sobreviure ni anímica ni físicament a les dues guerres; ella, amb noranta-set anys de vida i la càrrega  de Ravensbrück sobre les espatlles, somriu a la càmera i accepta la mort natural amb filosofia,  envoltada dels  llibres marxistes que han traçat la seva trajectòria vital.


Amb aquestes memòries de Zweig  –resulta curiós, un biògraf que redacta la pròpia vida!-  he viscut la primera eufòria de la Gran Guerra i la desolació posterior, el conseqüent auge del pacifisme impacient dins l’àmbit intel·lectual europeu.  El llibre no només ens parla de la tètrica història que és tota la primera meitat del segle XX europeu, sinó que ho fa recordant la perspectiva del “moment present” que ja ha quedat enrere. S. Zweig no es limita a descriure’ns el que va passar, ens explica quins temors i quines il·lusions sentia quan tot va passar,  la seva inconsciència del moment. Perquè els fets que queden escrits també han estat present, i el present tendeix a escapar-se de l’anàlisi objectiu. La manca de distància ens impedeix la claredat posterior, amb els seus judicis de valor i el seu fred (i sa?) escepticisme.  De la mà de Zweig  me n’he anat a Rússia i m’he deixat endur massa ràpid per l’entusiasme del nou món comunista, igual que André Gide i tants altres. I de Moscou a la part més occidental d’Europa he reculat espantada davant del feixisme primer a Itàlia, després a Alemanya,  per últim a Espanya –concretament a Vigo, una ciutat deliciosa que desborda de gent sempre que arriba al port un vaixell nou.


El que més m’ha sorprès han estat les coneixences que he fet a través de la lectura. James Joyce i la seva cara d’artista torturat, un Freud ja vell i retirat a París i el jove Hoffmannstahl, que desperta en el post- adolescent Stefan Zweig una barreja d’enveja i d’admiració. És evident que les memòries d’aquest difunt intel·lectual europeu són encara una entitat viva, un manifest de crida internacionalista i un guió excel·lent per entendre no només els móns d’ahir (perquè el “món d’ahir” on va néixer Zweig  ens queda ja a dos o tres mons de distància) sinó també els d’avui. La qüestió del temps pren per mi una especial importància. L’autor es refereix a Goethe, i en una ocasió se li permet de parlar amb una velleta que havia estat parenta d’aquest, quan encara era una nena. De fet, Zweig era un col·leccionista selecte i empedreït fins que el curs de la història li retirà aquest privilegi.  

El segle XX de la pàtria europea ha estat un conjunt de nous móns abocats al fracàs, i res d’això no escapa a la mirada atenta de Zweig, que va ser fill d’un cosmos tranquil per convertir-se en refugiat d’uns processos de canvi  polític accelerats i majoritàriament nefastos. Malgrat tot, les vivències d’Zweig són nombroses i estimulants; ja voldrien molts dels seus coetanis menys erudits haver corregut la seva sort, sempre entre criats i cafès. No m'agradaria caure en la vulgar trampa de la crítica de classes, però. Si Zweig era eminentment burgès i se’n beneficià per poder escriure sense preocupacions econòmiques, millor per ell, millor per nosaltres i millor per l’aspecte de les nostres biblioteques. No obstant, la lucidesa d’aquest intel·lectual que no va suportar l’esfondrament d’Europa–gràcies un cop més, Zweig, tampoc no voldria ser injusta- no ens ha de fer oblidar el coratge dels més petits, dels que, com Neus Català, encara avui poden parlar sobre l’olor de carn cremada.  

ionquis del dylar*

  - ¿Y si la muerte no fuera otra cosa que ruido?
- Un ruido eléctrico.
 
- Que oyéramos eternamente. Un ruido omnipresente. Qué horror. 

Oblideu les catàstrofes naturals, les malalties sobtades i violentes. No morirem de lliscaments de la terra, ni incendis forestals, ni terratrèmols, ni avions de companyies low cost estrellats enmig de cims nevats, ni espectaculars accidents múltiples a l’AP-7. El perill es troba més aviat en aquesta mena de distorsió que a vegades sembla llunyana però sempre és allà, xiuxiuejant paraules incomprensibles a cau d’orella. La mort és un soroll de fons uniforme, persistent, asfixiant. És allò que emana del murmuri conjunt del tràfic, la ràdio, la televisió, el microones, les línees d’alta tensió a uns metres de casa, el radar que detecta la velocitat a la que conduim per la carretera i la maquinària de l’ascensor en ple funcionament. La mort és la única cosa que ens acompanya tota la vida.

