instant punt de neu

M'estima, no m'estima: el procediment margarida sempre ha estat un mètode fàcil per assegurar-se trivialment una reciprocitat amorosa. En tot cas, del nombre de pètals en depenia la felicitat instantània, els plans de futur o, en el cas de l'Anna Garcia Garay, el contingut del poema. A Assassins de margarides (Viena Edicions, 2012), l'an→←na se serveix del procediment margaridístic per sustentar l'estructura d'un poemari de 30 pètals: uns antecedents penals (quantes margarides s'han matat per véncer el dubte?), 14 "m'estima", 14 "no m'estima" i un desempat. Totes les versions dels i els no de l'amor


M'estima. Una pluja de catorze poemes senzills, eròtics i edulcorats, on se'ns presenta l'amor com allò que sempre torna, l'amor joc de corbes, l'amor compensació per "treure la pols / als dies laborals", l'amor com tots els demàs possibles, l'amor com una cosa humida i tendra, tot i l'absència de certificat de garantia. Un amor amb domini de nits i de gana, de plurals imperatius, de llençols, gemecs i petons. Un amor, en definitiva, fet de dues efes: la de feliç i la de fàcil. 

A "No m'estima", però, la cosa es posa més seria. El "nosaltres" o el "tu i jo" que dominava els pètals senars es converteix en els dilemes, penes i misèries d'un "jo" que s'ha quedat sol. Aquest concepte de l'amor, tot sigui dit, ens fa venir més ganes d'amagar-nos sota els llençols. Hi ha l'amor envàs retornable, l'amor que són agulles d'acupuntura de dolor, l'amor vidres al terra, el pou posterior i totes les cares fosques i mandroses de la festa de confettis permanents que hauria de ser aquest joc. 

Acupuntura

La solitud esmola el sentiment
fins a fer-ne fina agulla. 
Acupuntura del record, 
fites a la pell d'un cos fet de tu i jo
on l'amor se'ns farà vell als dits. 
Et penso en dolor petit. 
T'estimo -encara- en minúscules. 

En tot cas, el primer poemari de l'Anna Garcia (si no m'equivoco, d'aquí poc surt el segon!) ens presenta l'amor com aquest estira-i-arronsa entre els pètals que sí i els pètals que no. I al final, un desempat en què guanya el temps que, diuen, que ho cura tot.

2 comentaris:

anna g. ha dit...

Uè! Moltes gràcies per la crítica! Dedueixo que t'ha agradat, no? :)

Pol Bolibar Ollé ha dit...

jaja quina gràcia Irene jo em vaig presentar l'any passat al premi de poesia d'Igualada que va guanyar l'anna, (jo vaig quedar finalista...) a veure si vens a Lisboa i m'ensenyes aquests poemes ;)