la guerra de sempre

Al tren de Belgrad a Budapest, un home que he batejat com el Sheldon Cooper hongarès va vaticinar-me no fa gaire l’inici inminent de la Tercera Guerra Mundial. Davant la meva perplexitat, el peculiar desconegut va explicar-me allò que considerava obvi. Tots els grans conflictes bèlics tenen lloc a inicis de segle, per una raó simple: la memòria no es transmet.

A principis de segle hi ha una guerra causada pel motiu X. Tenim llavors una fornada de combatents que tornen a casa farts, mutilats i traumatitzats. La següent generació creix i s’alimenta amb aquestes històries bèl·liques, mama de les ferides obertes i només vol viure en pau, tenir una feina decent, tirar milles (som a mitjans de segle). Per als fills d’aquests, però, la guerra ja no és res més que les batalletes de sobretaula de l’avi que ja no hi toca, o unes línees buides de significat en un llibre d’Història reciclat. I encara li troben certa èpica a les pel·lícules en què homes joves i forts lluiten per idees nobles i tenen affaires amb enfermeres sempre perfectament pentinades. I aquests seran els pares de la següent generació, i ja serem a principis del segle següent, i pam: motiu X, bèstia humana, guerra mundial. És inevitable, vaja.




Les explicacions del profeta bèl·lic em van evocar un fragment d’un dels llibres que llegia durant els eterns viatges en autobús pels Balcans (allà el concepte autopista encara no s’ha popularitzat). Gaziel, any 1917, Gran Guerra. Durant una excursió per les catacumbes d’Argona, sota les trinxeres franceses, el cronista intenta analitzar les paradoxes de la guerra moderna, escandalitzat per les inhumanes condicions que han de suportar els soldats rasos el dia a dia al front. Aquests màrtirs que es sacrifiquen per la pàtria, clama angoixat, seran els únics que no podran tornar a gaudir-ne mai més. Tot el patiment és inútil, grotesc, i amb el temps els motius que van portar a aquesta guerra seran oblidats:

“Los días son pasajeros; lo único que no cambia es la miseria humana. Y, rodando los años, otra necesidad parecida a aquella e igualmente abominable, hará que los hijos o nietos del mártir se abracen sobre su tumba con los enemigos de hoy, para emprender juntos y fraternalmente una nueva cruzada...”

És a dir, Gaziel, que no tenia una opinió gaire elevada respecte al gènere humà (“nuestra maldad es ingénita e incurable; lo único que podemos hacer es reducirla, atarla corto, pero no extirparla, porque sus raíces son la pulpa misma del corazón humano”) i que té la virtut de veure-hi en quatre dimensions, donava el vist-i-plau, fa gairebé cent anys, a les prediccions del jove Cooper.

En un altre llibre (interminables trajectes d'autobús, recordem) és l'any 1993 i un corresponsal de la Televisió Espanyola és enviat a cobrir la guerra als Balcans. A Sarajevo, a Mostar, a Bijelo Polje, a Vukovar, el nostre heroi i el seu abnegat càmera es juguen cada dia l’existència entre bales, esquirles i projectils perduts per enregistrar un miserable minut de Telediario, que algun muntador avorrit entaforarà abans dels esports o després de política, i que alguna família mediocre ignorarà tot endrapant el sopar. Ell i la cort de corresponsals mig bojos de què parla son periodistes-Chuck Norris: estan de tornada de tot, son uns cínics malparits sense amagar-se’n, s’empesquen unes borratxeres brutals i enllesteixen les sobretaules amb un “dos bombas más y nos vamos”.


Però el clímax d'aquesta comparació gratuïta entre les cròniques de Gaziel i la pseudo¿novela? de Pérez-Reverte arriba en el punt en que els dos parlen de la Guerra. No les seves guerres, sino la guerra en general, com a cosa. Reverte -o el seu personatge- arriba a aquesta conclusió:

“Se trata de la misma guerra. No sé que os contarán otros, pero yo estaba allí y juro que siempre es la misma: un par de desgraciados con distinto uniforme que se pegan tiros el uno al otro, muertos de miedo en un agujero lleno de barro, y un cabrón con pintas fumándose un puro en un despacho climatizado, muy lejos, que diseña banderas, himnos nacionales y monumentos al soldado desconocido mientras se forra con la sangre y con la mierda. La guerra es un  negocio de tenderos y de generales, hijos míos”.

Un par de desgraciados, un cabrón con pintas. I què n'opinava al respecte el mestre Gaziel, vuitanta anys abans?

“Y el Estado Mayor, árbitro supremo de la espantosa sarracina, está tranquilamente instalado Dios sabe dónde, pero sin duda muy lejos, a treinta o cuarenta kilómetros de la línea de fuego, en un palacete o castillo muy silencioso, muy limpio, con un jardín florido alrededor (...) El rumor de la batalla no llega hasta allí. Sólo resuenan de continuo los timbres telefónicos, como campanillas de un orquestrión desafinado. Y en esta paz ligeramente nerviosa, con un compás, un lápiz y un doble centímetro en la mano, los jefes van calculando la muerte de millones de hombres...”

Doncs això.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt be Anna. Volem mes Anna!