Resulta muy extraño. Padecemos estos miedos terribles, profundos y constantes en torno a nosotros mismos y a la gente que amamos y, sin embargo, vamos de un lado a otro, charlamos con la gente, comemos y bebemos. Nos las arreglamos para funcionar. Nuestros sentimientos son profundos y reales. ¿Acaso no deberían bastar para paralizarnos? ¿Cómo es posible que sobrevivamos a ellos, al menos durante un tiempo? ¿Cómo es que nadie advierte cuán atemorizados nos hemos sentido la noche anterior o esa misma mañana?



Parla Jack Gladney, un apacible catedràtic especialitzat en estudis sobre Hitler en una universitat de províncies. Duu ulleres fosques i una venerable túnica negra, resideix en una casa adosada d'un suburbi benestant nord-americà i presumeix d'un esperit crític i escèptic llaurat al llarg dels anys. Però ell, com la seva família, protagonistes de White Noise (Ruido de fondo en espanyol) tem la mort. Desesperadament. Sap que tard o d'hora arribarà el punt i final i s'atrinxera en un món d'artilugis tecnològics, visites al supermercat, fast food i discussions familiars banalíssimes. Però no hi ha res a fer. Amb una angoixa digna de Raskolnikov, Gladney s'enfronta com pot amb aquest núvol tòxic, real o simbòlic, format per totes les petites evidències que confirmen el destí final. Nosaltres també ho sospitem: acabarà amb nosaltres el calor que exhalen a les ciutats els autobusos, els rascacels, les multituds formades per compradors i oficinistes, l’escalfor cancerígena que emana de les aceres i del cel enverinat, dels túnels subterranis, del menjar i el sexe. La mort ens persegueix; és el soroll de fons del qual intentem escapar quan comprem bitllets d’avió per anar a llocs amb alfabets estranys. El que ens porta a tenyir-nos el cabell, obrir blocs, militar a partits polítics i tenir descendència. Ho diu Don Delillo, no exactament així, però d'una manera similar, i jo hi estic bastant d’acord.

 -Porque la muerte está en el aire -dijo suavemente-. Liberan un material que se encontraba suprimido, que nos aproxima a cosas que desconocíamos acerca de nosotros mismos. Probablemente la mayor parte de nosotros hemos contemplado ya nuestra propia muerte, pero ignoramos cómo sacar su imagen a la superfície. Tal vez el día que muramos, lo primero que diremos será: "Conozco esta sensación. Yo ya he estado aquí."

*El Dylar és una pastilla dissenyada per un grup de científics, finançat per una gran multinacional farmacèutica, que investiga clandestinament per crear un medicament que extirpi de forma definitiva la por a la mort del cervell humà. La seva eficiència no està 100% testada.

we'll show you you're a woman

"We'll show you you're a woman" significa que hi ha una manera única de ser dona, que implica una orientació (hetero)sexual determinada i un codi de conducta més que regulat. També és el títol d'una investigació sobre un problema molt estès a Sud-Àfrica: la "violació correctiva" de lesbianes. En aquest cas, parlar d'un "problema" seria poc: com explica l'article Violated Hopes del The New Yorker, a Sud-Àfrica una dona és violada cada 17 segons i qualsevol dona pot expectar de ser violada com a mínim un cop a la vida. Dins d'aquest drama, les lesbianes tenen el doble de possibilitats de ser violades que les dones heterosexuals. Perquè? Per "antinaturals" i "antiafricanes". La "violació correctiva" (sí, li diuen així) serveix en tant que instrucció necessària en matèria de gènere: serveix per posar les dones "al seu lloc". We'll show you you're a woman. 

Lungile Cleopatra Dladla, víctima d'una "violació correctiva".
 La cosa té conya perquè, en matèria legislativa, Sud-Àfrica és un país molt progressista, com a mínim en matèria dels drets d'homosexuals, bisexuals i transexuals. Protecció en els llocs de treball, drets en matèria d'adopció, immigració, herència i ajuda sanitària, etcètera. Gais i lesbianes apareixen a les sèries de televisió i sembla que tothom hauria de prendre-s'ho amb calma i tranquil·litat. Tot i això, hi ha un abisme abismal (valgui la redundància) entre la llei i la visió tradicional, que considera que tots aquests temes són "antinaturals". 

