cameos i rius

Llegint El amor en los tiempos del cólera de Gabriel Garcia Márquez, novel·la on els viatges fluvials estableixen dos moments claus en l’inici i la fi de les aventures amoroses de Florentino Ariza, és gairebé impossible no evocar, ni que sigui un cop i de passada, a Joseph Conrad. No es que els viatges de Florentino Ariza tinguin massa a veure amb l’obscura travessia de Marlow, però les xafogors de la selva, l’aparició quasi fantasmal de pobles arrasats pels estralls de les febres i el còlera o les veus i planys que s’escapen en mig de les verdors, no deixen d’evocar el viatge al cor de les tenebres humanes descrit per Conrad. Aquest fou un gran navegant de mars i rius al llarg del segle XIX, recol·lector d’experiències diverses que haurien de ser la matèria prima de la seva obra.

Malgrat tot, l’evocació de Conrad en la novel·la de Garcia Márquez no és nomes suggestiva sinó explícita. En el darrer capítol es fa públic en una revista anomenada La Justicia l’escàndol de les empreses térboles de Lorenzo Daza, pare de la protagonista Fermina Daza. En un determinat punt, la narració procedeix així:

Contaba que durante una de las tantas guerras civiles del siglo anterior, Lorenzo Daza había sido intermediario entre el gobierno del presidente liberal Aquileo Parra y un tal Joseph K. Korzeniowski, polaco de orígen, que estuvo demorado aquí varios meses en la tripulación del mercante Saint Antoine, de bandera francesa, tratando de definir un confuso negocio de armas. Korzeniowski, que más tarde se haría celebre en el mundo con el nombre de Joseph Conrad, hizo contacto no se sabía como con Lorenzo Daza, quien le compró el cargamento de armas por cuenta del gobierno [...]. 

Sí, en efecte, Joseph K. Korzeniowski és el nom original del senyor Conrad, nascut l’any 1857 en territori polonès, avui pertinent a Ucraïna, i que anys després adoptaria la nacionalitat britànica. Els seus múltiples viatges començaren ja en la verdor de la post-adolescència, iniciant-se amb la travessia de l’Atlàntic a bord del Mont Blanc. Bona part dels biògrafs especulen sobre les travessies de Conrad per les costes i rius colombians. De fet, en la seva novel·la Nostromo, la referència a aquests escenaris és gairebé indubtable. Malgrat tot, els fets evocats en la novel·la de Garcia Márquez resulten controvertits. Tot i que sembla ser que, en efecte, Korzeniowski va embarcar en el Saint Antoine el vuit de juliol de 1876 i que el viatge tenia més o menys a veure amb una qüestió de tràfic d’armes, no queda gaire clar quin era el destí d’aquestes –segons la novel·la eren armes destinades al govern liberal d’Aquileo Parra– ni les intencions concretes de Korzeniowski. Les dates ballen, les meves fonts no són massa fiables, però sembla cosa certa que els negocis de joventut de l’aventurer (encara) polac no eren aigua clara.


.
les primaveres de Joseph K. Korzeniowski

En qualsevol cas, Garcia Márquez no és autor de novel·les històriques, així que la veracitat dels fets és menys rellevant que el fet mateix del “cameo” de l’autor de The heart of darkness que, més aviat, sembla correspondre al caràcter impostat de la cita en Borges. Sigui com sigui, evocant la figura de Conrad, Garcia Márquez converteix en ficció l’hipotètic origen biogràfic de les ficcions de Conrad. L’inclou amb naturalitat en el pack de personatges colonials que conformen la seva novel·la, i la cita és inevitable, perquè els rius navegats per Conrad són patrimoni de la ficció.

*** la cita és de la pàgina 455 de la meva edició (Debolsillo, 2011) 
****  He de dir que té gràcia que el nom de pila de Korzeniowski/Conrad fos Joseph K.

