entrevista a joan-lluís lluis

Fa poc, jo, que sóc una periodista nata i professionalíssima, li vaig fer una entrevista al Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963, així). N'havia llegit tres llibres - El dia de l'ós, Aiguafang i Xocolata Desfeta - i vaig decidir fer-la en plan cronològico-temàtic, fent una prodigiosa evolució des del llibre amb més implicació política (El dia de l'ós), al llibre amb més implicació "moral" i finalment a la pura literatura lúdica. Una història molt treballada, vaja. I, com que no tinc cap mena de vergonya i en el fons em fa molt, molt feliç, doncs la penjo aquí, apa, sense ni introduccions ni salutacions ni preàmbuls. Bon profit!

Tot i el divertimento de Xocolata Desfeta, les teves novel·les normalment es situen en un context opressiu i tenen per protagonistes personatges marginals. Aiguafang presenta una Barcelona decadent, El dia de l’ós presenta un Prats de Molló ocupat pels francesos en plena època contemporània... podríem dir que l’opressió o la marginalitat són alguns dels teus temes recurrents? I com és això? 

Suposo que es pot dir això, ja que he de reconèixer que és una tendència bastant constant que semblo tenir. Ara bé, em costa dir-ne les raons. Constato que els meus personatges són marginals, però no és una intenció conscient. Un psicoanalista podria dir que potser reflecteix la manera que tinc de veure'm en aquesta societat... 

El dia de l’ós, a més, hi ha tot el tema de l’ocupació militar permanent dels francesos (com si ens haguéssim quedat a la època de la Revolta dels Angelets) i la superposició temporal entre la realitat quotidiana d’una Barcelona contemporània i la dels habitants de Prats de Molló, anclats en el passat i totalment tradicionalistes. El dia de l’ós el podríem llegir en clau política, no? 

Sí, El dia de l'ós és una novel·la política, ideològica, també, tot i que la meva preocupació principal mentre l'escrivia era que fos, sobretot i abans que res, una novel·la literària. Vaig intentar que l'aspecte polític i ideològic fos sempre per sota de la literatura, que mai no fos més important, ni més visible que la literatura. Si no, hauria estat una mena d'assaig disfressat de novel·la, i això no ho volia de cap de les maneres.

Hi ha cap mena de crítica subliminal a l’actitud dels pobles de la Catalunya Nord davant de França?

Crítica, sí, segurament. La culpa de la desaparició de la llengua a la Catalunya Nord la té l'Estat francès, des de fa tres segles i mig, però a un cert moment la població va acceptar aquesta desaparició i, acceptant-la, va accelerar-la.

Tot el tema de la superposición temporal també és una insinuació que potser no hem canviat tant? Anem cap a un món civilitzat o som cada cop més bàrbars?

No hem canviat tant, no. Diria que la civilització és un vernís, bastant fràgil, i aquest vernís és la nostra sola protecció contra la barbàrie... A vegades, el vernís es nota més i a vegades, menys...

Bernadette, a més, fa 8 anys que viu a Barcelona i està totalment acostumada a parlar en català, però a Prats de Molló aquesta llengua està prohibida. Podríem dir que Bernadette simbolitza, d’alguna manera, tota la problemàtica del català? 

Sí, porta en ella les contradiccions de tot poble sotmès: val millor el confort de la submissió o el risc de la rebel·lió? Durant tot el llibre oscil·la entre aquestes dues temptacions i per això sembla tan perillosa a la resta de la població, que té clar que prefereix la submissió.

I tu, com ho portes això de ser un escriptor català en territori francès?
Com si visqués i escrivís en català en un cràter de Mart.

En canvi, a Aiguafang, publicada quatre anys més tard, sembla que deixes més de banda la política, no?

No del tot, si per política s'entén també gestió de la moral pública. És una novel·la molt moral, en el sentit que els personatges es troben immersos en un context molt violent del qual han d'extreure conclusions personals per poder salvar-se, o no.

Podríem dir que és una faula del futur que ens espera en tant que “individus solitaris en un món que es desfà” o ets més optimista? Consideres que la novel·la en si és fosca o que trasllueix certa esperança? 

