el dret a no saber

Molt bé Javier Marías, eh. No és que el meu patriotisme català (que és gran però no excloent) m'impedís llegir el llibre d'un escriptor que a més de dir-se Marías es diu Javier, no. Però perquè negar-ho, la veritat és que Marías sempre m'havia fet una mica de mandra. I mira, com que tant bo és insistir com saber-se retirar, proclamo que m'he equivocat i que Corazón tan blanco (1991) es mereix, pel cap baix, una matrícula d'honor. 

Podriem dir (que ja és molt) que la història gira al voltant de l'aclariment de la primera frase: No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era una niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con parte de la família y tres invitados. 


Suïcidis, misteris, assassinats. Es tracta d'un argument tipus novel·la negra però en versió tranquil·la, amb una trama principal i diverses trames secundàries (totes espectacularment relacionades i contaminades entre elles), amb un sentit de l'humor força higiènic i amb un estil procliu a les digressions generoses, una fusió entre pensament i acció prou aconseguida com perquè necessitis saber com es desenvoluparà la intriga i, alhora, et llegeixis atentament totes les digressions que s'allunyen de la trama principal. Que sembla poc, però és una cosa ben seriosa: la naturalesa maruja de l'ésser humà sempre l'empeny a buscar respostes i a obviar ornamentacions que aturen la linealitat de la trama. 

Marías explica (i que ens ho expliqui no vol dir que sigui veritat, com sempre) que els orígens de la novel·la es remunten a tres precedents aïllats: 
  • El suïcidi real d'un membre de la seva família, tal i com s'explica a la primera frase de la novel·la. Així, tota la novel·la pot considerar-se una mena d'aclariment imaginari d'aquell suïcidi real, que va ser tan enigmàtic com el de la novel·la. I aquí cal dir que Marías va preferir imaginar l'explicació a averiguar-la: la preferència a la ignorància, que sempre és més protectora que la realitat, és un dels temes centrals de la novel·la. 
  • L'àvia cubana de Marías. Es veu que de petit li cantava una cançó que surt diversos cops durant la novel·la: durant la nit de noces entre una joveneta i un home ric, la joveneta demana auxili a la seva mare, que la vetlla des d'aprop de l'habitació nupcial, però el marit fa veure que no passa res. L'endemà, quan la mare entra, es troba una serp immensa al llit de matrimoni i ni rastre del nuvi i la núvia. 
  • El fet que Marías no s'ha casat mai, cosa que (diu) l'ha portat a concebre el matrimoni com una cosa misteriosa i, com es percep en la novel·la, bastant fosca i perillosa. Gent promesa, enamorats del món, no patiu: tot és una hipòtesi. 
Marías teixeix una xarxa d'associacions entre els personatges que fa que, tot i les trames secundàries, al acabar la novel·la tot quedi lligat d'una manera prou ambigua com perquè no hi hagi una resposta unívoca però prou clara com perquè tot estigui contaminat de tot i per tot: Macbeth, el món de la traducció i la interpretació, Margaret Thatcher i Felipe González, la relació o no-relació entre Guillermo i Míriam, entre Bill i Berta, entre Custardoy i Luisa, entre Luisa i Juan, el vigilant de la sala d'exposicions que vol cremar un quadre de Rembrandt, etcètera. 

A més, la novel·la té el hit de ser una novel·la d'intriga i d'idees alhora: el determinisme total que implica el fet que tothom obliga a tothom (a estimar, a matar, a confessar) és un dels leitmotivs de l'obra, així com el dret a no saber, la reivindicació de la ignorància com a mesura d'autoprotecció. Juan, el narrador, és el qui ens ho explica tot i alhora el qui intenta obviar la veritat, evitar saber-la perquè és conscient que, un cop saps, no hi ha manera de tornar enrere. Aquest estira-i-arronsa entre el saber i el no-saber, així com entre el fer i el dir, està present en totes les diverses trames de la novel·la. 

El quadre del Prado que Mateu, el vigilant piròman, vol carregar-se. "Estoy harto de esa gorda", diu.
I el dilema entre el fer i el dir i el saber i el no-saber estan relacionats amb la idea que els fets existeixen un cop explicats o recordats: Ranz callant el que va fer fa quaranta anys i Juan negant-se a saber-ho, perquè tot el que no se sap pot estar al terreny de la sospita, però mai estarà al terreny de la certesa i, en qualsevol cas, pot ser oblidat o negat o abolit o enterrat. En fi, que és Nadal i teniu temps i compreu-vos-el perquè hi ha seriositat i amenitat i narrativa i reflexió i coses que costa de posar juntes i que estan molt ben escrites. Visques i confetti i bravos i brindis.

1 comentari:

carme verdoy ha dit...

bravo per l'article d'una fan de 'corazón tan blanco'. ;)