parelles (II): espriu i miller

D'acord, el símil és molt gratuït. Sé que la cosa s'aguanta per les ulleres, però no em direu que Arthur Miller, l'encantador i sofisticat novaiorquès que es va guanyar Marilyn Monroe (mal que li pesi a Elia Kazan) i va escriure perles com Mort d'un viatjant, no em direu, dic, que Miller no és completament clavat a Salvador Espriu, poeta de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria, nascut feliçment a Santa Coloma de Farnès i popularitzador d'Arenys en tant que Sinera.

Nascut el català l'any 1913 i l'americà l'any 1915, sembla que, en algun moment de les seves vides, sigui per motius metafísics, místics, astronòmics, òptics, estètics o subjectivament lògics, ambdós van optar per les ulleres de pasta i forma rodona. I jo, que no estic cansada de la meva covarda, vella i tan salvatge terra però que sí que me n'he allunyat nord enllà, on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, doncs mira, m'hi he fixat. Feta la gracieta trista, prometo escriure, un dia d'aquests, alguna cosa més interessant i digna.

Arthur Miller
Salvador Espriu


visca el risc


Do think you that I like look a hippo?

Hi ha el Marco i la Júlia, dos joves barcelonins que pretenen crear una editorial d’èxit a través de la qual  fugir de les seves arrels petitburgeses i així ascendir, feliçment, a la piràmide feliç de l’aristocràcia. Hi ha un científic alemany, Johann Wolfhart, que ha creat un aparell capaç de detectar talents literaris. Hi ha aquests joves i aquesta màquina, hi ha un viatge a Lisboa, un aterratge d’emergència, Cotlliure, hostesses enfadades, Aristòtil, assassins a sou i taxímetres. Hi ha un Autor, Jordi Nopca, i una una novel·la: El talent (LaBreu, 2012).


En un nivell literal i pràctic, El talent és una novel·la fàcil i emmarcable en un context de platja, granissat i peus damunt la taula: lleugeresa, joventut, alegria i pedantisme simpàtic. A un nivell més seriosot, però, la novel·la toca temes relacionats amb les penes i treballs i ajuts familiars de la joventut d'avui dia, la Barcelona moderna i la indústria editorial: Jordi Nopca ataca alegrement el món editorial, la tendència a la pura comercialitat i la (freqüent) conseqüent devaluació de la qualitat literària. Alhora, però, també parla de la dificultat de guanyar-se la vida en la societat d’avui dia (la Júlia ha sobreviscut fent de freelance, però el Marco és camell), la necessitat/voluntat/anhel de cobrar un sou com Déu mana i l’allargament de les contribucions paternals a les comptes bancàries de fills que sovint ja freguen la trentena. Òbviament, no és casualitat que, quasi al final de la novel·la, després de totes les peripècies i aventures diverses, el Marco hagi de tornar a fer de camell.

En tot cas, a El talent tenim un valuós detector de talent. Aquest, però, en comptes de detectar obres  d'èxit detecta autors en potència: persones la vida dels quals és prou interessant com per poder-ne fer un llibre, cosa que no significa que arribin a fer-lo. Un bon exemple d'aquest cas és, precisament, el Marco, que vol escriure la novel·la El talent però no es veu capaç de fer-ho. Nopca crea una estructura complexa que fa que el llibre comenci a ser escrit al final del llibre ("Ara sí, començo:"), circularitat evident i rodona com una poma que, tot i no ser el recurs més original i ben buscat de la terra, sí que planteja un joc força divertit entre l’autor empíric, l’autor ficcional i els diversos personatges “reals” i ficticis.


Lectura estival recomanable, El talent també acumula referències literàries de tota mena i autorreferències constants. Aristòtil es barreja amb Boris Vian i Baudrillard, de la mateixa manera que Ramon Llull es mescla amb Rudyard Kipling, Ken Follett i Pessoa –no sol, sinó amb tots els seus heterònims. De tant en tant, Nopca també es dedica a guinyar l’ullet al lector (d’acord, aquesta expressió és estranya) a través d’autorreferències diverses: cada cop que la Júlia i la Marco remarquen que tot plegat sembla una novel·la de ciència-ficció, quan la Júlia recomana al Marco de “passar de l’Autor” perquè ella tampoc se’n fia gens i el joc constant entre realitat i autoconsciència literària.

S’agraeix especialment la combinació de lleugeresa literal i comparacions i símils molt ben trobats, la plasmació del realisme “brut” de la vida barcelonina i la tendresa neuròtica i femenina del Marco, personatge patoset i bastant fàcil d’estimar. No ho sé, per acabar diré visca. Visca! Visca el risc. I va, visca Edicions del Cocodril. 

per què necessitem monstres


Mi interés en escribir este libro es muy simple: 
como no puede negarse  que se cometieron crímenes de guerra, 
yo he querido investigar  sobre la gente que los cometió. ¿Quiénes eran? 
¿Gente corriente como usted y como yo, 
o bien eran monstruos?