És una novel·la molt fosca però que té un final obert... Els personatges troben una certa redempció en l'amor, entès com a motor de la salvació personal. En aquest sentit, potser que no és una novel·la optimista però sí, crec, que és positiva. O potser podria dir que és socialment pessimista i individualment optimista...

Hi ha una relació evident entre les condicions climàtiques i de degradació de la ciutat de Barcelona i l’estat dels personatges. Es tracta d’una interiorització de la degradació del món o d’una exteriorització de la degradació dels personatges? Qui comença, el món o l’individu? 

No ho sabria dir. Quedem que és un procès simultani, com una serp que es mossega la cua i continua mossegant-se-la tot i fer-se sagnar.

En tot cas, en aquestes dues novel·les utilitzes moltes paraules d’ús poc freqüent, com a mínim per aquí baix (o pel català que parlen a TV3). També és en certa manera una reivindicació o senzillament les has utilitzat per enriquir el llenguatge? 

Volia un català distorsionat, atípic, per correspondre a un món també diferent del nostre, tot i que sigui el mateix. Per això vaig posar dialectalismes i per això els personatges parlen un català molt empobrit, amb paraules escurçades.

Fins ara hem parlat de novel·les amb una forma molt poètica, però també amb molt contingut. Tot i això, al teu últim llibre, Xocolata Desfeta (2010) t’allunyes totalment de continguts per acostar-te a França i imitar els Exercicis d’estil de Raymond Queneau. Com has disfrutat més, escrivint novel·les com Aiguafang o El dia de l’ós o amb els jocs lúdics de Xocolata Desfeta? De fet, novel·les com Aiguafang o El dia de l’ós es “disfruten”, a l’hora d’escriure-les? 

Són plaers molt diferents. Les novel·les poden fer mal, però d'un dolor enriquidor, mentre que els exercicis d'estil eren un pur moment de delícia. Mai no havia rigut escrivint fins que vaig començar a escriure Xocolata desfeta.

A Xocolata Desfeta, agafes un relat base i el reescrius de 123 maneres diferents. Què volies demostrar? On et posicionaries abans, a favor de la forma o del contingut? 

És un llibre lúdic, essencialment, però amb una finalitat clara: posar-me al servei de la llengua catalana, declarar-li el meu amor incondicional. I, posats a fer, intentar enriquir-la una miqueta amb les meves aportacions formals i no sempre acadèmicament correctes.

Quan vas tardar a escriure aquest llibre? És més, on vas escriure’l? En un sofà? Amb xocolata?

Vaig trigar nou mesos justos, i no és una metàfora. I el vaig escriure no en un sofà sinó directament dins el meu llit, envoltat de diccionaris i manuals diversos. Van ser nou mesos per mi de debò apassionants.

A més d’utilitzar figures retòriques i mecanismes de l’enigmística, també imites l’estil d’autors majúsculs de la literatura catalana, com Josep Pla o Salvador Espriu, o fins i tot l’estil de pintors com Pollock o Renoir. Creus que aquests exercicis d’estil han contribuït a canviar el teu, d’estil?

Espero que no! Intentar imitar els estils dels altres sempre és un xic perillós, però van ser imitacions molt puntuals, un text per cada autor, no crec que m'hagin pogut penetrar prou per afectar la meva manera pròpia d'escriure. Ara bé, vaig trobar molt enriquidor d'intentar comprendre la mecànica estilística d'aquests escriptors, i de posar-me al seu servei per un moment.

Finalment, després de l’últim llibre que has publicat, A Cremallengua, quins projectes tens? Tens alguna nova novel·la al cap? 

Per evitar pèrdues d'energia no parlo mai dels llibres que estic escrivint.

Doncs res, continuarem amb el misteri. Gràcies!
(Com podeu veure, vaig fracassar total i absolutament a l'hora de treure-li qualsevol paraula sobre projectes de futur i/o grans novel·les properes. No ho sé, mai he sigut gaire d'insistir.)

v. de vladimir

 Como habrá advertido el lector, he tratado de no poner en este libro nada de mí mismo.

Més enllà de Lolita (llibre que, mateu-me, no he llegit), Nabokov té altres històries, i en té de molt fines: un descobriment hit recent és La verdadera vida de Sebastian Knight (1941, podeu trobar-la a Anagrama; si hi ha una traducció en català, no l'he trobat). 