.

apocalipsi generacional

Bé, la nostra generació és d'un desastrós que espanta. Segons sembla, som una mena de culminació excèntrica i esgarrifosa d'un procés que ha durat diverses dècades i que ens ha portat aquí, al drama aquest que el famós Zygmunt Bauman ha anomenat la “modernitat líquida”. Sotmesos a una nowist i hurried culture, Bauman afirma que la nostra condició humana ja no accepta l'espera o la paciència. La concepció del temps, d'altra banda, s'ha convertit en una mena de "tirania del moment" que fragmenta la vida: el món com una immensa degustació i nosaltres com uns senyors golafres que van picant d'aquí i d'allà, oblidant al instant el gust de l'última cosa que hem menjat.

No només Bauman, eh. Joseph Brodsky diu que tots acabarem avorridíssims de nosaltres mateixos i que només fem que buscar estratègies per evadir-nos del propi “jo”, Andrzej Stasivk parla de la possibilitat de transformar-se en un altre com a substitutiu actual del concepte de salvació, Elzbieta Tarkowska diu que som “humans sincrònics” que vivim el present sense pensar en les conseqüències i sense establir lligams amb res ni ningú, i un gran i horripilant etcètera. 

El vell Bauman fa cara de preocupat.
Que sí, que és impossible assimilar tantes innovacions (el pare cridant des de l'altra banda del mòbil, convençut que així podrà véncer els problemes de cobertura), que hi ha un excés d'informació i cada cop costa més destriar el gra de la palla, que ens colen publicitat pels espais de transició més inverosímils, que tot ho volem còmode-senzill-i-ràpid (com Apple), que tot caduca a una velocitat infernal i que, per sobre de tot, ja no hi ha cap mena de base on asseure'ns a estar tranquils i descansar. Senyors, tot és efímer i caduc i de mentida, i tots som alhora víctimes i botxins d'aquesta societat on ens ha tocat viure. 

Podríem afegir més coses, que un dia eixamplarem i convertirem en manifestos generacionals i socials i apocalíptics: la tendència a la lleugeresa vital i la conseqüent negativa a
coger los problemas por los cuernos i el conseqüent intent d'evasió del propi jo; la idea que només existim quan som pensats per algú altre i la conseqüent necessitat de compartir-ho tot (i d'aquí la tendència a compartir-ho tot per les xarxes socials, article sobre "l'apocalipsi generacional" inclòs) o la mentida de la solitud actual, amanida sempre per WhatsApps, Facebooks i xats del Gmail.

Val a dir, però, que tot això també sona una mica a exageració i que ja fa anys que passa. L'Anna, ahir, va dir-me que un senyor romà ja deia que estava espantat pel món on deixava els seus fills. En una versió menys exagerada,
Georg Simmel, cap al 1909, ja parlava de com les metròpolis havien fet que les persones es convertissin en éssers indiferents per culpa de la “intensificació de l'estímul nerviós” que les ciutats provocaven: hi havia tants i tants in-puts, que ningú reaccionava davant de res. Vull dir que fa 100 anys ja es parlava del drama de l'objectivització de les relacions humanes i de la mercantilització de la vida en general i, tot i això, (quasi) tots ens imaginem els nostres avis menjant pa amb oli d'oliva de les Garrigues i sense tenir gaires problemes amb la naturalesa de la seva condició humana.

El que vull dir és que, al final, servidora participa però també s'afarta de sentir la gent que NOMÉS parla de com de pervertits estan “tots els altres”, “la generació que puja”, “la societat d'avui dia" i TAL. Que el món d'ahir sempre és millor ja ho sabem. També podriem mirar-ho des d'una altra perspectiva: això del futur negre implica que el present sempre és l'hòstia. Vull dir que jo sóc la primera que plora davant de totes aquestes afirmacions i que pensa en apocalipsis i fi-del-móns imminents i en societats artificials i tristes, però les crítiques anti-constructives no ens porten enlloc i, potser sóc lleugera-ingènua-evasiva-producte-de-la-societat-del-meu-temps, però a vegades m'agradaria dir-los-hi a TOTS que es preparin una bossa d'aigua calenta i que escoltin AIXÒ.