vulcanovulcanovulcano

Vale va, doncs jo també m'uneixo al grup de fans moderns de la primera novel·la de Max Besora. És Vulcano (Labreu, 2011), una novel·la breu que, en la dinàmica paradís-infern de sempre però amb un toc moderno-subjectivo-apocalíptic, narra la destrucció de Sant Pancraci del Paradís degut a l'erupció de Vulcano i, alhora, l'erupció del "volcà interior" del protagonista en qüestió, que ens relata tota la seva història o evolució via monòleg. Cràters i més cràters, sí: núvols de cendra i rius de lava a nivell físic i els diversos fruits de desmites i distopies diverses a nivell metafísic. Una catàstrofe.


Ens trobem davant d'un narrador que abomina de la vida i els seus protagonistes, un etern-de-tornada que ha triat l'humor negre com a opció vital contra la vida, un home rústic i brut i convençut que res val la pena, un Holden Caulfield o un Hans Schnier sotmesos a unes condicions similars a les de l'Aiguafang de Joan-Lluís Lluís, per tornar a lectures recurrents. Ell és Vulcano i Vulcano és ell i tot plegat -la destrucció del poble com a metàfora de la destrucció de l'ànima, o no- deriva en una aganoia paranoica o una paranoia agònica de nivells distingits i eminents. 

Un cataclisme narrat amb xispa i estil, amb un ritme frenètic i un llenguatge col·loquial (gràcies, Max, per contribuir amb el teu gra de sorra a la salvació del català via frescor) que contribueixen a donar mala llet al tema, però una mala llet de brîtat, no una història de nenes sinó de necessitat de taps d'orelles posteriors per haver-te d'amargar del VULCANO VULCANO VULCANO VULCANO etern, però que, alhora, no ens priva de moments entranyables com un jersei de llana, com per exemple la descripció de la tieta Eulàlia ("tota ella és enorme i càlida com una masia") o dels haikus de la Teresa, l'amiga poeta, poetessa, poetoïde. No ho sé, bravo, no?

el dret a no saber

Molt bé Javier Marías, eh. No és que el meu patriotisme català (que és gran però no excloent) m'impedís llegir el llibre d'un escriptor que a més de dir-se Marías es diu Javier, no. Però perquè negar-ho, la veritat és que Marías sempre m'havia fet una mica de mandra. I mira, com que tant bo és insistir com saber-se retirar, proclamo que m'he equivocat i que Corazón tan blanco (1991) es mereix, pel cap baix, una matrícula d'honor. 

Podriem dir (que ja és molt) que la història gira al voltant de l'aclariment de la primera frase: No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era una niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con parte de la família y tres invitados. 


Suïcidis, misteris, assassinats. Es tracta d'un argument tipus novel·la negra però en versió tranquil·la, amb una trama principal i diverses trames secundàries (totes espectacularment relacionades i contaminades entre elles), amb un sentit de l'humor força higiènic i amb un estil procliu a les digressions generoses, una fusió entre pensament i acció prou aconseguida com perquè necessitis saber com es desenvoluparà la intriga i, alhora, et llegeixis atentament totes les digressions que s'allunyen de la trama principal. Que sembla poc, però és una cosa ben seriosa: la naturalesa maruja de l'ésser humà sempre l'empeny a buscar respostes i a obviar ornamentacions que aturen la linealitat de la trama. 

Marías explica (i que ens ho expliqui no vol dir que sigui veritat, com sempre) que els orígens de la novel·la es remunten a tres precedents aïllats: 
  • El suïcidi real d'un membre de la seva família, tal i com s'explica a la primera frase de la novel·la. Així, tota la novel·la pot considerar-se una mena d'aclariment imaginari d'aquell suïcidi real, que va ser tan enigmàtic com el de la novel·la. I aquí cal dir que Marías va preferir imaginar l'explicació a averiguar-la: la preferència a la ignorància, que sempre és més protectora que la realitat, és un dels temes centrals de la novel·la. 
  • L'àvia cubana de Marías. Es veu que de petit li cantava una cançó que surt diversos cops durant la novel·la: durant la nit de noces entre una joveneta i un home ric, la joveneta demana auxili a la seva mare, que la vetlla des d'aprop de l'habitació nupcial, però el marit fa veure que no passa res. L'endemà, quan la mare entra, es troba una serp immensa al llit de matrimoni i ni rastre del nuvi i la núvia. 
  • El fet que Marías no s'ha casat mai, cosa que (diu) l'ha portat a concebre el matrimoni com una cosa misteriosa i, com es percep en la novel·la, bastant fosca i perillosa. Gent promesa, enamorats del món, no patiu: tot és una hipòtesi. 
Marías teixeix una xarxa d'associacions entre els personatges que fa que, tot i les trames secundàries, al acabar la novel·la tot quedi lligat d'una manera prou ambigua com perquè no hi hagi una resposta unívoca però prou clara com perquè tot estigui contaminat de tot i per tot: Macbeth, el món de la traducció i la interpretació, Margaret Thatcher i Felipe González, la relació o no-relació entre Guillermo i Míriam, entre Bill i Berta, entre Custardoy i Luisa, entre Luisa i Juan, el vigilant de la sala d'exposicions que vol cremar un quadre de Rembrandt, etcètera. 

A més, la novel·la té el hit de ser una novel·la d'intriga i d'idees alhora: el determinisme total que implica el fet que tothom obliga a tothom (a estimar, a matar, a confessar) és un dels leitmotivs de l'obra, així com el dret a no saber, la reivindicació de la ignorància com a mesura d'autoprotecció. Juan, el narrador, és el qui ens ho explica tot i alhora el qui intenta obviar la veritat, evitar saber-la perquè és conscient que, un cop saps, no hi ha manera de tornar enrere. Aquest estira-i-arronsa entre el saber i el no-saber, així com entre el fer i el dir, està present en totes les diverses trames de la novel·la. 

El quadre del Prado que Mateu, el vigilant piròman, vol carregar-se. "Estoy harto de esa gorda", diu.
I el dilema entre el fer i el dir i el saber i el no-saber estan relacionats amb la idea que els fets existeixen un cop explicats o recordats: Ranz callant el que va fer fa quaranta anys i Juan negant-se a saber-ho, perquè tot el que no se sap pot estar al terreny de la sospita, però mai estarà al terreny de la certesa i, en qualsevol cas, pot ser oblidat o negat o abolit o enterrat. En fi, que és Nadal i teniu temps i compreu-vos-el perquè hi ha seriositat i amenitat i narrativa i reflexió i coses que costa de posar juntes i que estan molt ben escrites. Visques i confetti i bravos i brindis.

idees (I): estafa intelectual

La mente humana está dotada de tal modo que no puede soportar contemplar (desde nuestro punto de vista) los acontecimientos en gran parte insensatos cuyo flujo indiferenciado constituye nuestra experiencia inmediata. Exige sentido, significados, límites bien demarcados y distinciones. (...) El arte y la filosofía son la transposición de la vaga melodía de nuestra experiencia hacia otra nota, la de lo humanamente significativo y racionalmente explicable. Con el fin de logar esta transposición, artistas y filósofos recurren (con buena fé y las mejores intenciones) a un tipo de estafa intelectual. (...) 

Los escritores de ficción escriben como si toda la experiencia fuera humanamente significativa y tuviera una justificación racionalmente adecuada. A partir de cierta idea de la dignidad humana, finalmente se topan con que la realidad es, de un modo humillante, insensata e irracional. Reemplazan lo real por lo conveniente.” 

Aldous Huxley, “Ficción y realidad” dins Si mi biblioteca ardiera esta noche.