dormir tranquils

Els antics havien llegit quasi tots els (més) antics per una senzilla raó: hi havia menys llibres. La veritat és que, com a hipòtesi general, em sembla perfectament plausible. A aquest fet, suma-li tota la mandanga de l'era de la informació, la societat-superfície i la falta de temps (l'eterna pregunta: com s'ho va fer, Tolstoi, per escriure 10.000 cartes?) i arribaràs a la conclusió que avui dia no hi ha temps material de llegir tot el que hauriem de llegir per ser persones dignes. Ho deia Francesc Orteu l'altre dia:

Llegim massa i, a més, creiem que no ho fem prou. Hem heretat una muntanya immensa de pàgines escrites que ens intimida i paralitza. Ens cau al damunt una bola creixent de paperassa. Patim un embafament crònic de lletra impresa i resulta sensat fer com fa la majoria que es desentén de la cultura. És una decisió higiènica. No és sa viure carregant la culpa de no haver llegit prou. Avui resulta una feina titànica escalar fins a un punt prou elevat per poder mirar cara a cara la nostra herència cultural. El coneixement, més que un plaer o una arma, és un gòlem que ens humilia.

L'article regalima pura veritat concentrada, però no patiu: els savis sempre tenen l'última paraula. Avui la Zaida m'ha explicat la solució moral al Gran Problema via magister dixit: Umberto Eco i l'anti-biblioteca. L'italià, un dels pocs savis del món que no morirà per sobredosi de pedanteria, explica que ell divideix els visitants de la seva biblioteca (de 30.000 llibres, cosa fina) en dues categories: els que reaccionen amb un "Oh! Signore professore dottore Eco, quina biblioteca que té! Quants llibres d'aquests ha llegit?" i la resta, una petita minoria que sap que la biblioteca no és una xeringa pro-ego sinó una eina d'investigació i coneixement. Al tanto.

Parlant d'Umberto Eco, Nassim Nicholas Taleb (autor d'El cisne negro, llibre que explica l'anècdota i que, altrament, reconec no haver-me llegit) afirma que "els llibres llegits tenen molt menys valor que els no llegits". El concepte clau és el d'anti-biblioteca: un conjunt d'estanteries plenes de llibres per llegir que et miren amb un gest amenaçador dia sí, dia també i et recorden la teva condició de "principiant etern". Els llibres que no hem llegit recorden a aquella història grega del saber que no saps res, que va dir aquell que odiava tant la paraula escrita. Però avui mister Eco ens ha posat una mà a l'espatlla i ens ha dit bambino, non ti deve preoccupare. Els llibres que hem comprat a La Central en un moment d'eufòria absoluta i que reposen a la prestatgeria X són un símbol de saviesa. La negació, l'anti-biblioteca com a símbol de coneixement.
Senyors, senyores: a dormir.

vi dolç i bona vianda

Quan ja, doncs, van estar de la feina, i que l'àpat serviren,
banquetejaren, i el cor se'ls complí de vianda igualada.
Quan ja tingueren fora el desig de veguda i de menja,
feren esment del llit i del son reberen la gràcia.

Hi ha una tradició odissenca que no s'hauria d'haver perdut mai: el gust per la menja. Això d'arribar a un lloc i que abans de preguntar-te si véns a donar flors o a disparar trets et portin un Banquet (ergo vi dolç i bona vianda, certificat dels Déus) em sembla tot un luxe. Més concretament, un luxe per uns i una estupidesa pels altres: perquè matar la cabra més bonica i ben alimentada que tens per algú que no saps si ve a tallar-te el cap?

Els àpats de L'Odissea, a més, no són àpats d'aquells d'horari de feina, allò de 14h a 15h i malament i amb presses. A l'illa d'Eea, on habita Circe, Ulisses i els seus homes (els que queden, s'entén) passen ni més ni menys que un any dedicant-se exclusiva i meravellosament a dos dels plaers més estimats d'aquest planeta: menjar i dormir. En aquestes condicions, qualsevol enyora Penèlope. De fet, segurament Ulisses acaba menjant tanta carn com carn dels seus amics va morint durant el viatge. Fet i fet, és una solució igualitària: tant em dones, tant em quedo.

