valdano en un món de cecs

L’efecte Valdano, terme encunyat per un il·lustre professor de Dret de la Informació, parteix d’una entrevista a l'exfutbolista argentí Jorge Valdano. El periodista li pregunta si hauria cedit també a la temptació de marcar un gol amb la mà (de Déu), en aquell partit de quarts de final contra Anglaterra, escopint sobre tots els principis del joc net però aconseguint la glòria eterna. El molt honorable Valdano no parpelleja: ni pensar-ho, abans perdre dignament que guanyar trampejant, etc. I si ningú del públic se n’adonés?, insisteix el morbós entrevistador, àvid de titulars amb ganxo. Valdano es manté ferm: el que no veu l’ull humà ho perceben les càmeres, els zooms aumentadíssims, les repeticions en slow motion, i abans que res va la honestedat, que sinó on anirem a parar. D’acord, però si, imaginem-nos una situació hipotètica, absolutament ningú, ni càmeres, ni públic, ni liniers, ni defenses ni porters, cap ésser viu o inert sobre la capa de la Terra ho veiés mai, faltaries als teus principis i faries gol amb la mà? Valdano, derrotat, reconeix que possiblement sí, donant peu i nom a la teoria del mestre Bustos: no ens preocupa actuar erròniament si ningú veu el que fem, perquè a efectes pràctics serà com si mai no ho haguem fet.


Ara pensem en una humanitat formada per petits Valdanos campants, gent íntegre i socialment compromesa, però que sap que si se’ls deslliurés del jou de la mirada aliena otro gallo cantaría. I després imaginem que de sobte tots i cada un d'aquests individus es veu afectat, un rere l’altre, per una ceguesa fulminant –i blanca com un mar de llet quallada, per més inri. Només fer un cop d'ull a les conseqüències pràctiques ja fa esgarrifar, i això sense entrar a considerar les derivacions filosòfiques, metafísiques i refranístiques que implicaria una raça humana privada del sentit de la vista. Els transports terrestres, marítims i aeris suspesos; les indústries de la llum, l'aigua, el aliments, el gas i el petroli, aturades; totes les bases de la societat urbana col·lapsades; i, a un nivell més quotidià i costumista, els carrers plens d'excrements i efluvis corporals varis, perquè els lavabos no funcionen i a ningú ja no li fa vergonya deixar-se anar a la vorera. José Saramago ho va intentar –no defecar a la via pública, sino imaginar un món encegat– i va dur la ocurrència fins les seves últimes conseqüències. Així és com va ser engendrat el seu Ensaio sobre a Cegueira (1995), que contra tot pronòstic no és un assaig sino una novel·la, una novel·la terrorífica i absorbent, que arranca quan la primera víctima d’aquesta estranya epidèmia perd la vista mentre espera davant d'un semàfor en vermell. El ciego alzó las manos ante los ojos, las movió, Nada, es como si estuviera en medio de una niebla espesa, es como si hubiera caído en un mar de leche, Pero la ceguera no es así, dijo el otro, la ceguera dicen que es negra, Pues yo lo veo todo blanco.

Saramago fabrica una angoixant metàfora, poc optimista respecte la naturalesa humana i les seves construccions ètiques, que acaba esdevenint gairebé un relat de terror mode Kosinski. Al llarg d'aquest llibre no apte pels enemics de les subordinades, el Nobel portuguès converteix les persones en rates de laboratori que, desorientades, xoquen contra les parets d'un laberint de plàstic. Posant-les en situacions al límit d'allò suportable, l'autor experimenta amb els seus instints, els més baixos i els més nobles, si és que aquests últims existeixen.

L'epidèmia de ceguesa comporta a més un efecte igualador fulminant: la caiguda de l'ordre social elimina, gairebé d'un dia per l'altre, tota distinció de classe. És la fi de les comoditats i dels pudors. Reduïts a animalons amorals, a cossos que no ven, amb cors que no sienten, els personatges esdevenen petits Valdanos que saben perfectament que ja no hi ha públic, ni àrbitre, ni porter, ni linier, ni càmera amb zoom. Ara son éssers orientats a una única aspiració: sobreviure a qualsevol preu. És el retrat d'un apocalipsi invisible, caòtic i, sobretot, molt pudent, on la literatura i l'art han perdut tot el valor perquè ja no hi ha qui se'ls miri, i l'únic que queda és això: ciegos, simplemente ciegos, ciegos sin retórica ni conmiseraciones,  el mundo caritativo y pintoresco de los cieguitos se ha acabado, ahora es el reino duro, cruel e implacable de los ciegos. 

jazz al despatx de hitler

Al mateix despatx de la seu del Partit Nazi on Hitler va planificar la invasió de Polònia, des d’on va orquestrar la creació d’una Alemanya granlliurepuraària, al mateix focus del mal més malvat de la història de la humanitat, allà mateix hi ha avui en dia una aula de música on s’ensenya jazz a innocents i despreocupats joves berlinesos. L'entrada de l'aleshores ciutat lliure de Danzig (el kilòmetre zero de la Segona Guerra Mundial), ha esdevingut amb el temps una alegre zona de flirteig gay. A la gasolinera on les multituts italianes enfervorides van penjar de cap per avall els cossos del Duce i la seva amant Clara Petacci, hom hi troba avui en dia un McDonald's on abastir-se d'abundant pollo croccante, insalata, pomodoro e salsa alle erbe aromatiche.


Ens ho explica el senyor Plàcid Garcia-Planas, corresponsal de La Vanguardia des d'abans que jo nasqués. Aquest reporter va tenir un dia la pensada de reunir en un mateix llibre algunes de les seves cròniques de guerra, publicades originalment a l’il·lustre pamflet de CiU gaseta liberal barcelonina. I nosaltres li agraïm profundament. Per començar ens permet treure el cap per alguns d'aquests escenaris històrics i comprovar d'una forma amena i despreocupada la total manca d'èpica que hi sura avui en dia. Cap rastre del fragor de la batalla, de la grandesa històrica de l'instant, de la eternitat del moment estel·lar congelat en el temps. Res: només McDonald's, discoteques gay, pàrkings de cotxes, escoles de música. Hom s'imagina el Molt Honorable G. J. observant les tropes alemanyes endinsar-se a territori polonès, l'1 de setembre de 1939, a les portes d'un cataclisme de dimensions inimaginables. "Tal dia farà un any", hagués dit, tot fumant de la seva pipa i sense exaltar-se el més mínim. Amb el temps, d'una forma estranya i paradoxal, la vida li hagués donat la raó. Sic transit gloria mundi.

