désert, el mite del buit

Désert és l’expressió del no-res. Un no-res que es concreta en la vida de la Lalla i la del petit Nour, víctima nòmada de l’ocupació espanyola i francesa a principis del segle XX. Els dos relats s’intercalen, la fugida de Nour i els Homes Blaus cap a un nord incert i la història de l’emigrant Lalla, que arriba a la Marsella d’avui per perdre’s entre el fum dels cotxes i l’aglomeració urbana.   

Le Clézio ens familiaritza d’entrada amb un paisatge desproveït d’atributs, i l’escenografia d’aquest paisatge es construeix a partir d’un vocabulari propi. Les expressions es repeteixen i desprenen una sensorialitat que ens acompanya en tot moment. Perquè sense el discurs reiteratiu del narrador desapareixeria  el rerefons espiritual contingut en el llibre.  La religió del desert és mística i indeslligable de la llum i del vent, i sembla com si l’autor no volgués descriure’ns res més, com si el seu repte fos el de parlar sobre un no-espai. No obstant, el que  comença com una lànguida descripció d’ambients buits i llegendes acaba en una crítica colonial punyent i des de dins.  Le Clézio va del mite a la crítica política, i el naixement de Lalla sota un arbre és continuat pel fill d’aquesta temps més tard, quan la saga dels Homes Blaus ja ha quedat  eliminada per sempre.  Lalla és l’hereva de l’espiritualitat muda del desert, d’una aura màgica més enllà del temps i de la ferida històrica de la colonització.

L’encert de Le Clézio és haver trobat el punt de vista adequat, la perspectiva del colonitzat a qui se’l priva gradualment de la seva manera de viure, del caminar erràtic i lliure sobre les dunes. Els Homes Blaus defalleixen i el seu guia Ma el Aïnine (literalment, “l’aigua dels ulls”) mor en la incomprensió d’un món  que se li imposa i que és totalment  aliè a la seva màgia ancestral i al codi d’honor dels guerrers  nòmades. El narrador exposa els fets sense emetre judicis, i el lector es troba, igual que els protagonistes, perdut i indefens davant les muralles d’Agadir, de Fez, de Marrakesh. Els “cristians” els barren el pas mentre la fam i la febre devoren i cauen, un a un, sota bales enemigues. I ells ho entenen com una jihad, una guerra santa que, mirada amb ulls occidentals, de santa no en té res.  Anys més tard, la Lalla també es veu forçada a moure’s de la Cité, on ha passat la infantesa entre parets de cartró, de cara al vent  i amb l’eco de boniques històries sobre la seva mare i els Homes Blaus, el gran Ma el Aïnine...

Passat i present queden lligats gràcies al mite del desert, el veritable protagonista immortal de la novel·la.  Però què entén Le Clézio per desert? Es tracta d’un mer accident geogràfic,  d’una terra que els Homes Blaus senten com a seva? Més enllà d’això, el desert és alhora un estat vital i un lloc de culte  per aquells que hi pertanyen.  El sufi Ma el Aïnine, els homes blaus i la seva gent vaguen i viuen amenaçats dins un territori que se’ns  apareix  com l’univers, de mida infinita. Algunes generacions més tard, Lalla és la personificació  d’aquesta herència nòmada i de l’etern retorn al mite. El mite del buit.


instant punt de neu

M'estima, no m'estima: el procediment margarida sempre ha estat un mètode fàcil per assegurar-se trivialment una reciprocitat amorosa. En tot cas, del nombre de pètals en depenia la felicitat instantània, els plans de futur o, en el cas de l'Anna Garcia Garay, el contingut del poema. A Assassins de margarides (Viena Edicions, 2012), l'an→←na se serveix del procediment margaridístic per sustentar l'estructura d'un poemari de 30 pètals: uns antecedents penals (quantes margarides s'han matat per véncer el dubte?), 14 "m'estima", 14 "no m'estima" i un desempat. Totes les versions dels i els no de l'amor


M'estima. Una pluja de catorze poemes senzills, eròtics i edulcorats, on se'ns presenta l'amor com allò que sempre torna, l'amor joc de corbes, l'amor compensació per "treure la pols / als dies laborals", l'amor com tots els demàs possibles, l'amor com una cosa humida i tendra, tot i l'absència de certificat de garantia. Un amor amb domini de nits i de gana, de plurals imperatius, de llençols, gemecs i petons. Un amor, en definitiva, fet de dues efes: la de feliç i la de fàcil. 

A "No m'estima", però, la cosa es posa més seria. El "nosaltres" o el "tu i jo" que dominava els pètals senars es converteix en els dilemes, penes i misèries d'un "jo" que s'ha quedat sol. Aquest concepte de l'amor, tot sigui dit, ens fa venir més ganes d'amagar-nos sota els llençols. Hi ha l'amor envàs retornable, l'amor que són agulles d'acupuntura de dolor, l'amor vidres al terra, el pou posterior i totes les cares fosques i mandroses de la festa de confettis permanents que hauria de ser aquest joc. 

Acupuntura

La solitud esmola el sentiment
fins a fer-ne fina agulla. 
Acupuntura del record, 
fites a la pell d'un cos fet de tu i jo
on l'amor se'ns farà vell als dits. 
Et penso en dolor petit. 
T'estimo -encara- en minúscules. 

En tot cas, el primer poemari de l'Anna Garcia (si no m'equivoco, d'aquí poc surt el segon!) ens presenta l'amor com aquest estira-i-arronsa entre els pètals que sí i els pètals que no. I al final, un desempat en què guanya el temps que, diuen, que ho cura tot.