la irreverència d'un tal chris morris

Algú d’aquí ha vist Four Lions? No, oi? Bé, doncs recomanaria córrer cap al videoclup més proper/entrar a la pàgina de descàrreges il·legals més fiable i visionar-la inmediatament. És del tot necessari. Per començar perquè la pel·lícula fa riure, fa riure molt, lo qual va molt bé per alliberar tensions sense risc de contagiar-se de terribles enfermetats venèrees. Segon, perquè la seva existència és gairebé un alleujament, un glop d’aire fresc, una petita victòria de la irreverència i el sentit de l’humor sobre el capquadratisme i el no fos cas que algú s'ofengui.

No explicaré l'argument del film perquè tinc por que vingui el meu germà i m'obligui a vestir roba d'Ágatha Ruiz de la Prada i a dur crocs en públic. Però, Xavi, no t'enfadis si dic que els seus protagonistes son quatre musulmans britànics que volen fer la yihad pel seu compte, i que constitueixen bàsicament un conjunt d'ineptes, cadascun més inútil que l'anterior, incapaços de dur a terme cap acció coherent. Gent estúpida i entranyable, que col·locaries al saló de casa per riure una estona abans d'anar a dormir. Ben lluny de la construcció dramàtica i fatalista típica del cinema yanki post 11-S (i del no yanki també).

Quatre herois

Seria molt fàcil, en tractar aquesta temàtica, caure en tòpics suats. Però Morris es berena amb tan sols un parell d’escenes tota possible acusació de simplisme o desconeixement de causa. Omar, el cervell de la "cèl·lula terrorista", té alhora una tendríssima relació amb el seu fill i tracta com una igual a la seva dona, que és un ésser autònom i independent, amb feina i caràcter propis. Tots ells, això si, consideren quelcom natural i positiu el fet que aquest idílic i atractiu pare de família estigui considerant folrrar-se de bombes i anar a explotar a una plaça pública. El seu germà, en canvi, un salafista fonamentalista que es preocupa enormement per la longitud de la seva barba, i que considera que les dones han de romandre tancades en petits antres sense ventilar, és un home pacífic, apacible, contrari a la violència. En algun espai entre aquests dos caràcters encaixaria l’arquetip estàndard del terrorista islàmic, que al film de Morris no té cabuda en cap moment. Només hi ha inútils, com el predicador extremista Barry, que durant tot el film intenta convèncer la resta d’immolar-se contra una mesquita per radicalitzar els musulmans moderats.

Vegeu Four Lions i cureu-vos d'espant. La recordareu cada vegada que es produeixi una polèmica relacionada amb alguna caricatura maldestre. Hi pensareu sempre que els opinòlegs del món posin en qüestió els límits de la llibertat d'expressió. I direu: gràcies Chris Morris, per enriure-te'n de tanta tonteria amb tant pocs escrúpols, i per reduïr a l'absurd i al grotesc allò que se suposa intocable i sagrat. Gràcies de tot cor.


3 comentaris:

M ha dit...

La pel.licula es genial. A mes, un cop l'has vist, vols que tots els amics la vegin per poder-la comentar. Imprescindible.

Anònim ha dit...

per cert, la critica tan bona com la peli

Anònim ha dit...

No m'enfado. De fet, me la apunto, que té molt bona pinta! Una abraçada