Slavenka Drakulić, No matarían ni una mosca


Goran Jelisić era un jove aficionat a la pesca, el típic bonachón (no hi ha equivalent vàlid en català) que sempre era allà quan una iaia havia de creuar el carrer. Vivia a Bijeljina, una petita ciutat situada cap al nord de Bòsnia i Hercegovina, a l’actual República Sèrbia. Segons tots els testimonis, Jelisić era un bon jan, un tros de pa, un despistat tranquil, fins i tot un pagafantes. Era aquell que sempre saludava a les veïnes que després ho expliquen als càmeres d’Antena 3, aquell que per voluntat pròpia no mataria ni una mosca. Per això els seus veïns, coneguts, amics i companys pescadors van anar en massa a testificar a favor seu quan el Tribunal Internacional de l’Haia per l’antiga Jugoslàvia el jutjava, el 1998, acusat de crims contra la humanitat. No es podien creure que el Jelisić que coneixien fos el mateix criminal sense escrúpuls que definia l’acusació. El Jelisić-tros-de-pa no podia ser el Jelisić que, destinat com a vigilant a la presó de Brčko, es presentava als presoners amb la frase “Hitler va ser el primer Adolf, jo sóc el segon”. Ni el mateix que durant exactament divuit dies va convertir-se en un sàdic botxí que assassinava sistemàticament els presos que havia de vigilar, majoritàriament musulmans. I que a sobre gaudia fent-ho. Simplement no era possible que fóssin la mateixa persona. Però ho eren.


El llibre de Drakulić, traduït per Isabel Núñez

La periodista croata Slavenka Drakulić va assistir al procés de Jelisić i al de molts altres criminals de guerra balcànics plantejant-se la mateixa pregunta que Hannah Arendt al judici del buròcrata nazi Adolf Eichmann. És el mal una anormalitat, o bé una cosa ordinària comesa per mentalitats ordinàries? A No matarían ni una mosca, l’escriptora traça els perfils biogràfics i psicològics d’alguns implicats a les guerres balcàniques, construits a partir d'observar-los dia rere dia asseguts a la banqueta. I explica històries d'aquelles que et deixen clavat al sofà amb els ulls com plats, desitjant tenir a la teva disposició una bomba de neutrons prou potent com per exterminar la humanitat sencera. Joves soldats que violen, esclavitzen i finalment venen a preu de saldo nenes de dotze anys; grisos buròcrates convertits en oficials al càrrec d'afusellaments massius; el trist nonsense dels bosnis de Srebrenica quan es col·loquen de forma ordenada al lloc on han de ser afusellats en grup, sense intentar fugir;  mullers de dictadors que mouen els fils des del backstage i que escriuen afectades poesies sobre ocells enmig del remolí bèl·lic; o el mismíssim Slobodan Milošević, brillant en el seu paper de pres polític i víctima de la hipocresia d'un tribunal  il·legítim.

Slobodan Milošević, jutjat a l'Haia

I Drakulić sembla fins i tot espantada davant la seva conclusió final. El mal no és quelcom patològic ni una excepció monstruosa, sinó una variable random present en tots els individus i que només necessita un context adequat per exterioritzar-se. Probablement Jelisić hagués estat el gendre perfecte tota la seva vida si la guerra no l’hagués enganxat, si enlloc de a la Jugoslàvia de la dècada dels noranta hagués nascut a Estocolm, Copenhaguen o alguna altre plàcida capital europea. Insinua que és el context el que condiciona l’actuació de l’individu, i que si tenim un codi ètic intern és cent per cent contingent, zero per cent íntegre. Que si la brutalitat esdevé quelcom no només habitual, sino també desitjable (sempre hi ha un altre que mereix ésser exterminat) apuntar-se a la festa és un acte lògic, fàcil i natural.

Per això la majoria dels asseguts a la banqueta no entenen per què son allà, jutjats per un tribunal que no parla el seu idioma, en un país que mai pensaven visitar, per unes persones incapaces d'entendre que allò pel què se'ls acusa era, en aquell context, una cosa normal. I també per això, conclou Drakulić, mai podrem estar del tot segurs de com hauriem actuat nosaltres. Hauríem deixat de saludar el nostre veí musulmà/serbi/croata/judeomassònic? Hauríem estat nosaltres mateixos els botxins de tenir l'oportunitat, les armes, l'enemic, el poder, l'odi necessaris? Qui sap. Però com és més còmode pensar que no, convertim en monstres aquells que ho han fet: els excloem de la humanitat o els atribuïm patologies insòlites i ens autoconvencem que nosaltres, que som gent de bona casa, hauríem estat incapaços de prémer el gallet.


