la febre franzen

Una setmana després d’haver acabat Llibertat, encara em pregunto (molt fluixet, no fos cas que se’ns enfadessin) on és exactament el que tants han anomenat “la Gran Novel·la Americana”. Vull dir que la novel·la de Jonathan Franzen m’ha agradat, m’ha agradat fins i tot bastant tirant a molt, però segurament els mitjans de comunicació i les xarxes socials havien elevat la novel·la a nivells tan celestials i transcendentalíssims que a mi ai!, aquesta febre franzeniana no se m’ha contagiat per enlloc. 

A nivell estètico-literari (això que ens agrada tant que les frases siguin retòriques i estiguin molt ben escrites) la prosa de Franzen no m’ha semblat gens espectacular, la veritat. Diria que la força de l’argument va en detriment de la qualitat estrictament literària de l’obra, però, i aquí ve el quid de tant elogi, l’argument és força potent: Franzen fa un retrat ferotge i seriós i gens pietós de la societat nord-americana que deu haver posat trist a més d’una Patty i més d’un Walter que hi ha rondant pels Estats Units i que ha entusiasmat a crítics i articulistes diversos, que l'han elogiat com una novel·la viva, extasiant, extraordinària, novel·la de la dècada, novel·la del segle, etcètera. De fet, Franzen ha estat portada del Time, cosa seria, perquè des del 1923 els únics escriptors que han estat portada d'aquesta revista havien estat Salinger, Nabokov, Toni Morrison, Joyce i Updike. 


En tot cas, m’ha semblat molt interessant la manera com Franzen fa que cada personatge creixi i s’individualitzi. En aquest sentit, la complexitat de les relacions familiars implica un joc de contradiccions increïblement ben fet: la majoria de personatges es creen en oposició a altres personatges dels quals, mal que els pesi, no poden escapar. La Patty decideix que serà una bona dona només per putejar la seva família; el Walter decideix com serà la seva vida perquè en cap cas vol que s’assembli a la de la seva família; el Joe actua intentant fer mal a la persona que més l’estima, la Patty; en Walter s’allunya tant com pot del seu millor amic Richard Katz; fins i tot el Walter i la Patt actuen oposant-se constantment l’un a l’altre. 

En qualsevol cas, però, el més interessant és que cap d’aquests personatges pot evitar la necessitat del seu ésser oposat, d’aquest ésser amor-odi que els fa ser com són. En aquest sentit, la Patty i en Richard es desitgen però no es necessiten entre ells, mentre que tots dos necessiten profundament en Walter. Això, òbviament, fa que la vida d’en Walter, que era un home amb Molt Bones Intencions, acabi convertint-se en un Pollastre de Tamany Considerable.

Jonathan Franzen també va sortir al xou de l'Oprah Winfrey.
Tot això per dir que un dels leitmotivs de Llibertat és la relació entre llibertat i poder, i que en la creació de la personalitat de cada personatge ja hi veiem el link que Franzen vol teixir entre aquestes dues forces i la força de la família. Tot i que el llibre també tracta temes com l’Iraq o l’ecologisme i analitza l’oposició poder-llibertat a molts altres nivells, l’escala més casolana ja reflecteix les implicacions (i complicacions) entre poder i llibertat que comporten les relacions familiars, socials i matrimonials. Qui és més lliure, el Walter o el Richard Katz? La Connie o en Joe? La Patty o en Walter? El Jonathan o l'Oprah?, i tal. 

1 comentari:

dErsu_ ha dit...

Una lectura certament agradable, que no és poc, però tampoc massa. Potser el seu encert és escriure el que els seus lectors volen llegir, i d'aquí el seu èxit, que no deixa de ser una cosa anecdòtica (l'èxit, vull dir). I pensar que en alguna banda l'han arribat a comparar amb Flaubert.