I aquí entra en matèria Desgràcia, una novel·la de J. M. Coetzee publicada l'any 1999, vuit anys després de la fi de l'apartheid. El senyor Coetzee, sud-africà de naixement però ciutadà australià i afincat a Austràlia des del 2002, té força fama d'escriptor polèmic -com a mínim dins de Sud-Àfrica. Desgràcia, que va valdre-li el Booker Prize, va suscitar dues reaccions antagòniques: d'una banda, el Congrès Nacional Africà va titllar-la de "racista" i va acusar Coetzee de representar brutalment la percepció de l'home negre per part de l'home blanc. De l'altra, se'l va titllar de "realista", en el sentit que no posava èmfasi en el futur prometedor i optimista de Sud-Àfrica (que segurament era el que molts sud-africans necessitaven) sinó que plasmava les tensions encara vigents en la societat sud-africana. 

El senyor Coetzee. 
En tot cas, la novel·la es situa en l'era post-apartheid i parla de David Lurie, un professor de la universitat de Ciutat del Cap que ha de fugir-ne perquè és denunciat per assetjament sexual (aquí tenim el primer). Lurie se'n va a viure a la masia de la seva filla Lucy, que viu en un petit poble situat a l'est de Ciutat del Cap. Evidentment, que Lucy visqui en un petit poble isolat i que sigui lesbiana no és pas casualitat. De fet, quasi mai es diu explícitament que Lucy sigui lesbiana; només es diu que "vivia" amb una dona i que sempre va vestida amb robes amples i masculines. Quan Lurie porta pocs dies instal·lat amb la seva filla, tres negres es presenten a casa, peguen i fan cremades a David Lurie i violen a la seva filla Lucy. En aquest sentit, és curiós pensar en el doble significat de Disgrace en anglès: la desgràcia en el sentit de "cosa horrible que ens ha passat" i la desgràcia en el sentit de "deshonra". 

La novel·la avança i, bàsicament, és un retrat implícit de les tensions no resoltes entre blancs i negres a la Sud-Àfrica postapartheid, on (segons sembla) els blancs viuen amb por d'una possible venjança per part de la població negra. Lucy, en aquest sentit, creu que ha d'acceptar el que li ha passat en tant que venjança abstracta després de més de 42 anys de sofriment de la població negra. "Les coses han canviat." El curiós és que Coetzee mai posa èmfasi en el fet que Lucy sigui lesbiana, mai. Ho deixa anar subtilment, com si fos un detall sense més importància. Això és una mentida com una casa. Després de llegir les Violated Hopes del The New Yorker, és evident que la casualitat de Lucy no és gens casual: Coetzee es fixa en un problema que tant l'any 1999 com actualment encara és absolutament real.

la irreverència d'un tal chris morris

Algú d’aquí ha vist Four Lions? No, oi? Bé, doncs recomanaria córrer cap al videoclup més proper/entrar a la pàgina de descàrreges il·legals més fiable i visionar-la inmediatament. És del tot necessari. Per començar perquè la pel·lícula fa riure, fa riure molt, lo qual va molt bé per alliberar tensions sense risc de contagiar-se de terribles enfermetats venèrees. Segon, perquè la seva existència és gairebé un alleujament, un glop d’aire fresc, una petita victòria de la irreverència i el sentit de l’humor sobre el capquadratisme i el no fos cas que algú s'ofengui.

No explicaré l'argument del film perquè tinc por que vingui el meu germà i m'obligui a vestir roba d'Ágatha Ruiz de la Prada i a dur crocs en públic. Però, Xavi, no t'enfadis si dic que els seus protagonistes son quatre musulmans britànics que volen fer la yihad pel seu compte, i que constitueixen bàsicament un conjunt d'ineptes, cadascun més inútil que l'anterior, incapaços de dur a terme cap acció coherent. Gent estúpida i entranyable, que col·locaries al saló de casa per riure una estona abans d'anar a dormir. Ben lluny de la construcció dramàtica i fatalista típica del cinema yanki post 11-S (i del no yanki també).

Quatre herois

Seria molt fàcil, en tractar aquesta temàtica, caure en tòpics suats. Però Morris es berena amb tan sols un parell d’escenes tota possible acusació de simplisme o desconeixement de causa. Omar, el cervell de la "cèl·lula terrorista", té alhora una tendríssima relació amb el seu fill i tracta com una igual a la seva dona, que és un ésser autònom i independent, amb feina i caràcter propis. Tots ells, això si, consideren quelcom natural i positiu el fet que aquest idílic i atractiu pare de família estigui considerant folrrar-se de bombes i anar a explotar a una plaça pública. El seu germà, en canvi, un salafista fonamentalista que es preocupa enormement per la longitud de la seva barba, i que considera que les dones han de romandre tancades en petits antres sense ventilar, és un home pacífic, apacible, contrari a la violència. En algun espai entre aquests dos caràcters encaixaria l’arquetip estàndard del terrorista islàmic, que al film de Morris no té cabuda en cap moment. Només hi ha inútils, com el predicador extremista Barry, que durant tot el film intenta convèncer la resta d’immolar-se contra una mesquita per radicalitzar els musulmans moderats.

