parelles (III): Melville i Unamuno


O Bartleby i don Sandalio Cuadrado y Redondo, al cel siguin. Òbviament, un no pot comparar la injusta fama de Bartleby amb el total desconeixement d'un pobre home que, para más inri, li ha tocat anomenar-se Sandalio, Cuadrado i Redondo alhora. Tot i això, tant el senyor Sandalio com mr. Bartleby són molt recomanables i tots dos se'ns presenten com clars prototips de la incomunicació humana: éssers que han buscat pel món empíric i han trobat motius evidents per prescindir d'aquest món empíric sempre que es pugui i en la mesura del possible. El protagonista de La novela de don Sandalio, jugador de ajedrez (1930) només juga a escacs, que sapiguem. L'únic que sabem de Bartleby és que ha renunciat a tot. Curiosament, a més, tots dos acaben morint a la presó, metàfora (diríem) d'una presó més gran i dissimulada que és el món i tots nosaltres. 


Què els passa, a Bartleby i a senyor sandàlia? Estan enfadats amb el món? Creuen que tot és absurd? Pateixen l'anomenada "malaltia de Flaubert", de la que Jordi Llovet també parlava i que fa que es concebi el món com un cau de tontos i tonteries, de bêtise humaine? No ho sabem, i aquest és un altre fet que lliga a Bartleby i Sandalio: que no sabem absolutament res. No sabem qui és Bartleby ni què li passa a Bartleby, però cadascú s'ha muntat una teoria sobre perquè Bartleby ha decidit optar per la via negativa; cadascú, diriem, s'ha muntat la seva novel·la sobre Bartleby. Amb don Sandalio és exactament el mateix: l'únic que en sabem és a través d'unes suposades cartes que un amic a enviat a un tal Felipe (el qual les ha enviat a Unamuno), explicant-li que ha conegut aquest tal don Sandalio, amb el qual només fa partides d'escacs. Què en sabem, de don Sandalio? Absolutament res. Cal? A una de les últimes cartes que l'amic envia a Felipe, li diu: 

"¡Y dale con la colorada! Ahora te me vienes con eso de que escriba por lo menos la novela de don Sandalio el ajedrecista. Escríbela tú si quieres. Ahí tienes todos los datos, porque no hay más que los que yo te he dado en estas mis cartas. (...) Aunque, en este caso, ¿para qué quieres más novela que la que te he contado? En ella está todo. Y al que no le baste con ello, que añada de su cosecha lo que necesite."

Perquè l'amic de Felipe s'ha creat la seva imatge de don Sandalio, i no té cap interès en descobrir qui era don Sandalio realment, perquè el seu don Sandalio ja és la mar de real per ell. I amb Bartleby passa el mateix, vaja. Cadascú se'l fa seu a la seva manera, tot i que al final Melville sí que dona pistes sobre el perquè de la negativitat de Barlteby -es veu que havia estat oficinista subaltern a l'Oficina de Cartes Mortes de Washington. El jo i el jo que les persones ens construeixen a sobre. Les persones i les imatges que ens en fem i la por a la desmitificació. En tot cas, Bartleby ja és un ésser estimat, don Sandalio és poc reconegut i val la pena i Unamuno és del bo i millorat que tenim en aquest país on ens ha tocat viure. I, en tot cas, Bartlebys del món, Sandalios de la terra, uniu-vos i estimeu-vos, va!

be writing

Don't be a writer, be writing. Amb aquesta frase, que podria ser d'anunci de Nespresso o de Nike però és del senyor Faulkner (Mississipí, Deep South, època lost generation), l'autor d'El soroll i la fúria (1929) es posiciona a favor de la mort de l'autor en tant que figura eterna i omnipresent. Aquesta mort simbolitzava la mort del narrador omniscient en tant que instància narrativa per excel·lència, la típica tercera persona que et diu què veu, quan i com, que et presenta les situacions ficcionals en tant que situacions fetes i mastegades i converteix el lector en un feliç individu que observa el que passa sense cap mena d'esforç: passivitat total, diumenge a la tarda, adormir-se al sofà.

La mort del narrador omniscient com la mort de Déu, com la mort de la capacitat deística de fer o deixar de fer. Això en Faulkner ja no existeix; no tant, com a mínim. Efectivament, Faulkner deia que a El soroll i la fúria el que havia començat a parlar havia estat el Benjy, el tontet que ens representa a tots nosaltres en tant que decadència humana. Però entenem-nos, havia començat a parlar ell, no Faulkner en boca de Benjy sinó el mateix idiota, tot solet. És clar, que un idiota que és totalment incapaç d'interpretar què passa al seu voltant expliqui una història comporta que el lector passiu que, un diumenge a la tarda, es disposa a llegir Faulkner com qui llegiria Flaubert o Benet i Jornet doncs caigui en una desesperació profunda i digui "NO" per sempre més. Perquè el mateix Faulkner va reconèixer que en el capítol que parla Benjy no s'entén res de res. Vull dir que així qualsevol es deprimeix i ja comença a rajar de la tonteria del segle XX i de l'elit literària i la injustícia humana. De fet, és per això (perquè ell veia que no s'entenia res de res) que Faulkner va escriure un capítol des del punt de vista dels altres dos germans, en Quentin i en Jason. I, per acabar d'arrodonir-ho, en va escriure un a mode diví: via narrador omniscient.