Molt ràpid: el tema és aquest: el narrador és un tal V. (de Vladimir, metaficció nº1) que pretén fer una biografia del seu germà, Sebastian Knight, que portarà per títol La verdadera vida de Sebastian Knight (metaficció nº2). Podriem dir que el llibre és una recerca constant de V. sobre la misteriosa vida del seu germà. Això sí, també podriem dir que és una gran broma. El fet és que V. està enfadat amb el crític literari Goodman ("bon home", ironia fina), que ha publicat una biografia absolutament desastrosa sobre Sebastian Knight, que V. admirava moltíssim. És a dir, la dimensió de la tragèdia és aquesta: La verdadera vida de Sebastian Knight és una biografia que pretén rebatre els arguments d'una biografia que s'ha publicat anteriorment sobre Sebastian Knight: la combinació entre realitat i ficció doncs, és més que evident. La novel·la és feliç perquè Nabokov es riu alegrement de nosaltres i va donant-nos pistes sobre la seva biografia real entre les vides de V. i Sebastian, de manera que no hi ha cap personatge que simbolitzi l'autor empíric i, de fet, a mesura que va passant la novel·la dubtem de si V. i Sebastian són realment personatges diferents. En definitiva, un joc enorme de la literatura amb la història de la literatura, amb els problemes de la literatura i amb la mania (que Nabokov odiava) de pensar que les biografies són importants. Una farsa meravellosa, vaja. 

Para saber más
: entrevista a Nabokov aquí (mai un escriptor s'havia rigut tan elegantment dels seus entrevistadors).

higiene estètica

Queda realment res obradejú? Quantitat d'obres, quantitat d'autors! Estols i més estols en floc, en volves que s'arrombollen sense repòs i enterboleixen l'aire i s'esbarrien. Grans i apregonats tumults on les obres, esporuguides de ser tantes, proven entre elles d'esquitllar-se, i ho proven en va, fins que no poden més i cauen rendides en terra.
Tractat de les obres errants, Perejaume.

Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!, com a títol d'exposició pot semblar massa llarg, poc còmode. Això sí, sintetitza la mar de bé una de les claus de l'obra recent de Perejaume: la higiene artística. En tant que persona humil davant les diverses expressions artístiques, no puc sinó fer uns comentaris relatius a l'exposició de La Pedrera esperant que tothom tingui en compte la condició plebs de la meva intel·ligència artística.

La història gira al voltant ja no tant de la cultura de l'excés sinó de l'excés de cultura, problema capital(ista) del segle que ens ha tocat viure. Efectivament, senyor Perejaume creu que, a hores d'ara, començaria a ser higiènic intentar decréixer, deixar de voler ser creatius i productius i activíssims cada segon de cada minut de cad'hora perquè entre els segles d'Història que portem viscuts i l'activitat frenètica d'aquest(s) últim(s) segle(s) el món de l'art està saturant-se. En definitiva, res que no ens hagin criticat abans, però en Perejaume la idea i l'estètica s'ajunten amb una naturalitat bella i formosa. Diu senyor Perejaume:

Tumultuosament, doncs, les obres es van aforestant, s'ufanen, s'aombren i es perden. I això genera un barroc nou, un barroc d'ara enretauladíssim i carregat com el del segle XVII, però no pas bigarrat en una obra concreta, sinó en conjunts d'obres, en apilaments d'obres. Un barroc -deixeu-m'ho dir- tan o més caganer i escatològic que aquell, però amb les obres vistes, ja, totes juntes, com un òxid mundial, com una exsudació atmosfèrica, com un excedent terrestre.

Art contra l'excés d'art, vaja. Art que contribueix a l'excés d'art, potser, però art amb tesi que aposta per una reculada. Senyor Perejaume veu la necessitat de descansar de tant horror vacui artístic, de tant creixement accelerat. En aquest cas, el prefix “des-” és un altre dels conceptes claus: desdibuixar, desesculturar, despintar, desfer. Tornar enrere per poder anar endavant, sanejar, ecologia estètica en tant que adob de la terra, etcètera. Estèticament, Martí Peran explica (sí, m'he comprat el catàleg) que aquesta idea d'acceleració es plasma en dues direccions: expansió i concentració. Primer l'expansió, l'excés, paisatges infinits de butaques o de quadres que, inevitablement, poden generar allaus, esllavissades i accidents diversos.

