el mindfuck de peter handke

El Tribunal Internacional de l’Haia jutjarà pròximament Ratko Mladić. Ratko Mladić és un senyor de 69 anys que estava al càrrec de l’exèrcit serbobosni durant la massacre de Srebrenica. La massacre de Srebrenica, portada a terme per l'exèrcit serbobosni, s’ha qualificat innombrables vegades com “la pitjor massacre produïda a Europa de de la Segona Guerra Mundial”. Si es relacionen aquestes premises, tot porta a pensar que Mladić és un home dolent, dolentíssim, que mereix romandre esclafat sobre el pes de la justícia humana i divina i podrir-se a l’infern després. Que el jutgin a l'Haia és, per tant, un gran assoliment.

Mentre m’explicaven tot això l’altre dia al TN de la televisió pública catalana, m’imaginava què opinaria el bo de Peter Handke, l'insulta-públics, respecte aquesta qüestió. Seria alguna cosa així:

“Estoy profundamente convencido de que el Tribunal Mundial de la Haya (...) no sirve de nada; que es -por mucho que administre justicia formalmente-, desde el principio y desde sus orígenes, equivocado, y seguirá siendo equivocado, y hará lo equivocado, y lo habrá hecho; que sobre todo no contribuirá ni un ápice al esclarecimiento de la verdad; y que, con toda su dignidad externa tan acentuada, representa una abominable burla de la no solamente noble, sino -frente a otras- imperecedera idea del derecho. En resumen: que es el tribunal equivocado”.

La frase, per desgràcia, no és meva: la va escriure el mateix Handke a Preguntando entre lágrimas quan es jutjava a l’Haia l’altre superstar balcànica, Slobodan Milošević (a l'enterrament del qual va acudir el nostre escriptor austríac). A mi això d’”abominable burla de la idea del derecho” em fa bastant gràcia, però això ja és quelcom subjectiu.

Handke va fort, vaja. En aquest conglomerat d’assaigs sobre l'antiga Iugoslàvia puja al seu bombarder particular i es dedica a llançar petites bombes de fragmentació sobre tot allò que forma part de l’odiat Occident, del denostat “suposat món”, en un plan molt noamchomskià. Vomita sobre el Tribunal Internacional de l’Haia, Metges sense Fronteres, Human Rights Watch, la Otan, Bill Clinton, la “cansada y somnolienta Europa”, el New Yorker (blasfèmia!), la totalitat de mitjans de comunicació- periodistes- consumidors d’informació occidentals, Javier Solana, els premis Nobel, Le Monde Diplomatique, No Man’s Land de Danis Tanovic (“primitiva película de propaganda”, en diu), el Frankfurter Allgemeine Zeitung i inclús els alegres i despreocupats vianants de París. Tots còmplices, brama Handke, d’un mecanisme gegant d’autolegitimació constant, un monstre repressor i hipòcrita que massacra impunement civils innocents mentre oneja la bandera del “we are the good guys”. Tots responsables en major o menor mesura dels bombardejos de 1999 de l’OTAN sobre el poble serbi, del qual ell es declara fidel amic i defensor.

Handke sap que posseeix la veritat absoluta i que la resta del món (lector inclòs) son mers titelles, ignorants de poca monta a qui gairebé no val la pena explicar res. És com si t'escopís a la cara cada aproximadament dues pàgines. Per això de tant en tant ve de gust interrompre el seu monòleg proferint insults en hebreu, o posar-se a fer avionets de paper amb  les pàgines del seu llibre. Perquè una cosa no treu l’altra i perquè what have the westerners done for us. L’efecte que produeix llegir-lo és el mateix que causa visualitzar una roda de premsa de José Mourinho després d’un mal partit. 

Estem parlant d'aquesta persona

Ara bé. S’ha de dir que ho acaba aconseguint. Es queda una mica allà dins i va creixent en algun racó del cap per finalment sortir, un dia random, en forma d’indignació incipient mentre veus el TN migdia. Per què només m'expliquen una versió? Ja no és universal la pressumpcio d'innocència? Son més dignes de llàstima unes víctimes -posem les dels serbis- que unes altres -com ara les de les bombes de l'OTAN? Existeix el periodisme independent a can Occident? Pot ser que Handke tingui, en última instància, ni que sigui, una mica de raó? Però hom, que ja té prou dificultats amb comprendre els enigmes del seu propi context vital, acaba per rendir-se i canviar de canal.

hemingway i l'espanya profunda

Suposo que hauria de començar al·legant aquella frase consoladora de "pa' gustos, colores". En tot cas, que Hemingway era un apassionat de la tauromàquia és un fet vist, revist, consolidat i utilitzat per tota mena de posicions polítiques. Sí, a Hemingway li agradaven els toros. De fet, la llegenda diu que quan va morir li van trobar dos tiquets per les següents corridas que hi hauria a Pamplona. Es va fer amb toreros com Cayetano Ordoñez ("Niño de Palma"), Cagancho i sobretot amb Antonio Ordóñez, fill de Cayetano. La passió de l'americà per la tauromàquia es desprén, entre d'altres, de la seva primera novel·la: Fiesta. The Sun Also Rises (1926).