A propòsit de tot això, en conec dos que es cabrejarien: Plató i els vegetarians. El primer per aquella relació amor-odi que tenia amb els poetes: jo crec que se'ls estimava, però la certesa racional de l'inutilitat de la mímesi, còpia de còpia, li destrossava qualsevol possibilitat de simpatia. L'exagerada mania que el filòsof tenia a Homer, d'altra banda, el va portar a afirmar que l'excés gastronòmic de L'Odissea podia incitar ni més ni menys que a la gula, de la mateixa manera que el macabrisme de les guerres i la matança apocalíptica final incitaven a la violència. Aparteu els nens dels videojocs!, que dirien avui dia. I és que Plató odiava allò del romanticisme madamebovaryà, l'absurda identificació amb un poeta que no era més que un motlle a través del qual els Déus pagans enviaven missatges de moralitat qüestionable als mortals. El col·lectiu de vegetarians, d'altra banda, podrien considerar-ho injuriós perquè la fruita i la verdura i les herbetes, al clàssic grec, brillen per la seva absència. Tot i això, la veritat és que jo no noto que la falta de vegetals empitjori la salut de cap dels personatges; ben al contrari. L'únic que no puc entendre és com lluiten sense haver fet la digestió.

Personalment, la combinació de l'odissea gastronòmica i la traducció de Carles Riba em semblen un banquet força apetitós. D'altra banda, tots sabem que L'Odissea abunda en estratègies bèl·liques, caps tallats, monstres d'un sol ull i horrors de diversa volada. Però és clar, això és com tot: s'ha de saber triar.

el motlle

Vivim en una època en què els homes tracten l'art com si estigués destinat a ser una forma d'autobiografia. Hem perdut el sentit abstracte de la bellesa. Un dia mostraré al món el que és, i per aquesta raó el món no veurà mai el retrat de Dorian Gray.

A El retrat de Dorian Gray, la teoria de usa-la-musa apareix en tota la seva magnificència. Tant Lord Henry Wotton com Basil Hallward es fan un Dorian Gray a la seva mida. Vull dir que, en realitat, Dorian Gray és totalment igual: és un simple "motiu artístic". Basil Hallward l'utilitza per pintar el millor retrat de la seva carrera artística, retrat que vol evitar exposar perquè, diu, hi ha exposat massa d'ell mateix. La pintura reflecteix la imatge d'un Dorian immaculat i virginal, però Basil sap que entre les capes de pintura hi ha un retrat d'ell mateix, un retrat que parla de la seva idolatria artística pel jovenet, de la inspiració com a procés artístic. La condició motlle de Dorian Gray, doncs, és prou evident.

La metamorfosi que Lord Henry exerceix sobre Dorian Gray va per una altra banda. Mentre que Basil Hallward s'exposa a si mateix, l'opció del noble és més semblant a la que l'Evelin de
La forma de les coses (l'obra de teatre de Neil LaBute que Julio Manrique va dirigir al Lliure) fa amb Adam: agafar un producte i modificar-lo. Adam, maldestre i lleig, s'assembla a Dorian Gray per la seva condició de motlle, d'objecte alterable. De la mateixa manera que l'Evelin converteix Adam en un guaión, Lord Henry instrueix Dorian Gray en l'art de la bellesa i la corrupció i li "fa entendre" que aquesta vida diàfana que porta s'esvairà quan li surtin les primeres arrugues de la cara. La influència, en aquest cas, té un caràcter més "material", és més tangible: Lord Henry, garrí satisfet, observa com el jovenet es converteix en assassí, corrupte i vividor general i despreocupat. Lord Henry, però, no es veu modificat per la vida de Dorian Gray: ell és l'espectador i la seva arma és unidireccional.


De tots tres, doncs, el que pateix una crisi de personalitat més aguda és Dorian Gray, el motlle inconfusible,
l'individu capaç de crear art i ser art alhora. Basil Hallward, d'altra banda, rep la influència de Dorian Gray unidireccionalment (el jovenet es queda tan ample), però sap canalitzar-la i crear un quadre influenciador que esdevindrà l'emblema de la corrupció del noi i que, efectivament, acabarà matant-lo. Tot i això, el personatge més exageradament frívol i manipulador, Lord Henry Wotton, és el que si no riu, com a mínim viu millor. Perquè els altres dos acaben ben morts. Fi.