v. de vladimir

 Como habrá advertido el lector, he tratado de no poner en este libro nada de mí mismo.

Més enllà de Lolita (llibre que, mateu-me, no he llegit), Nabokov té altres històries, i en té de molt fines: un descobriment hit recent és La verdadera vida de Sebastian Knight (1941, podeu trobar-la a Anagrama; si hi ha una traducció en català, no l'he trobat). 


Molt ràpid: el tema és aquest: el narrador és un tal V. (de Vladimir, metaficció nº1) que pretén fer una biografia del seu germà, Sebastian Knight, que portarà per títol La verdadera vida de Sebastian Knight (metaficció nº2). Podriem dir que el llibre és una recerca constant de V. sobre la misteriosa vida del seu germà. Això sí, també podriem dir que és una gran broma. El fet és que V. està enfadat amb el crític literari Goodman ("bon home", ironia fina), que ha publicat una biografia absolutament desastrosa sobre Sebastian Knight, que V. admirava moltíssim. És a dir, la dimensió de la tragèdia és aquesta: La verdadera vida de Sebastian Knight és una biografia que pretén rebatre els arguments d'una biografia que s'ha publicat anteriorment sobre Sebastian Knight: la combinació entre realitat i ficció doncs, és més que evident. La novel·la és feliç perquè Nabokov es riu alegrement de nosaltres i va donant-nos pistes sobre la seva biografia real entre les vides de V. i Sebastian, de manera que no hi ha cap personatge que simbolitzi l'autor empíric i, de fet, a mesura que va passant la novel·la dubtem de si V. i Sebastian són realment personatges diferents. En definitiva, un joc enorme de la literatura amb la història de la literatura, amb els problemes de la literatura i amb la mania (que Nabokov odiava) de pensar que les biografies són importants. Una farsa meravellosa, vaja. 

Para saber más
: entrevista a Nabokov aquí (mai un escriptor s'havia rigut tan elegantment dels seus entrevistadors).

4 comentaris:

Laura R ha dit...

Vaig veure l'entrevista sencera una matinada a La2 (es veu que els bons pogramas són a aquella hora) i chapeau total. Ara, el tio té un palique egòlatra digne d'alguns professors de la Pompis (totalment merescut eh? que me aspen si miento)

Irene ha dit...

Sí, sí, té l'ego una mica hipertrofiat. Però jo a ell li ho deixo. A més, és arrogant però d'una manera tant elegant que mira, passi!

Anònim ha dit...

jo al revés que tu: del senyor nabokov només m'he llegit Lolita. bueno. llegit és un dir. vaig estar barallant-me un temps amb les seves frases pomposes megasaturades de subordinades fins que me'n vaig cansar i vaig dir "au". va ser una petita decepció, però si irene pujadas parla bé de la seva resta d'obres potser mereixerà una segona oportunitat. però perquè és irene pujadas.

firmat: una admiradora anònima que parla desde l'ascensor

Irene ha dit...

Mentre hi hagi una admiradora-anònima-que-parla-des-de-l'ascensor que es pronuncii de tant en tant, l'empresa "Els de dalt" continuarà ferma i amb l'autoestima ben alta escribint cròniques intranscendents per ella (i tot i rebre algun comentari cada, aproximadament, 15 posts). (concepte "post".)