m'estimaria més no fer-ho

Bartleby + Barnabooth = Bartlebooth, que diuen i que respondria a l'equació Melville + Larbaud = Perec però a un nivell menys íntim i més ficcional. Efectivament, els bartles del món (exceptuant el de Larbaud: no sé qui és, potser és molt dolent) són éssers tendres i entranyables. Serà pel prefix? En tot cas, el pessimista de Bartleby és un home que ha marcat escola: tot i ser un dels éssers menys donats a la generositat de la capa de la Terra, Bartleby, escrivent de poques paraules, ha colpit a lectors sentimentaloides, escriptors erudits i gent del tot diversa. 


El Bartleby particular de Perec, Bartlebooth, tira per una altra banda: es tracta d'un multimilionari que viu a la rue Simon-Crubellier (cada cop que penso en La vida instruccions d'ús em ve la imatge de la rue del percebe, molt poc elegant) i, bàsicament, decideix buscar un objectiu vital la finalitat del qual sigui l'acció del mateix. Buscar un sentit a la vida i després borrar-lo, vaja. Deixar constància i oblidar. Bartlebooth decideix aprendre a pintar aquarel·les i pintar cinc-cents (eren cinc-cents?) ports del món, enviar-los a la rue Simon-Crubellier perquè el veí Gaspard Winckler en faci un puzzle semi-impossible, al tornar reconstruir tots els puzzles en un termini de quinze dies per puzzle i reenviar-los al seu port d'origen perquè siguin destruits. Una obra d'art. Perec ho explica així:

Imaginemos un hombre cuya riqueza sólo se pueda comparar con su indiferencia por todo lo que la riqueza suele permitir de ordinario y cuyo deseo, mucho más orgulloso, estriba en querer abarcar, describir, agotar, no la totalidad del mundo -proyecto que se destruye con sólo enunciarse-, sino un fragmento constituido del mismo: frente a la inextricable incoherencia del mudno, se tratará entonces de llevar a cabo un programa en su totalidad, sin duda limitado, pero entero, intacto, irreductible.

Bartleby i Bartlebooth, de fet, no deixen de ser dues maneres extremes d'enfocar el sentit de la vida i la sensació d'absurd que de tant en tant, inoportunament, saluda els habitants d'aquest món desorganitzat on vivim. Però hi ha més bartles: no em puc creure que el Bartleboom de Baricco no sigui un altre fruit d'aquesta munió de somiadors o malsomiadors de l'univers literari: el símil amb Bartlebooth és exageradament evident. Efectivament, Bartleboom, un dels personatges d'Oceà Mar de Baricco (si, moderns i gent dura del món, Baricco és un pastel!), s'instal·la a la fonda Almayer amb un objectiu: localitzar el final del mar per descriure'l a la seva Enciclopèdia dels límits, aturar la corva de l'aigua que s'atura sobre la platja per fixar el límit del mar, la seva fi. Ho explica així:

Són estudis fatigosos, i difícils, no es pot negar, però és important comprendre. Descriure. L'última entrada que he escrit ha estat Postes de sol. Sabeu, és genial això que els dis s'acabin. És un sistema genial. Els dies i després les nits. I un altre cop els dies. Sembla que s'hagi de donar per descomptat, però és ple de geni.

Bartleboom busca el límit del mar i coneix Plasson, pintor que busca els ulls del mar. Bartlebooth destrueix tots els seus quadres-vida i coneix Valène, pintor que crea una gran tela amb tots els habitants de Simon-Crubellier. Bartleby s'estima més no tenir ningú. Això sí: Barcelona està ple d'adolescents que porten samarretes on posa I would prefer not to

catàleg d'intranscendències

Una estructura matemàtica, un edifici sense façana i un puzzle gegant: aquests són els tres origens de La vida instruccions d'ús, Obra Magna i majúscula del francès Georges Perec, home simpàtic, semblant a Courbet, francès de pares polonesos i jueus i autor, entre d'altres, de La Disaparition, novel·la on la lletra "e" (la vocal més popular de França) no apareix ni un sol cop i que, com podeu preveure, va causar sang i suor als respectius traductors del món. 
  
La vida instruccions d'ús, 1978: intentar entendre'n el mecanisme és tant complicat com fer veure que no existeix. Hom pot llegir la novel·la sense estar al corrent de tot l'art combinatori que hi ha darrere de cada capítol i cada descripció: en aquest cas, es trobarà davant d'un immens catàleg de les intranscendències que componen la vida moderna, d'una descripció immensa de coses (quadres, plantes, gravats, etcètera) que defineixen l'ésser humà que les habita (digue'm què tens i et diré qui ets); en definitiva, d'una mena de natura morta del que seria la vida a un edifici de la rue Simon-Crubellier, a París, amb tots els personatges, passats, futurs i presents que la componen. Cosa que alhora fa pensar en lo de la novel·la de novel·les, la creació d'un mini-univers dintre de la tradició de Chaucers, Bocaccios i altres èlits literàries. Uuuu. 


