llista (I): blasfèmies al rei lear

Que els personatges d'El rei Lear de Shakespeare no senten (en general; salvem els honestos) un gran amor els uns pels altres, la majoria ja ho sabem. La hipocresia i l'interès puríssimament material de Regan i Goneril, un rei honest però amb més geni que caràcter, fills bastards envejosos de fills legítims i tota aquesta mena de còctel de mala llet general m'ha portat a fer una llista de les blasfèmies més remarcables i notables d'aquest gran clàssic shakespearià. No sé si el mèrit és tant de Shakespeare com del seu traductor, Joan Sellent; en tot cas, la llista és de menys a més.

- Canalla! Descregut!

- Oh, canalla sense ànima i empedreït!

- Bastard desheretat!

- A tu et va fer un sastre.

- Guineu desagraïda!

- Ocell de presa repugnant!

- Home amb fetge de llet!

- Ésser desfigurat!

- Mala pesta podreixi el teu somriure epilèptic!

- Si jo et trobés, tros d'ànec, a la plana de Sarum, et tornaria cloquejant a Camelot.

- Un malparit, un pocapoena que es menja el que han deixat els altres; un canalla abjecte, orgullós, frívol, servil, de tres mudes, cent lliures, brutícia i mitges d'estam; un fill de puta escagassat i busca-plets, un insolent merdós, llagoter i primmirat; un miserable d'un trist bagul, tan llepaculs que embruta la reputació dels criats i no és res més que una barreja de bandarra, captaire, covard, alcavot i fill i hereu d'una gossa petanera, i que jo estomacaré fins que gemegui clamorosament si s'atreveix a negar una sola síl·laba d'aquesta llista.

el fill pròdig

Anar-se'n per sempre. Només al cap de molts anys serà capaç de comprendre perquè va entossudir-se a no estimar mai. Per no obligar mai ningú
a posar-se en la terrible situació de ser estimat.

Un dels hits d'Els Quaderns de Malte és la reinterpretació rilkeana de la paràbola del Fill Pròdig, extreta de l'Evangeli segons Lluc, al Nou Testament. Posem-nos seriosos. La paràbola inicial i divina (Lluc 15, 11-32) explica que un home tenia dos fills, el petit dels quals va reclamar la seva part de l'herència al pare, va escapar-se i va dedicar-se a dilapidar diners: la mala vida. El gran, en canvi, va quedar-se treballant amb el pare i mai va moure's del seu costat: el fill bo. Quan el petit va quedar-se sense diners, va tornar a casa i va dir-li a son pare: "Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu". La intenció era que el pare li deixés fer de jornaler i portar una vida tranquil·la (perquè els jornalers del seu pare tenien pa de sobres).
El pare, però, en comptes d'enfadar-se amb el fill per haver fugit, va celebrar una gran festa en motiu del seu retorn, perquè el creia mort, i el van vestir amb les millors robes, li van posar les millors sandàlies i van matar el vedell gras (s'entén que el de les ocasions especials). El fill gran, òbviament, va indignar-se i li va dir a son pare: "Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ah tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes (!!!), has fet matar el vedell gras." Però el pare, bonhomiós, li contestà: "Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat".

El retorn del fill pròdig, Rembrandt

Fins aquí la Bíblia i el perdó del Pare. Més valdria que alguns nens petits no llegissin aquestes coses. Però tornem a principis del segle XX. Rilke acaba els seus Quaderns amb una interpretació personal d'aquesta paràbola on equipara el propi Malte amb aquest fill anomenat pròdig: "Tindran treballs a convèncer-me que la història del fill pròdig no és la llegenda d'aquell que no volia ser estimat", escriu Rilke. El fill pròdig rilkeà és el fill que a casa estimaven des de sempre, des que era un nen, i com que van estimar-lo tant i com que era un nen, ell va acostumar-se i va interioritzar aquesta tendresa. Però quan va créixer, el mateix noi, sense saber perquè, va intentar allunyar-se d'aquest amor; defugia totes les mirades amoroses; vagarejava tot el dia pel carrer i només desitjava la indiferència. Rilke explica:
A un ésser així no li serveix de gran cosa pujar les escales amb una precaució infinita. Tothom és a la sala i només cal que la porta s'obri un punt, i ja el veuen. Es queda en la penombra, està a l'aguait i espera les preguntes. Però llavors s'esdevé el pitjor. L'agafen per les mans, l'estiren cap a la taula, i tothom, tots els presents, acalen els caps, i deixen el llum al darrere. Ells rai, que resten a l'ombra; a ell, en canvi, li cau a sobre, amb la llum, tota la vergonya de tenir una cara.

És evident que un noi així fugirà. Fugirà per allò de l'anhel romàntic de esdevenir algú més enllà de l'amarga obligació de ser estimat, per individualitzar-se via solitud i viatge, per allò de fugir d'un mateix per retrobar-se. El noi fugirà, i l'home estrany que va fugir de casa no va acabarà tornant per fallida monetària sinó pel simple desig d'assumir el passat d'una vegada per totes, per retrobar-se amb la família. Escriu Rilke: "Ja pot ser que, de tot el que llavors va passar, només ens n'hagi pervingut això: el seu gest, el gest inaudit, que fins en aquell moment ningú no coneixia; el gest de súplica amb què se'ls va llançar als peus, conjurant-los que no l'estimessin". Una súplica a favor de la indiferència. La família l'accepta i el fill pròdig va adonant-se que, aquell amor que l'havia fet marxar, ja no el pot tocar: "Gairebé se li escapava el riure en adonar-se que s'hi esforçaven [en estimar-lo], i aviat va ser evident que eren ben poc capaços de pensar en ell". I així l'home nou i ex-estimat va poder ser home.