Vegeu Four Lions i cureu-vos d'espant. La recordareu cada vegada que es produeixi una polèmica relacionada amb alguna caricatura maldestre. Hi pensareu sempre que els opinòlegs del món posin en qüestió els límits de la llibertat d'expressió. I direu: gràcies Chris Morris, per enriure-te'n de tanta tonteria amb tant pocs escrúpols, i per reduïr a l'absurd i al grotesc allò que se suposa intocable i sagrat. Gràcies de tot cor.


la febre franzen

Una setmana després d’haver acabat Llibertat, encara em pregunto (molt fluixet, no fos cas que se’ns enfadessin) on és exactament el que tants han anomenat “la Gran Novel·la Americana”. Vull dir que la novel·la de Jonathan Franzen m’ha agradat, m’ha agradat fins i tot bastant tirant a molt, però segurament els mitjans de comunicació i les xarxes socials havien elevat la novel·la a nivells tan celestials i transcendentalíssims que a mi ai!, aquesta febre franzeniana no se m’ha contagiat per enlloc. 

A nivell estètico-literari (això que ens agrada tant que les frases siguin retòriques i estiguin molt ben escrites) la prosa de Franzen no m’ha semblat gens espectacular, la veritat. Diria que la força de l’argument va en detriment de la qualitat estrictament literària de l’obra, però, i aquí ve el quid de tant elogi, l’argument és força potent: Franzen fa un retrat ferotge i seriós i gens pietós de la societat nord-americana que deu haver posat trist a més d’una Patty i més d’un Walter que hi ha rondant pels Estats Units i que ha entusiasmat a crítics i articulistes diversos, que l'han elogiat com una novel·la viva, extasiant, extraordinària, novel·la de la dècada, novel·la del segle, etcètera. De fet, Franzen ha estat portada del Time, cosa seria, perquè des del 1923 els únics escriptors que han estat portada d'aquesta revista havien estat Salinger, Nabokov, Toni Morrison, Joyce i Updike. 


En tot cas, m’ha semblat molt interessant la manera com Franzen fa que cada personatge creixi i s’individualitzi. En aquest sentit, la complexitat de les relacions familiars implica un joc de contradiccions increïblement ben fet: la majoria de personatges es creen en oposició a altres personatges dels quals, mal que els pesi, no poden escapar. La Patty decideix que serà una bona dona només per putejar la seva família; el Walter decideix com serà la seva vida perquè en cap cas vol que s’assembli a la de la seva família; el Joe actua intentant fer mal a la persona que més l’estima, la Patty; en Walter s’allunya tant com pot del seu millor amic Richard Katz; fins i tot el Walter i la Patt actuen oposant-se constantment l’un a l’altre. 

En qualsevol cas, però, el més interessant és que cap d’aquests personatges pot evitar la necessitat del seu ésser oposat, d’aquest ésser amor-odi que els fa ser com són. En aquest sentit, la Patty i en Richard es desitgen però no es necessiten entre ells, mentre que tots dos necessiten profundament en Walter. Això, òbviament, fa que la vida d’en Walter, que era un home amb Molt Bones Intencions, acabi convertint-se en un Pollastre de Tamany Considerable.

Jonathan Franzen també va sortir al xou de l'Oprah Winfrey.
Tot això per dir que un dels leitmotivs de Llibertat és la relació entre llibertat i poder, i que en la creació de la personalitat de cada personatge ja hi veiem el link que Franzen vol teixir entre aquestes dues forces i la força de la família. Tot i que el llibre també tracta temes com l’Iraq o l’ecologisme i analitza l’oposició poder-llibertat a molts altres nivells, l’escala més casolana ja reflecteix les implicacions (i complicacions) entre poder i llibertat que comporten les relacions familiars, socials i matrimonials. Qui és més lliure, el Walter o el Richard Katz? La Connie o en Joe? La Patty o en Walter? El Jonathan o l'Oprah?, i tal. 

la guerra de sempre

Al tren de Belgrad a Budapest, un home que he batejat com el Sheldon Cooper hongarès va vaticinar-me no fa gaire l’inici inminent de la Tercera Guerra Mundial. Davant la meva perplexitat, el peculiar desconegut va explicar-me allò que considerava obvi. Tots els grans conflictes bèlics tenen lloc a inicis de segle, per una raó simple: la memòria no es transmet.