Ara: intentar comprendre tota la novel·la en el context de l'estratègia de Perec és una cosa totalment diferent. Es veu que l'home va agafar una estructura matemàtica que li havia proposat un company de l'Oulipo, concretament Claude Bergel i un bi-quadrant llatí ortogonal d'ordre 10 (ens entenem, oi? Tot el que explico ho expliquen aquí) i va mesclar-ho amb la idea de l'edifici sense façana i el puzzle-teranyina que formen tots els objectes i vides d'un immoble. Total, que tot i l'aparença de catàleg improvitzat, a La vida instruccions d'ús no hi ha atzar: les estructures matemàtiques estranyes preveien de què es parlaria a cada capítol i quin escriptor de luxe es citaria a cada capitol (perquè el llibre també és una font de culturismes diversos, de Cortázar a Verne passant per Joyce i Borges, amb índex alfabètic, mapa de l'immoble i cronologia incloses) i com es passaria d'un capitol a un altre a través de la poligrafia del cavall, un problema d'escacs. La història consisteix en què el cavall, amb el seu moviment tipus L, ha de passar per totes les caselles sense repetir-ne cap. Perec ho va provar en un tauler de 10x10 i li va quedar una casella buida que, diuen, simbolitza el buit que van deixar els seus pares, morts durant l'Holocaust. 

A tota la trama que formen Bartlebooth (simbiosi del Bartleby de Melville i el Barnabooth de Larbaud i segurament amb certa parentela posterior amb el Bartleboom de Baricco), el milionari que decideix emprendre un projecte la finalitat del qual sigui la pròpia necessitat arbitrària de fer-lo; Valène, el vell pintor que vol fer un quadre amb tots els personatges de l'edifici; la senyora Moreau, els Altamont i tot l'edifici de Simon-Crubellier, a aquesta trama, dic, cal afegir-hi aquest plus ludico-matemàtic, "defecte" propi dels oulipians i que, en el cas de Perec, no actua en detriment d'una tècnica literària bonica i potent. Apa, a divertir-se. 

vida portàtil

Doncs a mi la Historia abreviada de la literatura portátil tampoc m'ha agradat tant i tant, què voleu que us digui. Crec que la cosa deriva d'una suma d'unes expectatives potser poc realistes i un resultat no del tot estimulant, en general i dins de la concepció elevada d'en Vila-Matas. M'explico. La mini-novel·la (conte? novel·la-assaig? hola, benvinguts al món modern) explica la història de la conspiració shandy o la societat secreta dels portàtils, fundada el 1924 i formada per artistes feliços que havien de complir tres requisits:

  • Funcionar com una "màquina soltera" o, directa i preferiblement, ser-la.
  • Obres d'art lleugeres i portàtils, que càpiguen tranquil·lament a un maletí.
  • Altres recomanacions: esperit innovador, sexualitat extrema, pocs grans propòsits, nomadisme, simpatia pels homes negres, insolència, tensió amb la figura del doble, lleugeresa vital, alt nivell de bogeria.
En definitiva, una absència total i absoluta de transcendència i retòrica. Segons els plans de Vila-Matas, alguns dels membres més destacats de la conspiració shandy (que va durar mentre no va ser descoberta públicament, és a dir, tres anys) van ser el dadaista Tristan Tzara, Marcel Duchamp i el seu maletí portàtil, García Lorca, Walter Benjamin, Georgia O'Keefe i F. Scott Fitzgerald, entre d'altres. Durant els seus tres anys de vida, els shandys van anar-se trobant d'amagatotis i en diverses ciutats del món; eren perseguits pels odradeks, els seus dobles.

El cas és que, a part dels diversos hits objectius, com serien el de la novel·la en forma d'assaig (amb el precedent de Tristram SHANDY, evidentment), la utilització de personatges reals per inventar-se una mentida de tamanys colossals i la creació de móns paral·lels i móns paral·lels de móns paral·lels, a part d'això, dic, la Historia abreviada de la literatura portátil també és un simple intent de Vila-Matas d'utilitzar la seva erudició per crear un món paral·lel, intent (personalment) un xic fallit degut a una prosa excessivament neutra i estoica o, potser, ei, a la falta d'erudició de servidora. Vull dir que sembla que el que s'ho ha passat millor amb tot això és el mateix senyor Enrique, que ha fet un gran divertimento mesclant maletes, dadaistes, flors i frases cèlebres d'artistes heroics. Els altres ens el mirem i riem... una mica. Un exemple d'aquest fet és quan Vila-Matas contextualitza una frase que Scott Fitzgerald va escriure a El gran Gatsby ("a mi m'havien convidat de veritat") en un moment en què Fitzgerald és descobert per la policia enmig d'una festa shandy. D'altra banda, els dobles dels shandys, els odradeks, són uns bitxos apareguts per primer cop en uns conte de Kafka i presents, també, a El libro de los seres imaginarios de Borges. És a dir: picoteo intel·lectualoide d'aquí i d'allà per crear situacions imàginaries a partir de fets i personatges reals, cosa que té la seva part de mèrit però personalment no m'ha acabat de fer el pes.

A tot això, cal dir que Vila-Matas acaba creant un món paral·lel, una societat secreta tant boja i feliç com voluble i fugaç que no deixa de ser una forma feliç i melancòlica d'entendre tant la literatura com la vida. Que Vila-Matas es treu importància a ell i a tots els Grans Artistes de la Modernitat i manifesta, així subtilment, que la densitat i transcendència artístiques no serveixen per res. Vale, va.