El reporter en una imatge trobada a Google
A part d'aquestes curioses intrussions al passat-des-del-present, el llibre recull algunes cròniques enviades des de diferents punts calents. La Iugoslàvia moribunda, l'Iraq en ple alliberament angloamericà, Palestina,  Israel, el Líban sota les bombes israelites, les cremes massives de cotxes als suburbis de París, Sofia en plena onada de fred i sense gas. Poca broma. Ens agrada l'estil de Garcia-Planas perquè té traça i bon gust. S'ha de tenir traça i bon gust per poder partir de l'anècdota puntual com a recurs per il·lustrar una situació (dramàtica) determinada, sense caure en el groguisme o la compassió o la morbositat innecesària. Que és el que prova de fer el nostre reporter amb resultats molt satisfactoris. Comença cada crònica amb el zoom molt tancat -el surfista a Gaza, el travesti a Kabul, la nena sèrbia recollint el cap de la seva tieta i col·locant-lo de nou al coll, com si el projectil no li hagués arrancat. I després el va allunyant poc a poc perquè nosaltres, lectors il·lustrats i comprensius, ens puguem fer una idea aproximada de com està el pati.

el cafè de zweig

Ja fa un cert temps que la nostra amiga Anna Pazos  em va empènyer a llegir El Món d’ahir.  Finalment l’he acabat, i tot seguit he intentat de repassar-lo mentalment una estona per ser conscient del que he llegit, per fer honor al ritual de reflexió i silenci que ha de venir sempre després d’haver tancat un llibre. Poc més tard he sopat una truita al menjador de casa meva i he encès el televisor. Aquest cop, el convidat Albert Om passava un cap de setmana al geriàtric on resideix Neus Català, testimoni  nonagenària  dels  camps  d’extermini nazis.  “Mira, l’obra de Zweig i la paraula d’una anciana carregada de la mateixa història”, he pensat. Ell, emigrant perpetu, no va poder sobreviure ni anímica ni físicament a les dues guerres; ella, amb noranta-set anys de vida i la càrrega  de Ravensbrück sobre les espatlles, somriu a la càmera i accepta la mort natural amb filosofia,  envoltada dels  llibres marxistes que han traçat la seva trajectòria vital.


Amb aquestes memòries de Zweig  –resulta curiós, un biògraf que redacta la pròpia vida!-  he viscut la primera eufòria de la Gran Guerra i la desolació posterior, el conseqüent auge del pacifisme impacient dins l’àmbit intel·lectual europeu.  El llibre no només ens parla de la tètrica història que és tota la primera meitat del segle XX europeu, sinó que ho fa recordant la perspectiva del “moment present” que ja ha quedat enrere. S. Zweig no es limita a descriure’ns el que va passar, ens explica quins temors i quines il·lusions sentia quan tot va passar,  la seva inconsciència del moment. Perquè els fets que queden escrits també han estat present, i el present tendeix a escapar-se de l’anàlisi objectiu. La manca de distància ens impedeix la claredat posterior, amb els seus judicis de valor i el seu fred (i sa?) escepticisme.  De la mà de Zweig  me n’he anat a Rússia i m’he deixat endur massa ràpid per l’entusiasme del nou món comunista, igual que André Gide i tants altres. I de Moscou a la part més occidental d’Europa he reculat espantada davant del feixisme primer a Itàlia, després a Alemanya,  per últim a Espanya –concretament a Vigo, una ciutat deliciosa que desborda de gent sempre que arriba al port un vaixell nou.


El que més m’ha sorprès han estat les coneixences que he fet a través de la lectura. James Joyce i la seva cara d’artista torturat, un Freud ja vell i retirat a París i el jove Hoffmannstahl, que desperta en el post- adolescent Stefan Zweig una barreja d’enveja i d’admiració. És evident que les memòries d’aquest difunt intel·lectual europeu són encara una entitat viva, un manifest de crida internacionalista i un guió excel·lent per entendre no només els móns d’ahir (perquè el “món d’ahir” on va néixer Zweig  ens queda ja a dos o tres mons de distància) sinó també els d’avui. La qüestió del temps pren per mi una especial importància. L’autor es refereix a Goethe, i en una ocasió se li permet de parlar amb una velleta que havia estat parenta d’aquest, quan encara era una nena. De fet, Zweig era un col·leccionista selecte i empedreït fins que el curs de la història li retirà aquest privilegi.  

El segle XX de la pàtria europea ha estat un conjunt de nous móns abocats al fracàs, i res d’això no escapa a la mirada atenta de Zweig, que va ser fill d’un cosmos tranquil per convertir-se en refugiat d’uns processos de canvi  polític accelerats i majoritàriament nefastos. Malgrat tot, les vivències d’Zweig són nombroses i estimulants; ja voldrien molts dels seus coetanis menys erudits haver corregut la seva sort, sempre entre criats i cafès. No m'agradaria caure en la vulgar trampa de la crítica de classes, però. Si Zweig era eminentment burgès i se’n beneficià per poder escriure sense preocupacions econòmiques, millor per ell, millor per nosaltres i millor per l’aspecte de les nostres biblioteques. No obstant, la lucidesa d’aquest intel·lectual que no va suportar l’esfondrament d’Europa–gràcies un cop més, Zweig, tampoc no voldria ser injusta- no ens ha de fer oblidar el coratge dels més petits, dels que, com Neus Català, encara avui poden parlar sobre l’olor de carn cremada.  

ionquis del dylar*

  - ¿Y si la muerte no fuera otra cosa que ruido?
- Un ruido eléctrico.
 
- Que oyéramos eternamente. Un ruido omnipresente. Qué horror. 

Oblideu les catàstrofes naturals, les malalties sobtades i violentes. No morirem de lliscaments de la terra, ni incendis forestals, ni terratrèmols, ni avions de companyies low cost estrellats enmig de cims nevats, ni espectaculars accidents múltiples a l’AP-7. El perill es troba més aviat en aquesta mena de distorsió que a vegades sembla llunyana però sempre és allà, xiuxiuejant paraules incomprensibles a cau d’orella. La mort és un soroll de fons uniforme, persistent, asfixiant. És allò que emana del murmuri conjunt del tràfic, la ràdio, la televisió, el microones, les línees d’alta tensió a uns metres de casa, el radar que detecta la velocitat a la que conduim per la carretera i la maquinària de l’ascensor en ple funcionament. La mort és la única cosa que ens acompanya tota la vida.

Resulta muy extraño. Padecemos estos miedos terribles, profundos y constantes en torno a nosotros mismos y a la gente que amamos y, sin embargo, vamos de un lado a otro, charlamos con la gente, comemos y bebemos. Nos las arreglamos para funcionar. Nuestros sentimientos son profundos y reales. ¿Acaso no deberían bastar para paralizarnos? ¿Cómo es posible que sobrevivamos a ellos, al menos durante un tiempo? ¿Cómo es que nadie advierte cuán atemorizados nos hemos sentido la noche anterior o esa misma mañana?



Parla Jack Gladney, un apacible catedràtic especialitzat en estudis sobre Hitler en una universitat de províncies. Duu ulleres fosques i una venerable túnica negra, resideix en una casa adosada d'un suburbi benestant nord-americà i presumeix d'un esperit crític i escèptic llaurat al llarg dels anys. Però ell, com la seva família, protagonistes de White Noise (Ruido de fondo en espanyol) tem la mort. Desesperadament. Sap que tard o d'hora arribarà el punt i final i s'atrinxera en un món d'artilugis tecnològics, visites al supermercat, fast food i discussions familiars banalíssimes. Però no hi ha res a fer. Amb una angoixa digna de Raskolnikov, Gladney s'enfronta com pot amb aquest núvol tòxic, real o simbòlic, format per totes les petites evidències que confirmen el destí final. Nosaltres també ho sospitem: acabarà amb nosaltres el calor que exhalen a les ciutats els autobusos, els rascacels, les multituds formades per compradors i oficinistes, l’escalfor cancerígena que emana de les aceres i del cel enverinat, dels túnels subterranis, del menjar i el sexe. La mort ens persegueix; és el soroll de fons del qual intentem escapar quan comprem bitllets d’avió per anar a llocs amb alfabets estranys. El que ens porta a tenyir-nos el cabell, obrir blocs, militar a partits polítics i tenir descendència. Ho diu Don Delillo, no exactament així, però d'una manera similar, i jo hi estic bastant d’acord.

