lady sings the blues

Si dius que "mamá y papá eran un par de críos cuando se casaron. Ella tenía dieciocho años, ella dieciséis y yo tres", si dius això, dic, vol dir que la teva mare tenia tretze anys quan va parir-te. Com a començament d'una autobiografia té tela. La mare de tretze anys era la mare de Billie Holiday, que explica la seva vida i misèries (i que em perdonin, però en el seu cas són realment misèries) a Lady Sings the Blues, publicada per Tusquets. Cal molt optimisme, per prendre's la vida de Billie Holiday amb optimisme. En tot cas, m'hi he posat i en un parell de dies he reviscut segregació racial, estafes, prostitució i drogadiccions diverses des de la comoditat hipòcrita del sofà de casa, el ventilador i el iogurt Danone.


Recomanable per qualsevol especímen interessat en músiques bonicotes, l'autobiografia de Lady Sings the Blues va ser escrita en col·laboració amb William Dufty (és a dir, ella parlava i ell escrivia, intueixo) i no només parla dels amors, desamors i embolics de Billie Holiday sinó que plasma l'ambient del que seria l'era del jazz, el swing i aquestes coses. La segregació racial és un dels temes recurrents del llibre: la besàvia de Billie Holiday treballava en una plantació i havia tingut 16 fills de l'home blanc que la posseïa, en tots els sentits de la paraula. Billie Holiday va haver de lluitar i discutir amb molta gent perquè no la fessin entrar per la porta del darrere o senzillament perquè la deixessin cantar. I no sempre va aconseguir-ho.

Billie Holiday i William Dufty.

Tot i això, també és bonic veure la manera com es reia d'algunes de les tendències dels blancs:

Tomemos como ejemplo la Calle 52 [freqüentada només per blancs] a finales de los treinta y principios de los cuarenta. Se suponía que era una calle fabulosa. La llamaban "Swing Street". Todos los locales vibraban y estaban de bote en bote. Se trataba de la "nueva" música. Salían bien librados diciendo que era nuevo, porque millones de palurdos no habían llegado nunca a la Calle 131 [freqüentada quasi només per negres]. De haberlo hecho, habrían encontrado suficiente swing para veinte años. 

Cuando los blancos comenzaron a asimilar el swing, en la parte alta ya sonaba un nuevo estilo de música. Diez años después esta última se convirtió en la música más novedosa, cuando los blancos del centro encontraron la forma de encajarla. 
  
El nom de Billie Holiday o Lady Day se'l va agenciar de diversos llocs. En realitat es deia Eleanora, un nom més aviat poc sexi, així que va agafar "Billie" de l'actriu Billie Dove, que Eleanora adorava. Holiday era el cognom del seu pare i "Day" és una abreviació improvitzada. El sobrenom de "Lady" li ve dels principis més principis, quan treballava a Pod's and Jerry's. Se suposava que cada noia feia una actuació i després recollia les propinas "con sus genitales" (ulls com plats), però a la Billie això li era impossible. No va fer-ho i finalment un milionari li va donar un bitllet de vint dòlars a la mà. A partir d'aquí, la Billie no va intentar utilitzar mai més els genitals (per aquests fins). Les altres noies es burlaven d'ella, li deien "duquessa" i que es creia una lady. Tatxan!  


En tot cas, el llibre també explica el germen de molts dels hits de la Billie. God bless the child va ser la conseqüència d'una enrabiada grandiosa de la Billie amb sa mare, Sadie Fagan. Segons explica la Billie, ella l'havia ajudat molts cops econòmicament, però el dia que va demanar-li diners a sa mare aquesta va negar-s'hi totalment. Ressentidíssima com estava, Lady Day va dir-li "god bless the child that's got his own", va fotre el camp i al d'uns dies va escopir God bless the child. Una altra cançó, Don't explain, la va escriure pel seu marit Jimmy Monroe, que va arribar a casa amb pintallavis al coll de la camisa. Un drama. 

Tot i això, la millor cançó de totes és Strange Fruit, un poema de Lewis Allen. El poema, que Billie Holiday va convertir en cançó de protesta, contraposa la imatge idíl·lica del sud dels EEUU amb els linxaments contra negres que s'hi produïen constantment i presenta aquests negres com una "estranya fruita" que creix dels arbres del sud. 

Southern trees bear a strange fruit, 
Blood on the leaves and blood at the root,
Black body swinging in the Southern breeze,
Strange fruit hanging from the poplar trees.

Pastoral scene of the gallant South,
The bulging eyes and the twisted mouth,
Scent of magnolia sweet and fresh,
And the sudden smell of burning flesh!

Here is a fruit for the crows to pluck,
For the rain to gather, for the wind to suck,
For the sun to rot, for a tree to drop,
Here is a strange and bitter crop. 


És gros, molt gros. I Billie Holiday ho explica de la manera següent: 

Durante mi temporada en el Café Society nació la canción que llegaría a ser mi protesta personal: Strange Fruit. El germen estaba en un poema escrito por Lewis Allen, al que conocí allí. Cuando me mostró el poema, yo no lo podía creer: expresaba todas las cosas que habían matado a papá. (...) En poco tiempo prendió y la gente empezó a pedírmela. La versión que grabé para Commodore se convirtió en mi mayor éxito de ventas. Sin embargo, todavía me deprime cada vez que la canto. Me recuerda la forma en que murió papa. Pero tengo que seguir cantándola, no sólo porque me la piden, sino porque veinte años después de su muerte, las cosas que mataron a papá siguen ocurriendo en el Sur.


video