A principis de segle hi ha una guerra causada pel motiu X. Tenim llavors una fornada de combatents que tornen a casa farts, mutilats i traumatitzats. La següent generació creix i s’alimenta amb aquestes històries bèl·liques, mama de les ferides obertes i només vol viure en pau, tenir una feina decent, tirar milles (som a mitjans de segle). Per als fills d’aquests, però, la guerra ja no és res més que les batalletes de sobretaula de l’avi que ja no hi toca, o unes línees buides de significat en un llibre d’Història reciclat. I encara li troben certa èpica a les pel·lícules en què homes joves i forts lluiten per idees nobles i tenen affaires amb enfermeres sempre perfectament pentinades. I aquests seran els pares de la següent generació, i ja serem a principis del segle següent, i pam: motiu X, bèstia humana, guerra mundial. És inevitable, vaja.




Les explicacions del profeta bèl·lic em van evocar un fragment d’un dels llibres que llegia durant els eterns viatges en autobús pels Balcans (allà el concepte autopista encara no s’ha popularitzat). Gaziel, any 1917, Gran Guerra. Durant una excursió per les catacumbes d’Argona, sota les trinxeres franceses, el cronista intenta analitzar les paradoxes de la guerra moderna, escandalitzat per les inhumanes condicions que han de suportar els soldats rasos el dia a dia al front. Aquests màrtirs que es sacrifiquen per la pàtria, clama angoixat, seran els únics que no podran tornar a gaudir-ne mai més. Tot el patiment és inútil, grotesc, i amb el temps els motius que van portar a aquesta guerra seran oblidats:

“Los días son pasajeros; lo único que no cambia es la miseria humana. Y, rodando los años, otra necesidad parecida a aquella e igualmente abominable, hará que los hijos o nietos del mártir se abracen sobre su tumba con los enemigos de hoy, para emprender juntos y fraternalmente una nueva cruzada...”

És a dir, Gaziel, que no tenia una opinió gaire elevada respecte al gènere humà (“nuestra maldad es ingénita e incurable; lo único que podemos hacer es reducirla, atarla corto, pero no extirparla, porque sus raíces son la pulpa misma del corazón humano”) i que té la virtut de veure-hi en quatre dimensions, donava el vist-i-plau, fa gairebé cent anys, a les prediccions del jove Cooper.

En un altre llibre (interminables trajectes d'autobús, recordem) és l'any 1993 i un corresponsal de la Televisió Espanyola és enviat a cobrir la guerra als Balcans. A Sarajevo, a Mostar, a Bijelo Polje, a Vukovar, el nostre heroi i el seu abnegat càmera es juguen cada dia l’existència entre bales, esquirles i projectils perduts per enregistrar un miserable minut de Telediario, que algun muntador avorrit entaforarà abans dels esports o després de política, i que alguna família mediocre ignorarà tot endrapant el sopar. Ell i la cort de corresponsals mig bojos de què parla son periodistes-Chuck Norris: estan de tornada de tot, son uns cínics malparits sense amagar-se’n, s’empesquen unes borratxeres brutals i enllesteixen les sobretaules amb un “dos bombas más y nos vamos”.


Però el clímax d'aquesta comparació gratuïta entre les cròniques de Gaziel i la pseudo¿novela? de Pérez-Reverte arriba en el punt en que els dos parlen de la Guerra. No les seves guerres, sino la guerra en general, com a cosa. Reverte -o el seu personatge- arriba a aquesta conclusió:

“Se trata de la misma guerra. No sé que os contarán otros, pero yo estaba allí y juro que siempre es la misma: un par de desgraciados con distinto uniforme que se pegan tiros el uno al otro, muertos de miedo en un agujero lleno de barro, y un cabrón con pintas fumándose un puro en un despacho climatizado, muy lejos, que diseña banderas, himnos nacionales y monumentos al soldado desconocido mientras se forra con la sangre y con la mierda. La guerra es un  negocio de tenderos y de generales, hijos míos”.

Un par de desgraciados, un cabrón con pintas. I què n'opinava al respecte el mestre Gaziel, vuitanta anys abans?

“Y el Estado Mayor, árbitro supremo de la espantosa sarracina, está tranquilamente instalado Dios sabe dónde, pero sin duda muy lejos, a treinta o cuarenta kilómetros de la línea de fuego, en un palacete o castillo muy silencioso, muy limpio, con un jardín florido alrededor (...) El rumor de la batalla no llega hasta allí. Sólo resuenan de continuo los timbres telefónicos, como campanillas de un orquestrión desafinado. Y en esta paz ligeramente nerviosa, con un compás, un lápiz y un doble centímetro en la mano, los jefes van calculando la muerte de millones de hombres...”

Doncs això.