el mindfuck de peter handke

El Tribunal Internacional de l’Haia jutjarà pròximament Ratko Mladić. Ratko Mladić és un senyor de 69 anys que estava al càrrec de l’exèrcit serbobosni durant la massacre de Srebrenica. La massacre de Srebrenica, portada a terme per l'exèrcit serbobosni, s’ha qualificat innombrables vegades com “la pitjor massacre produïda a Europa de de la Segona Guerra Mundial”. Si es relacionen aquestes premises, tot porta a pensar que Mladić és un home dolent, dolentíssim, que mereix romandre esclafat sobre el pes de la justícia humana i divina i podrir-se a l’infern després. Que el jutgin a l'Haia és, per tant, un gran assoliment.

Mentre m’explicaven tot això l’altre dia al TN de la televisió pública catalana, m’imaginava què opinaria el bo de Peter Handke, l'insulta-públics, respecte aquesta qüestió. Seria alguna cosa així:

“Estoy profundamente convencido de que el Tribunal Mundial de la Haya (...) no sirve de nada; que es -por mucho que administre justicia formalmente-, desde el principio y desde sus orígenes, equivocado, y seguirá siendo equivocado, y hará lo equivocado, y lo habrá hecho; que sobre todo no contribuirá ni un ápice al esclarecimiento de la verdad; y que, con toda su dignidad externa tan acentuada, representa una abominable burla de la no solamente noble, sino -frente a otras- imperecedera idea del derecho. En resumen: que es el tribunal equivocado”.

La frase, per desgràcia, no és meva: la va escriure el mateix Handke a Preguntando entre lágrimas quan es jutjava a l’Haia l’altre superstar balcànica, Slobodan Milošević (a l'enterrament del qual va acudir el nostre escriptor austríac). A mi això d’”abominable burla de la idea del derecho” em fa bastant gràcia, però això ja és quelcom subjectiu.

Handke va fort, vaja. En aquest conglomerat d’assaigs sobre l'antiga Iugoslàvia puja al seu bombarder particular i es dedica a llançar petites bombes de fragmentació sobre tot allò que forma part de l’odiat Occident, del denostat “suposat món”, en un plan molt noamchomskià. Vomita sobre el Tribunal Internacional de l’Haia, Metges sense Fronteres, Human Rights Watch, la Otan, Bill Clinton, la “cansada y somnolienta Europa”, el New Yorker (blasfèmia!), la totalitat de mitjans de comunicació- periodistes- consumidors d’informació occidentals, Javier Solana, els premis Nobel, Le Monde Diplomatique, No Man’s Land de Danis Tanovic (“primitiva película de propaganda”, en diu), el Frankfurter Allgemeine Zeitung i inclús els alegres i despreocupats vianants de París. Tots còmplices, brama Handke, d’un mecanisme gegant d’autolegitimació constant, un monstre repressor i hipòcrita que massacra impunement civils innocents mentre oneja la bandera del “we are the good guys”. Tots responsables en major o menor mesura dels bombardejos de 1999 de l’OTAN sobre el poble serbi, del qual ell es declara fidel amic i defensor.

Handke sap que posseeix la veritat absoluta i que la resta del món (lector inclòs) son mers titelles, ignorants de poca monta a qui gairebé no val la pena explicar res. És com si t'escopís a la cara cada aproximadament dues pàgines. Per això de tant en tant ve de gust interrompre el seu monòleg proferint insults en hebreu, o posar-se a fer avionets de paper amb  les pàgines del seu llibre. Perquè una cosa no treu l’altra i perquè what have the westerners done for us. L’efecte que produeix llegir-lo és el mateix que causa visualitzar una roda de premsa de José Mourinho després d’un mal partit. 

Estem parlant d'aquesta persona

Ara bé. S’ha de dir que ho acaba aconseguint. Es queda una mica allà dins i va creixent en algun racó del cap per finalment sortir, un dia random, en forma d’indignació incipient mentre veus el TN migdia. Per què només m'expliquen una versió? Ja no és universal la pressumpcio d'innocència? Son més dignes de llàstima unes víctimes -posem les dels serbis- que unes altres -com ara les de les bombes de l'OTAN? Existeix el periodisme independent a can Occident? Pot ser que Handke tingui, en última instància, ni que sigui, una mica de raó? Però hom, que ja té prou dificultats amb comprendre els enigmes del seu propi context vital, acaba per rendir-se i canviar de canal.

1 comentari:

Sara ha dit...

Crec que allò interessant de trobar una versió que xoca amb aquella que un mateix creia certa, correcte o, si més no, oficial, no és acabar triant entre ambdós versions, sinó portar fins a límits desconeguts el pensament crític... Està clar que quan més gran és el xoc, més gran és el desconcert i és complica molt més el poder crear-se una opinió pròpia i crítica, arribant a punts que ja no saps què és el bé, què és mal o ni tan sols si existeixen. Però tot i així, s'agraeix tant descobrir aquestes revelacions, hi estiguem més d'acord o no, perquè com tu dius, s'ha de conèixer l'enemic!