 -Porque la muerte está en el aire -dijo suavemente-. Liberan un material que se encontraba suprimido, que nos aproxima a cosas que desconocíamos acerca de nosotros mismos. Probablemente la mayor parte de nosotros hemos contemplado ya nuestra propia muerte, pero ignoramos cómo sacar su imagen a la superfície. Tal vez el día que muramos, lo primero que diremos será: "Conozco esta sensación. Yo ya he estado aquí."

*El Dylar és una pastilla dissenyada per un grup de científics, finançat per una gran multinacional farmacèutica, que investiga clandestinament per crear un medicament que extirpi de forma definitiva la por a la mort del cervell humà. La seva eficiència no està 100% testada.

we'll show you you're a woman

"We'll show you you're a woman" significa que hi ha una manera única de ser dona, que implica una orientació (hetero)sexual determinada i un codi de conducta més que regulat. També és el títol d'una investigació sobre un problema molt estès a Sud-Àfrica: la "violació correctiva" de lesbianes. En aquest cas, parlar d'un "problema" seria poc: com explica l'article Violated Hopes del The New Yorker, a Sud-Àfrica una dona és violada cada 17 segons i qualsevol dona pot expectar de ser violada com a mínim un cop a la vida. Dins d'aquest drama, les lesbianes tenen el doble de possibilitats de ser violades que les dones heterosexuals. Perquè? Per "antinaturals" i "antiafricanes". La "violació correctiva" (sí, li diuen així) serveix en tant que instrucció necessària en matèria de gènere: serveix per posar les dones "al seu lloc". We'll show you you're a woman. 

Lungile Cleopatra Dladla, víctima d'una "violació correctiva".
 La cosa té conya perquè, en matèria legislativa, Sud-Àfrica és un país molt progressista, com a mínim en matèria dels drets d'homosexuals, bisexuals i transexuals. Protecció en els llocs de treball, drets en matèria d'adopció, immigració, herència i ajuda sanitària, etcètera. Gais i lesbianes apareixen a les sèries de televisió i sembla que tothom hauria de prendre-s'ho amb calma i tranquil·litat. Tot i això, hi ha un abisme abismal (valgui la redundància) entre la llei i la visió tradicional, que considera que tots aquests temes són "antinaturals". 

I aquí entra en matèria Desgràcia, una novel·la de J. M. Coetzee publicada l'any 1999, vuit anys després de la fi de l'apartheid. El senyor Coetzee, sud-africà de naixement però ciutadà australià i afincat a Austràlia des del 2002, té força fama d'escriptor polèmic -com a mínim dins de Sud-Àfrica. Desgràcia, que va valdre-li el Booker Prize, va suscitar dues reaccions antagòniques: d'una banda, el Congrès Nacional Africà va titllar-la de "racista" i va acusar Coetzee de representar brutalment la percepció de l'home negre per part de l'home blanc. De l'altra, se'l va titllar de "realista", en el sentit que no posava èmfasi en el futur prometedor i optimista de Sud-Àfrica (que segurament era el que molts sud-africans necessitaven) sinó que plasmava les tensions encara vigents en la societat sud-africana. 

El senyor Coetzee. 
En tot cas, la novel·la es situa en l'era post-apartheid i parla de David Lurie, un professor de la universitat de Ciutat del Cap que ha de fugir-ne perquè és denunciat per assetjament sexual (aquí tenim el primer). Lurie se'n va a viure a la masia de la seva filla Lucy, que viu en un petit poble situat a l'est de Ciutat del Cap. Evidentment, que Lucy visqui en un petit poble isolat i que sigui lesbiana no és pas casualitat. De fet, quasi mai es diu explícitament que Lucy sigui lesbiana; només es diu que "vivia" amb una dona i que sempre va vestida amb robes amples i masculines. Quan Lurie porta pocs dies instal·lat amb la seva filla, tres negres es presenten a casa, peguen i fan cremades a David Lurie i violen a la seva filla Lucy. En aquest sentit, és curiós pensar en el doble significat de Disgrace en anglès: la desgràcia en el sentit de "cosa horrible que ens ha passat" i la desgràcia en el sentit de "deshonra". 

La novel·la avança i, bàsicament, és un retrat implícit de les tensions no resoltes entre blancs i negres a la Sud-Àfrica postapartheid, on (segons sembla) els blancs viuen amb por d'una possible venjança per part de la població negra. Lucy, en aquest sentit, creu que ha d'acceptar el que li ha passat en tant que venjança abstracta després de més de 42 anys de sofriment de la població negra. "Les coses han canviat." El curiós és que Coetzee mai posa èmfasi en el fet que Lucy sigui lesbiana, mai. Ho deixa anar subtilment, com si fos un detall sense més importància. Això és una mentida com una casa. Després de llegir les Violated Hopes del The New Yorker, és evident que la casualitat de Lucy no és gens casual: Coetzee es fixa en un problema que tant l'any 1999 com actualment encara és absolutament real.

la irreverència d'un tal chris morris

Algú d’aquí ha vist Four Lions? No, oi? Bé, doncs recomanaria córrer cap al videoclup més proper/entrar a la pàgina de descàrreges il·legals més fiable i visionar-la inmediatament. És del tot necessari. Per començar perquè la pel·lícula fa riure, fa riure molt, lo qual va molt bé per alliberar tensions sense risc de contagiar-se de terribles enfermetats venèrees. Segon, perquè la seva existència és gairebé un alleujament, un glop d’aire fresc, una petita victòria de la irreverència i el sentit de l’humor sobre el capquadratisme i el no fos cas que algú s'ofengui.

No explicaré l'argument del film perquè tinc por que vingui el meu germà i m'obligui a vestir roba d'Ágatha Ruiz de la Prada i a dur crocs en públic. Però, Xavi, no t'enfadis si dic que els seus protagonistes son quatre musulmans britànics que volen fer la yihad pel seu compte, i que constitueixen bàsicament un conjunt d'ineptes, cadascun més inútil que l'anterior, incapaços de dur a terme cap acció coherent. Gent estúpida i entranyable, que col·locaries al saló de casa per riure una estona abans d'anar a dormir. Ben lluny de la construcció dramàtica i fatalista típica del cinema yanki post 11-S (i del no yanki també).

Quatre herois

Seria molt fàcil, en tractar aquesta temàtica, caure en tòpics suats. Però Morris es berena amb tan sols un parell d’escenes tota possible acusació de simplisme o desconeixement de causa. Omar, el cervell de la "cèl·lula terrorista", té alhora una tendríssima relació amb el seu fill i tracta com una igual a la seva dona, que és un ésser autònom i independent, amb feina i caràcter propis. Tots ells, això si, consideren quelcom natural i positiu el fet que aquest idílic i atractiu pare de família estigui considerant folrrar-se de bombes i anar a explotar a una plaça pública. El seu germà, en canvi, un salafista fonamentalista que es preocupa enormement per la longitud de la seva barba, i que considera que les dones han de romandre tancades en petits antres sense ventilar, és un home pacífic, apacible, contrari a la violència. En algun espai entre aquests dos caràcters encaixaria l’arquetip estàndard del terrorista islàmic, que al film de Morris no té cabuda en cap moment. Només hi ha inútils, com el predicador extremista Barry, que durant tot el film intenta convèncer la resta d’immolar-se contra una mesquita per radicalitzar els musulmans moderats.