National Gallery, 1998.


Butaca.

Pintura rosa, 2009.


Boca.

La pintura, 2003.

Segon, la concentració, el moment en què l'infinit s'ajunta, en què tot l'excés s'agrupa en un sol punt: quan, els quaranta músics s'asseuen i toquen alhora el So acimat que fan les 40 notes d'El cant dels ocells tocades alhora (sí, és un sol so: el nivell va per aquí). A partir d'aquí, clar, cal encetar el què Martí Peran anomena un art del desfer, un camí que ens permeti tornar al que era el món abans de l'excés. Bàsicament, no és que Perejaume cregui que el món és absurd i no val la pena; el que li passa a senyor Perejaume és que és un nostàlgic: s'enyora.

No arribarem mai a cap imatge on ens sigui possible descansar?, 2004.

I vet aquí una de les grans idees de l'exposició: que el món torni a ser el que era, que les imatges del món tornin al món. Com si tota la pintura que s'ha pintat durant tots aquests segles i segles hagués desdibuixat el món, n'hagués tret la imatge. Efectivament, allà on Theódore Rousseau pintava els boscos de Barbizon ja no hi queda res: la pintura s'ha endut la imatge, hi ha massa obres i no queda món. Ara, el món es reclama.


Pintura d'Olot que ha tornat la seva imatge a Olot, 1993.

Obreda, 2003.

coses que algú hauria de fer

Hi ha diverses coses a les quals algú hauria de consagrar moltes hores i diners de manera feliç i gratuïta. Moltes vol dir moltes, però, per exemple, aquestes tres: 

1. Il·lustrar tota La vida instruccions d'ús de Perec a mode miniatura, com en els manuscrits medievals. "Un cuarto de baño con el suelo cubierto de anchas baldosas cuadradas de color crema. En la pared un papel con flores plastificado", etcètera. Tant prodigi de la forma i tanta descripció (menjadors, quadres dels menjadors, marcs dels quadres, sanefes dels marcs, ondulacions de les sanefes) acaben convertint La vida de Perec en una novel·la totalment il·lustrable. Requisits necessaris: cafès amb llet. 

2. Escriure totes les novel·les que Nabokov diu que escriu Sebastian Knight a La verdadera vida de Sebastian Knight (tot va de la vida, últimament, trobo), on un tal V. (Vladimir? Veñat? Violí?) intenta escriure la biografia del seu germà, Sebastian Knight, escriptor d'origen rus afincat a Londres i de gran reputació literària. Ja que el senyor Nabokov fa un joc eruditíssim i preciós entre realitat i ficció, a algun lloc del planeta Terra hi hauria d'haver alguna persona de tendència motivada que es dediqués a agafar totes les conclusions inconcluses que hom pot treure de Sebastian Knight i escriure realment (cometes moltes) les seves novel·les. Nabokov, al cel sigui, ens enviaria petons i flors des de la tomba. 

3. Gastar una quantitat indecent de diners per fer el que Faulkner volia fer de bon principi: separar per colors els lapsus temporals d'El soroll i la fúria en què tal o qual narrador es posa a pensar en una altra cosa o en què es canvia el narrador. Aquestes separacions temporals o de narrador o el que siguin (amb les que Faulkner, entre altres coses, pretenia demostrar que la realitat no és una història lineal i cronològica "à la Balzac" sinó un caos d'inputs i reminiscències simultànies), aquestes separacions, dic, actualment es plasmen amb lletra cursiva, però en un principi Faulkner pretenia fer-ho amb colorets. Clar, els editors van estar al borde del suïcidi: imprimir no-se-quina tirada indecent de llibres amb colorets ben separadets només perquè Faulkner burlar el narrador omniscient decimonònic fins a les últimes conseqüències. Per sort, van aconseguir que Faulkner fos un home decent i acceptés les cursives com a solució bona, bonica i barata. Però no ho sé, si hi ha algun lloc remot a la Terra on encara existeixen editors simpàtics i rics, que ens facin feliços gastant diners en projectes trencats.