we'll show you you're a woman

"We'll show you you're a woman" significa que hi ha una manera única de ser dona, que implica una orientació (hetero)sexual determinada i un codi de conducta més que regulat. També és el títol d'una investigació sobre un problema molt estès a Sud-Àfrica: la "violació correctiva" de lesbianes. En aquest cas, parlar d'un "problema" seria poc: com explica l'article Violated Hopes del The New Yorker, a Sud-Àfrica una dona és violada cada 17 segons i qualsevol dona pot expectar de ser violada com a mínim un cop a la vida. Dins d'aquest drama, les lesbianes tenen el doble de possibilitats de ser violades que les dones heterosexuals. Perquè? Per "antinaturals" i "antiafricanes". La "violació correctiva" (sí, li diuen així) serveix en tant que instrucció necessària en matèria de gènere: serveix per posar les dones "al seu lloc". We'll show you you're a woman. 

Lungile Cleopatra Dladla, víctima d'una "violació correctiva".
 La cosa té conya perquè, en matèria legislativa, Sud-Àfrica és un país molt progressista, com a mínim en matèria dels drets d'homosexuals, bisexuals i transexuals. Protecció en els llocs de treball, drets en matèria d'adopció, immigració, herència i ajuda sanitària, etcètera. Gais i lesbianes apareixen a les sèries de televisió i sembla que tothom hauria de prendre-s'ho amb calma i tranquil·litat. Tot i això, hi ha un abisme abismal (valgui la redundància) entre la llei i la visió tradicional, que considera que tots aquests temes són "antinaturals". 

I aquí entra en matèria Desgràcia, una novel·la de J. M. Coetzee publicada l'any 1999, vuit anys després de la fi de l'apartheid. El senyor Coetzee, sud-africà de naixement però ciutadà australià i afincat a Austràlia des del 2002, té força fama d'escriptor polèmic -com a mínim dins de Sud-Àfrica. Desgràcia, que va valdre-li el Booker Prize, va suscitar dues reaccions antagòniques: d'una banda, el Congrès Nacional Africà va titllar-la de "racista" i va acusar Coetzee de representar brutalment la percepció de l'home negre per part de l'home blanc. De l'altra, se'l va titllar de "realista", en el sentit que no posava èmfasi en el futur prometedor i optimista de Sud-Àfrica (que segurament era el que molts sud-africans necessitaven) sinó que plasmava les tensions encara vigents en la societat sud-africana. 

El senyor Coetzee. 
En tot cas, la novel·la es situa en l'era post-apartheid i parla de David Lurie, un professor de la universitat de Ciutat del Cap que ha de fugir-ne perquè és denunciat per assetjament sexual (aquí tenim el primer). Lurie se'n va a viure a la masia de la seva filla Lucy, que viu en un petit poble situat a l'est de Ciutat del Cap. Evidentment, que Lucy visqui en un petit poble isolat i que sigui lesbiana no és pas casualitat. De fet, quasi mai es diu explícitament que Lucy sigui lesbiana; només es diu que "vivia" amb una dona i que sempre va vestida amb robes amples i masculines. Quan Lurie porta pocs dies instal·lat amb la seva filla, tres negres es presenten a casa, peguen i fan cremades a David Lurie i violen a la seva filla Lucy. En aquest sentit, és curiós pensar en el doble significat de Disgrace en anglès: la desgràcia en el sentit de "cosa horrible que ens ha passat" i la desgràcia en el sentit de "deshonra". 

La novel·la avança i, bàsicament, és un retrat implícit de les tensions no resoltes entre blancs i negres a la Sud-Àfrica postapartheid, on (segons sembla) els blancs viuen amb por d'una possible venjança per part de la població negra. Lucy, en aquest sentit, creu que ha d'acceptar el que li ha passat en tant que venjança abstracta després de més de 42 anys de sofriment de la població negra. "Les coses han canviat." El curiós és que Coetzee mai posa èmfasi en el fet que Lucy sigui lesbiana, mai. Ho deixa anar subtilment, com si fos un detall sense més importància. Això és una mentida com una casa. Després de llegir les Violated Hopes del The New Yorker, és evident que la casualitat de Lucy no és gens casual: Coetzee es fixa en un problema que tant l'any 1999 com actualment encara és absolutament real.

1 comentari:

Anna Pazos ha dit...

Molt gros aquest reportatge del New Yorker. Molt fortes les violacions cada 17 segons.

Sort en tenim dels condons antiviolació.

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/04/15/internacional/1271332461.html