Vegeu Four Lions i cureu-vos d'espant. La recordareu cada vegada que es produeixi una polèmica relacionada amb alguna caricatura maldestre. Hi pensareu sempre que els opinòlegs del món posin en qüestió els límits de la llibertat d'expressió. I direu: gràcies Chris Morris, per enriure-te'n de tanta tonteria amb tant pocs escrúpols, i per reduïr a l'absurd i al grotesc allò que se suposa intocable i sagrat. Gràcies de tot cor.


la febre franzen

Una setmana després d’haver acabat Llibertat, encara em pregunto (molt fluixet, no fos cas que se’ns enfadessin) on és exactament el que tants han anomenat “la Gran Novel·la Americana”. Vull dir que la novel·la de Jonathan Franzen m’ha agradat, m’ha agradat fins i tot bastant tirant a molt, però segurament els mitjans de comunicació i les xarxes socials havien elevat la novel·la a nivells tan celestials i transcendentalíssims que a mi ai!, aquesta febre franzeniana no se m’ha contagiat per enlloc. 

A nivell estètico-literari (això que ens agrada tant que les frases siguin retòriques i estiguin molt ben escrites) la prosa de Franzen no m’ha semblat gens espectacular, la veritat. Diria que la força de l’argument va en detriment de la qualitat estrictament literària de l’obra, però, i aquí ve el quid de tant elogi, l’argument és força potent: Franzen fa un retrat ferotge i seriós i gens pietós de la societat nord-americana que deu haver posat trist a més d’una Patty i més d’un Walter que hi ha rondant pels Estats Units i que ha entusiasmat a crítics i articulistes diversos, que l'han elogiat com una novel·la viva, extasiant, extraordinària, novel·la de la dècada, novel·la del segle, etcètera. De fet, Franzen ha estat portada del Time, cosa seria, perquè des del 1923 els únics escriptors que han estat portada d'aquesta revista havien estat Salinger, Nabokov, Toni Morrison, Joyce i Updike. 


En tot cas, m’ha semblat molt interessant la manera com Franzen fa que cada personatge creixi i s’individualitzi. En aquest sentit, la complexitat de les relacions familiars implica un joc de contradiccions increïblement ben fet: la majoria de personatges es creen en oposició a altres personatges dels quals, mal que els pesi, no poden escapar. La Patty decideix que serà una bona dona només per putejar la seva família; el Walter decideix com serà la seva vida perquè en cap cas vol que s’assembli a la de la seva família; el Joe actua intentant fer mal a la persona que més l’estima, la Patty; en Walter s’allunya tant com pot del seu millor amic Richard Katz; fins i tot el Walter i la Patt actuen oposant-se constantment l’un a l’altre. 

En qualsevol cas, però, el més interessant és que cap d’aquests personatges pot evitar la necessitat del seu ésser oposat, d’aquest ésser amor-odi que els fa ser com són. En aquest sentit, la Patty i en Richard es desitgen però no es necessiten entre ells, mentre que tots dos necessiten profundament en Walter. Això, òbviament, fa que la vida d’en Walter, que era un home amb Molt Bones Intencions, acabi convertint-se en un Pollastre de Tamany Considerable.

Jonathan Franzen també va sortir al xou de l'Oprah Winfrey.
Tot això per dir que un dels leitmotivs de Llibertat és la relació entre llibertat i poder, i que en la creació de la personalitat de cada personatge ja hi veiem el link que Franzen vol teixir entre aquestes dues forces i la força de la família. Tot i que el llibre també tracta temes com l’Iraq o l’ecologisme i analitza l’oposició poder-llibertat a molts altres nivells, l’escala més casolana ja reflecteix les implicacions (i complicacions) entre poder i llibertat que comporten les relacions familiars, socials i matrimonials. Qui és més lliure, el Walter o el Richard Katz? La Connie o en Joe? La Patty o en Walter? El Jonathan o l'Oprah?, i tal. 

la guerra de sempre

Al tren de Belgrad a Budapest, un home que he batejat com el Sheldon Cooper hongarès va vaticinar-me no fa gaire l’inici inminent de la Tercera Guerra Mundial. Davant la meva perplexitat, el peculiar desconegut va explicar-me allò que considerava obvi. Tots els grans conflictes bèlics tenen lloc a inicis de segle, per una raó simple: la memòria no es transmet.

A principis de segle hi ha una guerra causada pel motiu X. Tenim llavors una fornada de combatents que tornen a casa farts, mutilats i traumatitzats. La següent generació creix i s’alimenta amb aquestes històries bèl·liques, mama de les ferides obertes i només vol viure en pau, tenir una feina decent, tirar milles (som a mitjans de segle). Per als fills d’aquests, però, la guerra ja no és res més que les batalletes de sobretaula de l’avi que ja no hi toca, o unes línees buides de significat en un llibre d’Història reciclat. I encara li troben certa èpica a les pel·lícules en què homes joves i forts lluiten per idees nobles i tenen affaires amb enfermeres sempre perfectament pentinades. I aquests seran els pares de la següent generació, i ja serem a principis del segle següent, i pam: motiu X, bèstia humana, guerra mundial. És inevitable, vaja.




Les explicacions del profeta bèl·lic em van evocar un fragment d’un dels llibres que llegia durant els eterns viatges en autobús pels Balcans (allà el concepte autopista encara no s’ha popularitzat). Gaziel, any 1917, Gran Guerra. Durant una excursió per les catacumbes d’Argona, sota les trinxeres franceses, el cronista intenta analitzar les paradoxes de la guerra moderna, escandalitzat per les inhumanes condicions que han de suportar els soldats rasos el dia a dia al front. Aquests màrtirs que es sacrifiquen per la pàtria, clama angoixat, seran els únics que no podran tornar a gaudir-ne mai més. Tot el patiment és inútil, grotesc, i amb el temps els motius que van portar a aquesta guerra seran oblidats:

“Los días son pasajeros; lo único que no cambia es la miseria humana. Y, rodando los años, otra necesidad parecida a aquella e igualmente abominable, hará que los hijos o nietos del mártir se abracen sobre su tumba con los enemigos de hoy, para emprender juntos y fraternalmente una nueva cruzada...”

És a dir, Gaziel, que no tenia una opinió gaire elevada respecte al gènere humà (“nuestra maldad es ingénita e incurable; lo único que podemos hacer es reducirla, atarla corto, pero no extirparla, porque sus raíces son la pulpa misma del corazón humano”) i que té la virtut de veure-hi en quatre dimensions, donava el vist-i-plau, fa gairebé cent anys, a les prediccions del jove Cooper.