terrible i terroríficament normals

El més greu, en el cas d'Eichmann, era precisament que hi va haver molts homes com ell, i que aquests homes no van ser pervertits ni sàdics, sinó que van ser, i segueixen sent, terrible i terroríficament normals.
Hannah Arendt, Eichmann a Jerusalem

El 1961, Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS, va ser jutjat a Jerusalem per la seva evidentíssima col·laboració amb el règim nazi. Al judici va assistir-hi Hannah Arendt, enviada especial del The New Yorker que, apart d'informar als americans sobre el tema, va recollir l'experiència en el llibre Eichmann a Jerusalem. Un informe sobre la banalitat del mal, publicat l'any 1963. Al llibre (que reconec que no m'he llegit en la seva totalitat) es retrata el "criminal modern" com un home absolutament normal que es dedica, ras i curt, a obeir les ordres dels seus superiors i que, en conseqüència, no té cap mena de càrrega moral sobre els seus actes. Efectivament, en unes circumstàncies així el sentit de l'ètica es converteix en no-res, i el pitjor dels genocidis pot convertir-se en un simple instrument per ascendir professionalment. Eichmann, segons Hannah Arendt, no era cap malalt mental o cap anti-semita convençudíssim sinó un simple i pur operari, un buròcrata no especialment intel·ligent (diria que Arendt, de fet, va quedar-se bastant sorpresa de com d'imbècil podia arribar a ser un home que havia fet tan mal) que es dedicava bàsicament a obeïr les ordres de "els de dalt". 

Fragment de The Specialist, pel·lícula-documental
 amb diversos fragments sobre el judici a Eichmann.
El documental The Specialist. Portrait of a Modern Criminal (1999), que podem dir que sintetitza les més de 350 hores de judici a Eichmann, recull mil moments en què el tinent coronel de les SS es justifica al·legant que "I simply obeyed orders and carried on quietly with my work". En un dels fragments del documental, Eichmann afirma:

Since you have asked me, your Honour, to give a clear answer, I must state that I consider this murder, the extermination of the Jews, to be one of the greatest crimes in the history of mankind. In conclusion, I would like to state that even at that time, I personally thought that this violent solution was not justified. Even at that time, I considered it to be a monstruous act. I was unfortunately bound by my oath of allegiance, and my work entailed the organisation of the transports. And I could not be released from my oath. I do not feel responsible before my own inner being. I feel free of guilt. I was very relieved that I had nothing to do with the physical extermination. The work I was ordered to do, was plenty enough for me.

Eichmann era l'encarregat de l'organització del transport de deportats als camps de concentració i és considerat un dels responsables directes de la "solució final", però tot i això els seus arguments pobres són exactament igual de pobres que els arguments pobres dels protagonistes de Die Ermittlung ("La indagació") de Peter Weiss, obra de teatre basada en els "segons judicis d'Auschwitz", celebrats a Frankfurt entre el 1963 i el 1965 i en què s'acusa a funcionaris de nivell baix-mitjà que van col·laborar a Auschwitz.

Escena de la representació de Die Ermittlung a la Deutsche Akademie der Künste, al Berlin-Est, l'octubre de 1965.
Com Hannah Arendt, Peter Weiss també va assistir als judicis, i dels apunts que en va prendre en va néixer Die Ermittlung, obra encasellable en el gènere del teatre-documental i de tendència ben poètica. Tot i considerar-se de "ficció" (no hi ha noms, no es tracta de testimonis reals, etcètera), l'obra està absolutament basada en el que Weiss va sentir durant aquells dos anys, que no és poc. Publicada dos anys després que Eichmann a Jerusalem, els arguments dels protagonistes de La indagació (1965) són terroríficament iguals que els que va utilitzar Eichmann per intentar salvar-se -òbviament, no es va salvar. Vet aquí alguns exemples (traducció casolana, sigueu simpàtics!):

Ich habe keine Häftlinge ausgesondert
Ich habe nichts entschieden 
Da war ich gar nicht zuständig

(Jo no vaig separar presoners
Jo no vaig decidir res
Ja que no n'era responsable)

Schard war ich 
das kann ich schon sagen
Aber ich habe nur getan
was ich tun musste

(Jo era incisiu 
això ho puc admetre
però només vaig fer
el que havia de fer)

Soll ich jetzt dafür blüssen
was ich damals tun musste
Alle andern haben es ja auch getan
Warum nimmt man gerade mich fest

(He de pagar ara
pel que llavors vaig haver de fer
Tots els altres també van fer-ho
Perquè es carrega tan durament contra mi)

En definitiva, dos casos de dos escriptors-periodistes que van arribar, per camins diferents, a la mateixa conclusió: sigui a través de l'assaig de Hannah Arendt o del teatre poètico-documental de Peter Weiss, tots dos van viure, experimentar i transmetre el que havien descobert que era "la banalitat del mal", formes xungues i modernes de rentar-se les mans. Fi.