Un cop entens que no es pot intentar llegir El soroll i la fúria entenent el que passa i situant els personatges a cada moment, tot és bastant més tranquil i la novel·la té tots els números per ser un descobriment molt prometedor. El tema és el de sempre: la decadència de l'aristocràcia del sud dels EEUU durant la primera meitat del segle XX (la Guerra Civil Americana, entre 1861 i 1865, va deixar ben clar que el model triomfant era el del nord: el sud era escòria) i la decadència moral d'una societat que es desintegra per segons. Però el Mèrit majúscul de Faulkner és el de la tècnica formal: tot el tema de les cursives en tant que alteració del temps, l'espai o el narrador, els canvis de punt de vista constants i els no-entendre-res inicials es van transformant en una espècie de impressió general (i això sona molt místic jo sóc molt antimístics, sigui dit) quan aconsegueixes sentir el text i no llegir-lo. Vull dir que no hi ha descripció, al final és pura qüestió d'ambient, de creació de climes. Il·lustracions de la realitat tant caòtiques com la realitat mateixa. Vaja, que God bless America, tu.

primer houellebecq

Según Daniel Macmillan, la regresión de las sociedades occidentales desde 1945 no era otra cosa que un retorno al culto brutal de la fuerza, un rechazo a las reglas seculares lentamente erigidas en nombre de la moral y del derecho. Accionistas vieneses, beatniks, hippies y asesinos en serie tenían en común ser unos libertarios integrales, que predicaban la afirmación integral de los derechos del individuo frente a todas las normas sociales, a todas las hipocresías que según ellos constituían la moral, el sentimiento, la justicia y la piedad.

Quan vaig anar a comprar Les partícules elementals, el senyor llibreter va dir-me alguna cosa semblant a "jo aquest llibre me'l vaig deixar a la meitat perquè aquest tio és un imbècil!" i llavors jo li vaig dir "home, senyor, si em diu això no me'l compro" i ell em va dir "a veure, jo n'he llegit alguns articles i escriu molt bé, aquest Houellebecq, però en aquest llibre critica la nostra generació" i em va treure El mapa i el territori i em va dir "aquest està molt millor; es nota que ha madurat". Però jo, tossuda, li vaig dir que volia començar pel hit i em vaig endur Les partícules elementals i li vaig dir que ja li diria què em semblava.



És clar, suposo que si ets de la generació que va protagonitzar el maig del 68 i totes les seves conseqüències felices, estudiantils i llibertines, hi ha opinions que no t'acaben de fer el pes. En aquest cas, Michel Houellebecq se't presenta com una llaga que toca la cara fosca de la teva edat d'or: a Les partícules elementals, la crítica a la cultura hippie vista des de l'òptica dels fills que es van quedar sense pares perquè aquests anaven de comuna en comuna no té cap mena de compassió. Hi ha rerefons biogràfic, clar. Direm que ens fa mandra i molt fluix direm que, com Michel i Bruno, els germanastres protagonistes de la novel·la, Houellebecq també va criar-se amb la seva àvia (el cognom el va prendre d'ella) i que, de fet, la mare ficcional i la mare de Houellebecq comparteixen cognom: Ceccaldi. Uuuu. També direm, però, i més alt, que tot això podria ser una mentida podrida inventada per algun avorrit i propagada com un bacteri per la xarxa.

En tot cas, Les partícules elementals. Ens trobem davant de dos germanastres que comparteixen una mare amb la que no parlen, viuen amb les respectives àvies i porten vides totalment diferents: un és un biòleg de molt renom però totalment negligent pel que fa a la vida emocional, totalment incapaç de sentir res per algú, i l'altre és un noi obsessionat amb el sexe. És a través d'aquestes dues cares que Houellebecq fa alhora un retrat generacional que no cau en facilismes i un anàlisi de la vessant menys coneguda del moviment hippie: la por a la vellesa, la por al fracàs, la certesa d'haver proclamat la preeminència de la joventut per sobre de tot i començar a ser un cos vell i fràgil, la crítica al "misticisme" de l'autodisciplina, el buit moral, la crisi de les relacions personals, etcètera. I si hem arribat al final de la història cal un final tant feliç i apoteòsic com desesperançador. Potser més valuós a nivell ideològic que a nivell literari, el mèrit de Houellebecq és el de defensar una tesi. I quina tesi: doctrina moral via provocació, immoral, sexe i satanismes. Habitants del segle XXI, ens en sortirem? No ens en sortirem?