En un altre llibre (interminables trajectes d'autobús, recordem) és l'any 1993 i un corresponsal de la Televisió Espanyola és enviat a cobrir la guerra als Balcans. A Sarajevo, a Mostar, a Bijelo Polje, a Vukovar, el nostre heroi i el seu abnegat càmera es juguen cada dia l’existència entre bales, esquirles i projectils perduts per enregistrar un miserable minut de Telediario, que algun muntador avorrit entaforarà abans dels esports o després de política, i que alguna família mediocre ignorarà tot endrapant el sopar. Ell i la cort de corresponsals mig bojos de què parla son periodistes-Chuck Norris: estan de tornada de tot, son uns cínics malparits sense amagar-se’n, s’empesquen unes borratxeres brutals i enllesteixen les sobretaules amb un “dos bombas más y nos vamos”.


Però el clímax d'aquesta comparació gratuïta entre les cròniques de Gaziel i la pseudo¿novela? de Pérez-Reverte arriba en el punt en que els dos parlen de la Guerra. No les seves guerres, sino la guerra en general, com a cosa. Reverte -o el seu personatge- arriba a aquesta conclusió:

“Se trata de la misma guerra. No sé que os contarán otros, pero yo estaba allí y juro que siempre es la misma: un par de desgraciados con distinto uniforme que se pegan tiros el uno al otro, muertos de miedo en un agujero lleno de barro, y un cabrón con pintas fumándose un puro en un despacho climatizado, muy lejos, que diseña banderas, himnos nacionales y monumentos al soldado desconocido mientras se forra con la sangre y con la mierda. La guerra es un  negocio de tenderos y de generales, hijos míos”.

Un par de desgraciados, un cabrón con pintas. I què n'opinava al respecte el mestre Gaziel, vuitanta anys abans?

“Y el Estado Mayor, árbitro supremo de la espantosa sarracina, está tranquilamente instalado Dios sabe dónde, pero sin duda muy lejos, a treinta o cuarenta kilómetros de la línea de fuego, en un palacete o castillo muy silencioso, muy limpio, con un jardín florido alrededor (...) El rumor de la batalla no llega hasta allí. Sólo resuenan de continuo los timbres telefónicos, como campanillas de un orquestrión desafinado. Y en esta paz ligeramente nerviosa, con un compás, un lápiz y un doble centímetro en la mano, los jefes van calculando la muerte de millones de hombres...”

Doncs això.

désert, el mite del buit

Désert és l’expressió del no-res. Un no-res que es concreta en la vida de la Lalla i la del petit Nour, víctima nòmada de l’ocupació espanyola i francesa a principis del segle XX. Els dos relats s’intercalen, la fugida de Nour i els Homes Blaus cap a un nord incert i la història de l’emigrant Lalla, que arriba a la Marsella d’avui per perdre’s entre el fum dels cotxes i l’aglomeració urbana.   

Le Clézio ens familiaritza d’entrada amb un paisatge desproveït d’atributs, i l’escenografia d’aquest paisatge es construeix a partir d’un vocabulari propi. Les expressions es repeteixen i desprenen una sensorialitat que ens acompanya en tot moment. Perquè sense el discurs reiteratiu del narrador desapareixeria  el rerefons espiritual contingut en el llibre.  La religió del desert és mística i indeslligable de la llum i del vent, i sembla com si l’autor no volgués descriure’ns res més, com si el seu repte fos el de parlar sobre un no-espai. No obstant, el que  comença com una lànguida descripció d’ambients buits i llegendes acaba en una crítica colonial punyent i des de dins.  Le Clézio va del mite a la crítica política, i el naixement de Lalla sota un arbre és continuat pel fill d’aquesta temps més tard, quan la saga dels Homes Blaus ja ha quedat  eliminada per sempre.  Lalla és l’hereva de l’espiritualitat muda del desert, d’una aura màgica més enllà del temps i de la ferida històrica de la colonització.

L’encert de Le Clézio és haver trobat el punt de vista adequat, la perspectiva del colonitzat a qui se’l priva gradualment de la seva manera de viure, del caminar erràtic i lliure sobre les dunes. Els Homes Blaus defalleixen i el seu guia Ma el Aïnine (literalment, “l’aigua dels ulls”) mor en la incomprensió d’un món  que se li imposa i que és totalment  aliè a la seva màgia ancestral i al codi d’honor dels guerrers  nòmades. El narrador exposa els fets sense emetre judicis, i el lector es troba, igual que els protagonistes, perdut i indefens davant les muralles d’Agadir, de Fez, de Marrakesh. Els “cristians” els barren el pas mentre la fam i la febre devoren i cauen, un a un, sota bales enemigues. I ells ho entenen com una jihad, una guerra santa que, mirada amb ulls occidentals, de santa no en té res.  Anys més tard, la Lalla també es veu forçada a moure’s de la Cité, on ha passat la infantesa entre parets de cartró, de cara al vent  i amb l’eco de boniques històries sobre la seva mare i els Homes Blaus, el gran Ma el Aïnine...

Passat i present queden lligats gràcies al mite del desert, el veritable protagonista immortal de la novel·la.  Però què entén Le Clézio per desert? Es tracta d’un mer accident geogràfic,  d’una terra que els Homes Blaus senten com a seva? Més enllà d’això, el desert és alhora un estat vital i un lloc de culte  per aquells que hi pertanyen.  El sufi Ma el Aïnine, els homes blaus i la seva gent vaguen i viuen amenaçats dins un territori que se’ns  apareix  com l’univers, de mida infinita. Algunes generacions més tard, Lalla és la personificació  d’aquesta herència nòmada i de l’etern retorn al mite. El mite del buit.


instant punt de neu

M'estima, no m'estima: el procediment margarida sempre ha estat un mètode fàcil per assegurar-se trivialment una reciprocitat amorosa. En tot cas, del nombre de pètals en depenia la felicitat instantània, els plans de futur o, en el cas de l'Anna Garcia Garay, el contingut del poema. A Assassins de margarides (Viena Edicions, 2012), l'an→←na se serveix del procediment margaridístic per sustentar l'estructura d'un poemari de 30 pètals: uns antecedents penals (quantes margarides s'han matat per véncer el dubte?), 14 "m'estima", 14 "no m'estima" i un desempat. Totes les versions dels i els no de l'amor


M'estima. Una pluja de catorze poemes senzills, eròtics i edulcorats, on se'ns presenta l'amor com allò que sempre torna, l'amor joc de corbes, l'amor compensació per "treure la pols / als dies laborals", l'amor com tots els demàs possibles, l'amor com una cosa humida i tendra, tot i l'absència de certificat de garantia. Un amor amb domini de nits i de gana, de plurals imperatius, de llençols, gemecs i petons. Un amor, en definitiva, fet de dues efes: la de feliç i la de fàcil. 

A "No m'estima", però, la cosa es posa més seria. El "nosaltres" o el "tu i jo" que dominava els pètals senars es converteix en els dilemes, penes i misèries d'un "jo" que s'ha quedat sol. Aquest concepte de l'amor, tot sigui dit, ens fa venir més ganes d'amagar-nos sota els llençols. Hi ha l'amor envàs retornable, l'amor que són agulles d'acupuntura de dolor, l'amor vidres al terra, el pou posterior i totes les cares fosques i mandroses de la festa de confettis permanents que hauria de ser aquest joc. 

Acupuntura

La solitud esmola el sentiment
fins a fer-ne fina agulla. 
Acupuntura del record, 
fites a la pell d'un cos fet de tu i jo
on l'amor se'ns farà vell als dits. 
Et penso en dolor petit. 
T'estimo -encara- en minúscules. 