Rilke, doncs, modifica el tema del perdó bíblic del Pare per posar èmfasi en un fill que no és especial per la rebuda que rep un cop torna a casa, sinó per tota la vida pre-retrobament, pel fet d'haver-se descobert a ell mateix durant la fugida. El fill pròdig de Rilke és clarament Malte, probablement l'autor mateix: quan Rilke va fugir a Paris tenia uns 27 anys, i no era pas el primer viatge que feia. Tot plegat per veure i viure l'horror, assaborir la solitud, allunyar-se prou per saber tornar a tolerar l'amor, per descobrir-se en la transparència d'algú altre. Tots plegats som uns romàntics.

parelles (I): tolstoi i cortázar

Va de parelles temàtiques, felices i arbitràries, parelles que sí quan llegeixes A en X i penses en A' en Y. Avui: Tolstoi i Cortázar. El cas és que, llegint les desventures de la no-tant-jove Anna Karènina, he trobat un símil temàtic que m'ha traslladat directament al parlar argentí i a aquella delícia parisenca que és la Rayuela de Cortázar. La diferència generacional ja és evident: quan Tolstoi morí en aquella estació de ferrocarril el 1910, a Cortázar encara li faltaven quatre anys per néixer; i, de fet, Rayuela i la senyora Karènina es porten gairebé un segle de diferència. Però tots sabem que els grans temes sempre seran els grans temes, que la literatura -com diu Ian McEwan, tot i que tots ho sabiem- és un cercle, que els temes dels clàssics grecs es troben entre les novetats editorials del proper Sant Jordi, etcètera.


Una de les coincidències temàtiques entre Tolstoi i Cortázar és una visió determinada de la dona: Levin i Kitty, Oliveira i la Maga. La visió de la dona com l'ésser terrenal enfront del caràcter intel·lectual i irremeiablement inútil de l'home; la dona com un individu amb la capacitat de
comprendre de manera innata allò que l'home busca i busca i busca teòricament, un home-pensador que, de tant reflexionar sobre la realitat, no aconsegueix arribar-hi. La dona-cronopio, podriem dir. És a dir que ens trobem davant d'una dona d'una senzillesa masculinament envejada, tot i que la visió de superioritat de l'home hi és (l'home com a teòric, com a intel·lectual, l'home de pensament: una esfera inaccessible al món femení) però no de manera tant evident, perquè ni Levin ni Oliveira saben com arribar on elles arriben sense voler-hi, sense saber-ho, inconscientment. En tot cas, el judici moral fa mandra: us deixo els dos fragments que ho expressen més clarament.

Cortázar, el 1963, deia:

Hay ríos metafísicos, ella los nada como esa golondrina está nadando en el aire, girando alucinada en torno al campanario, dejándose caer para levantarse mejor con el impulso. Yo describo y defino y deseo esos ríos, ella los nada. Yo los busco, los encuentro, los miro desde el puente, ella los nada. Y no lo sabe, igualita a la golondrina. No necesita saber como yo, puede vivir en el desorden sin que ninguna conciencia de orden la retenga. Ese desorden que es su orden misterioso, esa bohemia del cuerpo y el alma que le abre de par en par las verdaderas puertas. Su vida no es desorden más que para mí, enterrado en prejuicios que desprecio y respeto al mismo tiempo. Yo, condenado a ser absuelto irremediablemente por la Mada que me juzga sin saberlo. Ah, dejame entrar, dejame ver algún día como ven tus ojos.

Tolstoi, entre 1875 i 1877, amb la seva característica
calma eterna literària, ja deia:

Levin pensava en la sentència evangèlica ["Ha descobert als curts de coneixement i als infants allò que ha amagat als savis"] no pas perquè es considerés un savi. No s'hi considerava, però no podia deixar de saber que era més intel·ligent que la seva muller i Agàfia Mikhàilovna, i que, quan pensava en la mort, ho feia amb totes les forces de la seva ànima. Sabia també que moltes grans mentalitats, les idees de les quals sobre aquesta matèria havia llegit, no en sabien ni una centèsima part d'allò que en sabien la seva dona i Agàfia Mikhàilovna. Per diferents que fossin aquestes dues dones, Agàfia Mikhàilovna i Kitty, com l'anomenava el seu germà Nikolai i com ara era particularment agradable a Levin d'anomenar-la, en això s'assemblaven molt. Totes dues sabien indubtablement el que era la vida i el que era la mort i, tot i que no poguessin contestar a les preguntes que es formulava Levin i no tan solament les comprenguessin, no dubtaven de la importància d'aquest fenomen i no solament se l'explicaven d'una manera completament igual, sinó que compartien aquesta opinió amb milions de persones. La prova que sabien fermament el que era la mort consistia en això: que, sense dubtar ni un instant, sabien com calia comportar-se amb els moribunds i no els temien. Levin i d'altres, per bé que poguessin dir moltes coses sobre la mort, no ho sabien, i per això la temien i, decididament, no sabien què fer quan calia socòrrer un moribund. Si ara Levin hagués estat tot sol amb el seu germà Nikolai, se l'hauria mirat amb horror, i encara amb més horror hauria esperat la seva fi sense saber fer res per tal de retardar-la.