Anys vint. Un grup d'expatriats americans que viuen a París i podrien ser el símbol viu de la Lost Generation, baixen uns quants dies a Pamplona per assistir als Sanfermines. Jake Barnes, el protagonista i narrador de la història, està perdudament enamorat de Brett Ashley, que simbolitza la "nova dona alliberada". Imatge viva de la promiscuitat, Brett és la maldita que enamora i fa patir tots els homes que l'envolten. Tot i la seva proximitat amb Jake, però, la relació no pot funcionar perquè el pobre noi va ser greument ferit al front italià i ha quedat sexualment impotent. Ai, la vida. 

La novel·la, un romanç d'amor, passions i triangles de sexe i gelosies, parla de la decadència i el no-rumb d'aquesta generació perduda. Efectivament, a tots aquests pobres americans no se'ls veu gaire encarrilats, i tot plegat olora a lluita contra l'absurditat vital que caracteritzà aquest període d'entreguerres. Tot i això, a aquesta circumstància s'hi suma, oju, l'experiència de l'Espanya profunda, que Hemingway coneixia a la perfecció (no va anar a poques corridas, no). A la novel·la, aquesta experiència es materialitza en el romanç entre Brett Ashley i Pedro Romero, un torero de 19 anys del qual la noia s'enamora tan perduda com efímerament.


I aquesta és la part que més m'agrada. Sembla que Hemingway tenia una gran relació amb molts toreros, però tampoc té gaire vergonya a l'hora de retratar la vessant més casposa del orgullo español. M'explico. Brett Ashley desapareix amb el seu torero i, uns dies més tard, es posa en contacte amb Jack perquè aquest la salvi (sí, pobre Jack). Quan es troben a Madrid, Brett li explica que la cosa no ha funcionat. 

"He was ashamed of me for a while, you know."
"No."
"Oh, yes. They ragged him about me at the café, I guess. He wanted me to grow my hair out. Me, with long hair. I'd look so like hell."
"It's funny."
"He said it would make me more womanly. I'd look a fright". 

Així doncs, el torero s'enfada perquè Brett no porta el cabell prou llarg. Tatxàn! I no només això, més tard Brett també afirma: 

"He wanted to marry me, finally."
"Really?"
"Of course. I can't even marry Mike."
"Maybe he thought that would make him Lord Ashley."
"No. It wasnt' taht. He really wanted to marry me. So I couldn't go away from him, he said. He wanted to make it sure I could never go away from him. After I'd gotten more womanly, of course."

Així doncs, sembla que Hemingway tampoc es va tallar gaire a l'hora d'utilitzar la ironia i pintar el tal Pedro Romero com un torero masclista i conservador en oposició a Brett, la imatge de la dona moderna i alliberada. Molt subjectivament, el diàleg em sembla una magistral contraposició del primitivisme de l'Espanya profunda i la modernitat americana o europea. Òbviament (moment diplomàtic) segur que hi ha molts toreros que són gent fantàstica i els protagonistes es troben amb mil persones meravelloses (el mateix Hemingway va conèixer-hi molta bona gent, a les Espanyes), però el retrat que Hemingway fa d'aquest jove torero em sembla força graciós. 


I, pel que fa a la relació de Hemingway amb la tauromàquia, m'atreviria a dir (i això vol dir que puc estar molt equivocada) que Hemingway no és que defensés la tauromàquia com un esport entretingudot i divertit ni com una tradició que s'ha de mantenir sí o sí, sinó que veia tot el tema tauromàquic com una tragèdia, com una mena de lluita existencialista del torero contra la mort i el no-res. De fet, aquesta idea lligaria més amb la seva visió seriosíssima i transcendentalista del món i amb tota la temàtica de la Lost Generation. Apa, ole!

ara ens agraden altres coses (I)

Hola, com que aquest blog és gratuït, avui passem gratuïtament al món de la cosa visual, especialment de la cosa visual i petita. Sin más preámbulos, dos exemples ben aconseguits i molt feliços de gent que es dedica (amb més o menys pena i glòria) a aquesta empresa. 

1. Slinkachu, pseudònim (espero) del creador de "Little people". Sí, tots els coneixeu, són aquests mini-ninotets de plàstic que viuen en un món petit inserit en el nostre món gran, gris i perillós. El patró acostuma a ser sempre el mateix: una foto on veiem els personatges en qüestió i dues fotos que s'allunyen cada cop més, de manera que "descobrim" (sí, s'intuïa) que el llac no és més que un bassal, la serp no és més que un cordill i l'illa gegant no és més que una pilota de tennis. Contrast entre el món real i el món petit, bon humor, playmòbils. Potser no ens canviaran la vida, però ens cauen bé. 





2. El segon i estimadíssim descobriment és Frank Kunert, un bon home calb i simpàtic nascut a Frankfurt ja fa uns quants anys. Fotògraf o constructor de móns, la gràcia de Frank Kunert és que 1) ho fa tot a mà i 2) té molta gràcia (aquest és un blog científic). Zero fotomontatge, zero animació per ordinador: plastilina, cartrons, pintures i coses analògiques diverses. Com en els vells temps, visca! Kunert, que pot passar-se mesos creant una maqueta que el satisfaci, juga amb tot el tema de les ironies que podrien aparèixer en un context la mar de normal: imatges que ens hauríen de ser familiars però on veiem que hi ha alguna cosa que no funciona. Ironia, contrast entre el món quotidià i els surrealismes diversos que apareixen com si res, subtilitats. En som fans. 

"In Vino Veritas"
"La vida continua"
"Hansel i Gretel estan plens"
"Menú a deux"
"Ens casem!"
Exemple de maqueta.