En tot cas, el primer poemari de l'Anna Garcia (si no m'equivoco, d'aquí poc surt el segon!) ens presenta l'amor com aquest estira-i-arronsa entre els pètals que sí i els pètals que no. I al final, un desempat en què guanya el temps que, diuen, que ho cura tot.

lady sings the blues

Si dius que "mamá y papá eran un par de críos cuando se casaron. Ella tenía dieciocho años, ella dieciséis y yo tres", si dius això, dic, vol dir que la teva mare tenia tretze anys quan va parir-te. Com a començament d'una autobiografia té tela. La mare de tretze anys era la mare de Billie Holiday, que explica la seva vida i misèries (i que em perdonin, però en el seu cas són realment misèries) a Lady Sings the Blues, publicada per Tusquets. Cal molt optimisme, per prendre's la vida de Billie Holiday amb optimisme. En tot cas, m'hi he posat i en un parell de dies he reviscut segregació racial, estafes, prostitució i drogadiccions diverses des de la comoditat hipòcrita del sofà de casa, el ventilador i el iogurt Danone.


Recomanable per qualsevol especímen interessat en músiques bonicotes, l'autobiografia de Lady Sings the Blues va ser escrita en col·laboració amb William Dufty (és a dir, ella parlava i ell escrivia, intueixo) i no només parla dels amors, desamors i embolics de Billie Holiday sinó que plasma l'ambient del que seria l'era del jazz, el swing i aquestes coses. La segregació racial és un dels temes recurrents del llibre: la besàvia de Billie Holiday treballava en una plantació i havia tingut 16 fills de l'home blanc que la posseïa, en tots els sentits de la paraula. Billie Holiday va haver de lluitar i discutir amb molta gent perquè no la fessin entrar per la porta del darrere o senzillament perquè la deixessin cantar. I no sempre va aconseguir-ho.

Billie Holiday i William Dufty.

Tot i això, també és bonic veure la manera com es reia d'algunes de les tendències dels blancs:

Tomemos como ejemplo la Calle 52 [freqüentada només per blancs] a finales de los treinta y principios de los cuarenta. Se suponía que era una calle fabulosa. La llamaban "Swing Street". Todos los locales vibraban y estaban de bote en bote. Se trataba de la "nueva" música. Salían bien librados diciendo que era nuevo, porque millones de palurdos no habían llegado nunca a la Calle 131 [freqüentada quasi només per negres]. De haberlo hecho, habrían encontrado suficiente swing para veinte años. 

Cuando los blancos comenzaron a asimilar el swing, en la parte alta ya sonaba un nuevo estilo de música. Diez años después esta última se convirtió en la música más novedosa, cuando los blancos del centro encontraron la forma de encajarla. 
  
El nom de Billie Holiday o Lady Day se'l va agenciar de diversos llocs. En realitat es deia Eleanora, un nom més aviat poc sexi, així que va agafar "Billie" de l'actriu Billie Dove, que Eleanora adorava. Holiday era el cognom del seu pare i "Day" és una abreviació improvitzada. El sobrenom de "Lady" li ve dels principis més principis, quan treballava a Pod's and Jerry's. Se suposava que cada noia feia una actuació i després recollia les propinas "con sus genitales" (ulls com plats), però a la Billie això li era impossible. No va fer-ho i finalment un milionari li va donar un bitllet de vint dòlars a la mà. A partir d'aquí, la Billie no va intentar utilitzar mai més els genitals (per aquests fins). Les altres noies es burlaven d'ella, li deien "duquessa" i que es creia una lady. Tatxan!  


En tot cas, el llibre també explica el germen de molts dels hits de la Billie. God bless the child va ser la conseqüència d'una enrabiada grandiosa de la Billie amb sa mare, Sadie Fagan. Segons explica la Billie, ella l'havia ajudat molts cops econòmicament, però el dia que va demanar-li diners a sa mare aquesta va negar-s'hi totalment. Ressentidíssima com estava, Lady Day va dir-li "god bless the child that's got his own", va fotre el camp i al d'uns dies va escopir God bless the child. Una altra cançó, Don't explain, la va escriure pel seu marit Jimmy Monroe, que va arribar a casa amb pintallavis al coll de la camisa. Un drama. 

Tot i això, la millor cançó de totes és Strange Fruit, un poema de Lewis Allen. El poema, que Billie Holiday va convertir en cançó de protesta, contraposa la imatge idíl·lica del sud dels EEUU amb els linxaments contra negres que s'hi produïen constantment i presenta aquests negres com una "estranya fruita" que creix dels arbres del sud. 

Southern trees bear a strange fruit, 
Blood on the leaves and blood at the root,
Black body swinging in the Southern breeze,
Strange fruit hanging from the poplar trees.

Pastoral scene of the gallant South,
The bulging eyes and the twisted mouth,
Scent of magnolia sweet and fresh,
And the sudden smell of burning flesh!

Here is a fruit for the crows to pluck,
For the rain to gather, for the wind to suck,
For the sun to rot, for a tree to drop,
Here is a strange and bitter crop. 


És gros, molt gros. I Billie Holiday ho explica de la manera següent: 

Durante mi temporada en el Café Society nació la canción que llegaría a ser mi protesta personal: Strange Fruit. El germen estaba en un poema escrito por Lewis Allen, al que conocí allí. Cuando me mostró el poema, yo no lo podía creer: expresaba todas las cosas que habían matado a papá. (...) En poco tiempo prendió y la gente empezó a pedírmela. La versión que grabé para Commodore se convirtió en mi mayor éxito de ventas. Sin embargo, todavía me deprime cada vez que la canto. Me recuerda la forma en que murió papa. Pero tengo que seguir cantándola, no sólo porque me la piden, sino porque veinte años después de su muerte, las cosas que mataron a papá siguen ocurriendo en el Sur.


video



entendre la cosa humana

La persona que me’l va donar va sentenciar-ho: “Si quieres entender la cosa humana has de leer este libro”. Vaig ficar-m’hi de ple, alarmada per una advertència tant solemne. Alarmada, en part, perquè aquesta mateixa persona ha deixat per escrit que si hagués de recuperar del passat alguna cosa que fés més suportable el segle XXI seria Atila el huno amb les seves tropes, armades amb minibombes de neutrons i avions ultralleugers i indetectables, sota ordres d’extingir tot rastre de vida humana.



Tal és el destí que mereix la nostra espècie segons aquesta persona. I 283 pàgines després, hom deixa de trobar-lo cent per cent desgavellat. Jerzy Kosinski, el desenganyat autor d’El pájaro pintado, està de tornada i ens pinta la cosa humana com una bèstia cruel, ignorant, supersticiosa, brutal, incapaç de cap sentiment d’empatia, intrínsicament estúpida. Kosinski escup sobre el salvatge feliç de Rosseau, vomita sobre la doctrina cristiana d’amor a l’altre, trepitja la tradició literària de la infantesa dolça i innocent. Ep, no us enganyeu no hi ha salvació possible, només un campi qui pugui despiadat, la vida al camp no redimeix a ningú, la religió és una faula que només contribueix a perpetuar la il·lusió del bé, la solidaritat entre iguals és una quimera, etcètera.

The painted bird -en anglès a l'original, tot i ser d'autor polonès- és una variant una mica refinada de gore pur i dur. Tot és cru i explícit. Kosinski explica la rereguarda de la guerra sense amanir-la amb subtilitats ni metàfores, sino que te la embuteix directament a pressió sense ni tan sols passar-la per la planxa, i es queda tan tranquil. I, no obstant, al pròleg ens diu això:


Tal vez, la mejor prueba de que no exageré la brutalidad y la crueldad que caracterizaron a los años de guerra en Europa oriental la constituye el hecho de que algunos de mis antiguos compañeros de escuela, que consiguieron ejemplares clandestinos de El pájaro pintado, escribieron luego que la novela era un relato bucólico cuando se la comparaba con las experiencias que muchos de ellos y sus familias padecieron durante la conflagración. Me acusaron de diluir la verdad histórica y de complacer servilmente la sensibilidad de los anglosajones.

Gros, molt gros.

Hi ha una història. La d’un nen de sis anys que és enviat lluny de la seva llar, durant la Segona Guerra Mundial, en un intent desesperat dels seus pares de mantenir-lo allunyat del perill. Aquest nen ens explica en primera persona com menyspreat, odiat, temut i maltractat per tothom va rodolant de desgràcia en desgràcia, en una mena de malson inimaginable. El nen és morenet i canta com una almeja en un mon de pells àries, cabells rossos i ulls blaus. En definitiva, tots es pensen que és un gitanot malvat que els llançarà malediccions mortals a la primera de canvi.

Hi ha alguns personatges alegrement sàdics que Kosinski deixa anar al llarg de la novela com qui allibera els gossos de presa perquè fagin de les seves. Ara em ve al cap el moliner gelós al qual arriben rumors que el camperol del poble mira de forma impúdica la seva dona. I que, després d’invitar-lo diplomàticament a sopar a la seva llar, li arranca els ulls amb una cullera. Ulls que, abans de ser esclafats per les botes no tant diplomàtiques del moliner, reboten pel terra com aquelles pilotetes de goma amb les que jugàvem al pati del cole: flop, flop, flop.

També hi ha els trens plens a rebossar de jueus i gitanos que passen per la via propera a una petita vila, i una pressumpta mare que decideix llançar el seu fill amb el tren en marxa convençuda que els habitants del poble l’ajudaran, li curaran les ferides, l’amagaran dels alemanys, li oferiran l’oportunitat d’una nova vida. I d’altra banda hi ha els propis habitants del poble, que en trobar el nen agonitzant enmig del bosc es limiten a esperar que mori per robar-li les sabates i la roba.

O l’home solitari -inspirat en fets reals i titolant de la novela- que, per venjar-se d’un mal d’amor, agafa ocells salvatges i els pinta les plomes de colors brillants. Acte seguit els deixa alçar el vol a la recerca dels seus familiars i amics i espera a veure com aquests, desconcertats pels colors de les seves plomes, el considerin au non grata i el massacrin entre tots. Després, el complagut caçador observa com l’au de colors cau, ja convertida en una massa sagnant.

Jerzy Kosinski, amb la cara que se't queda després de llegir el seu llibre

La novela de Kosinski és una mica com aquest ocell pintat, ens diu el propi autor. La va escriure, la va deixar volar lliurement i va observar com la casta política d’aquí i d’allà, la premsa d’un i altre règim, l’opinió pública d’arreu, es llançaven voraçment sobre ella i la destrossaven, la prohibien, l’acusaven d’afavorir la potència enemiga i la titllaven dimpía, d’insult a la pàtria, a la comunitat, a la tradició i a la pròpia espècie. Cosa que, em perdoni la legítima autora d'aquest bloc, és un afalac per a qualsevol obra escrita i per escriure. Ja va bé que de tant en tant algú trii la primera forma d'explicar la veritat.

el mindfuck de peter handke

El Tribunal Internacional de l’Haia jutjarà pròximament Ratko Mladić. Ratko Mladić és un senyor de 69 anys que estava al càrrec de l’exèrcit serbobosni durant la massacre de Srebrenica. La massacre de Srebrenica, portada a terme per l'exèrcit serbobosni, s’ha qualificat innombrables vegades com “la pitjor massacre produïda a Europa de de la Segona Guerra Mundial”. Si es relacionen aquestes premises, tot porta a pensar que Mladić és un home dolent, dolentíssim, que mereix romandre esclafat sobre el pes de la justícia humana i divina i podrir-se a l’infern després. Que el jutgin a l'Haia és, per tant, un gran assoliment.

Mentre m’explicaven tot això l’altre dia al TN de la televisió pública catalana, m’imaginava què opinaria el bo de Peter Handke, l'insulta-públics, respecte aquesta qüestió. Seria alguna cosa així:

“Estoy profundamente convencido de que el Tribunal Mundial de la Haya (...) no sirve de nada; que es -por mucho que administre justicia formalmente-, desde el principio y desde sus orígenes, equivocado, y seguirá siendo equivocado, y hará lo equivocado, y lo habrá hecho; que sobre todo no contribuirá ni un ápice al esclarecimiento de la verdad; y que, con toda su dignidad externa tan acentuada, representa una abominable burla de la no solamente noble, sino -frente a otras- imperecedera idea del derecho. En resumen: que es el tribunal equivocado”.

La frase, per desgràcia, no és meva: la va escriure el mateix Handke a Preguntando entre lágrimas quan es jutjava a l’Haia l’altre superstar balcànica, Slobodan Milošević (a l'enterrament del qual va acudir el nostre escriptor austríac). A mi això d’”abominable burla de la idea del derecho” em fa bastant gràcia, però això ja és quelcom subjectiu.

Handke va fort, vaja. En aquest conglomerat d’assaigs sobre l'antiga Iugoslàvia puja al seu bombarder particular i es dedica a llançar petites bombes de fragmentació sobre tot allò que forma part de l’odiat Occident, del denostat “suposat món”, en un plan molt noamchomskià. Vomita sobre el Tribunal Internacional de l’Haia, Metges sense Fronteres, Human Rights Watch, la Otan, Bill Clinton, la “cansada y somnolienta Europa”, el New Yorker (blasfèmia!), la totalitat de mitjans de comunicació- periodistes- consumidors d’informació occidentals, Javier Solana, els premis Nobel, Le Monde Diplomatique, No Man’s Land de Danis Tanovic (“primitiva película de propaganda”, en diu), el Frankfurter Allgemeine Zeitung i inclús els alegres i despreocupats vianants de París. Tots còmplices, brama Handke, d’un mecanisme gegant d’autolegitimació constant, un monstre repressor i hipòcrita que massacra impunement civils innocents mentre oneja la bandera del “we are the good guys”. Tots responsables en major o menor mesura dels bombardejos de 1999 de l’OTAN sobre el poble serbi, del qual ell es declara fidel amic i defensor.

Handke sap que posseeix la veritat absoluta i que la resta del món (lector inclòs) son mers titelles, ignorants de poca monta a qui gairebé no val la pena explicar res. És com si t'escopís a la cara cada aproximadament dues pàgines. Per això de tant en tant ve de gust interrompre el seu monòleg proferint insults en hebreu, o posar-se a fer avionets de paper amb  les pàgines del seu llibre. Perquè una cosa no treu l’altra i perquè what have the westerners done for us. L’efecte que produeix llegir-lo és el mateix que causa visualitzar una roda de premsa de José Mourinho després d’un mal partit. 

Estem parlant d'aquesta persona

Ara bé. S’ha de dir que ho acaba aconseguint. Es queda una mica allà dins i va creixent en algun racó del cap per finalment sortir, un dia random, en forma d’indignació incipient mentre veus el TN migdia. Per què només m'expliquen una versió? Ja no és universal la pressumpcio d'innocència? Son més dignes de llàstima unes víctimes -posem les dels serbis- que unes altres -com ara les de les bombes de l'OTAN? Existeix el periodisme independent a can Occident? Pot ser que Handke tingui, en última instància, ni que sigui, una mica de raó? Però hom, que ja té prou dificultats amb comprendre els enigmes del seu propi context vital, acaba per rendir-se i canviar de canal.

hemingway i l'espanya profunda

Suposo que hauria de començar al·legant aquella frase consoladora de "pa' gustos, colores". En tot cas, que Hemingway era un apassionat de la tauromàquia és un fet vist, revist, consolidat i utilitzat per tota mena de posicions polítiques. Sí, a Hemingway li agradaven els toros. De fet, la llegenda diu que quan va morir li van trobar dos tiquets per les següents corridas que hi hauria a Pamplona. Es va fer amb toreros com Cayetano Ordoñez ("Niño de Palma"), Cagancho i sobretot amb Antonio Ordóñez, fill de Cayetano. La passió de l'americà per la tauromàquia es desprén, entre d'altres, de la seva primera novel·la: Fiesta. The Sun Also Rises (1926).


Anys vint. Un grup d'expatriats americans que viuen a París i podrien ser el símbol viu de la Lost Generation, baixen uns quants dies a Pamplona per assistir als Sanfermines. Jake Barnes, el protagonista i narrador de la història, està perdudament enamorat de Brett Ashley, que simbolitza la "nova dona alliberada". Imatge viva de la promiscuitat, Brett és la maldita que enamora i fa patir tots els homes que l'envolten. Tot i la seva proximitat amb Jake, però, la relació no pot funcionar perquè el pobre noi va ser greument ferit al front italià i ha quedat sexualment impotent. Ai, la vida. 

La novel·la, un romanç d'amor, passions i triangles de sexe i gelosies, parla de la decadència i el no-rumb d'aquesta generació perduda. Efectivament, a tots aquests pobres americans no se'ls veu gaire encarrilats, i tot plegat olora a lluita contra l'absurditat vital que caracteritzà aquest període d'entreguerres. Tot i això, a aquesta circumstància s'hi suma, oju, l'experiència de l'Espanya profunda, que Hemingway coneixia a la perfecció (no va anar a poques corridas, no). A la novel·la, aquesta experiència es materialitza en el romanç entre Brett Ashley i Pedro Romero, un torero de 19 anys del qual la noia s'enamora tan perduda com efímerament.


I aquesta és la part que més m'agrada. Sembla que Hemingway tenia una gran relació amb molts toreros, però tampoc té gaire vergonya a l'hora de retratar la vessant més casposa del orgullo español. M'explico. Brett Ashley desapareix amb el seu torero i, uns dies més tard, es posa en contacte amb Jack perquè aquest la salvi (sí, pobre Jack). Quan es troben a Madrid, Brett li explica que la cosa no ha funcionat. 

"He was ashamed of me for a while, you know."
"No."
"Oh, yes. They ragged him about me at the café, I guess. He wanted me to grow my hair out. Me, with long hair. I'd look so like hell."
"It's funny."
"He said it would make me more womanly. I'd look a fright". 

Així doncs, el torero s'enfada perquè Brett no porta el cabell prou llarg. Tatxàn! I no només això, més tard Brett també afirma: 

"He wanted to marry me, finally."
"Really?"
"Of course. I can't even marry Mike."
"Maybe he thought that would make him Lord Ashley."
"No. It wasnt' taht. He really wanted to marry me. So I couldn't go away from him, he said. He wanted to make it sure I could never go away from him. After I'd gotten more womanly, of course."

Així doncs, sembla que Hemingway tampoc es va tallar gaire a l'hora d'utilitzar la ironia i pintar el tal Pedro Romero com un torero masclista i conservador en oposició a Brett, la imatge de la dona moderna i alliberada. Molt subjectivament, el diàleg em sembla una magistral contraposició del primitivisme de l'Espanya profunda i la modernitat americana o europea. Òbviament (moment diplomàtic) segur que hi ha molts toreros que són gent fantàstica i els protagonistes es troben amb mil persones meravelloses (el mateix Hemingway va conèixer-hi molta bona gent, a les Espanyes), però el retrat que Hemingway fa d'aquest jove torero em sembla força graciós. 


I, pel que fa a la relació de Hemingway amb la tauromàquia, m'atreviria a dir (i això vol dir que puc estar molt equivocada) que Hemingway no és que defensés la tauromàquia com un esport entretingudot i divertit ni com una tradició que s'ha de mantenir sí o sí, sinó que veia tot el tema tauromàquic com una tragèdia, com una mena de lluita existencialista del torero contra la mort i el no-res. De fet, aquesta idea lligaria més amb la seva visió seriosíssima i transcendentalista del món i amb tota la temàtica de la Lost Generation. Apa, ole!

ara ens agraden altres coses (I)

Hola, com que aquest blog és gratuït, avui passem gratuïtament al món de la cosa visual, especialment de la cosa visual i petita. Sin más preámbulos, dos exemples ben aconseguits i molt feliços de gent que es dedica (amb més o menys pena i glòria) a aquesta empresa. 

1. Slinkachu, pseudònim (espero) del creador de "Little people". Sí, tots els coneixeu, són aquests mini-ninotets de plàstic que viuen en un món petit inserit en el nostre món gran, gris i perillós. El patró acostuma a ser sempre el mateix: una foto on veiem els personatges en qüestió i dues fotos que s'allunyen cada cop més, de manera que "descobrim" (sí, s'intuïa) que el llac no és més que un bassal, la serp no és més que un cordill i l'illa gegant no és més que una pilota de tennis. Contrast entre el món real i el món petit, bon humor, playmòbils. Potser no ens canviaran la vida, però ens cauen bé. 





2. El segon i estimadíssim descobriment és Frank Kunert, un bon home calb i simpàtic nascut a Frankfurt ja fa uns quants anys. Fotògraf o constructor de móns, la gràcia de Frank Kunert és que 1) ho fa tot a mà i 2) té molta gràcia (aquest és un blog científic). Zero fotomontatge, zero animació per ordinador: plastilina, cartrons, pintures i coses analògiques diverses. Com en els vells temps, visca! Kunert, que pot passar-se mesos creant una maqueta que el satisfaci, juga amb tot el tema de les ironies que podrien aparèixer en un context la mar de normal: imatges que ens hauríen de ser familiars però on veiem que hi ha alguna cosa que no funciona. Ironia, contrast entre el món quotidià i els surrealismes diversos que apareixen com si res, subtilitats. En som fans. 

"In Vino Veritas"
"La vida continua"
"Hansel i Gretel estan plens"
"Menú a deux"
"Ens casem!"
Exemple de maqueta.