proctor, l'heroi tràgic

Are you now, or have you been a member of the Communist Party?

Mentre escrivia The Crucible, Arthur Miller no només pensava en la tragèdia de Salem, sinó també en certa caça de comunistes nord-americans. El marc? La Guerra Freda. Algun protagonista? El senyor McCarthy. Durant els anys 50 del segle passat, el Comité d'Activitats Antiamericanes (en anglès HUAC, House Un
-American Activities Committee) va atiborrar-se de llistes negres, censures, sospites i judicis irregulars de comunistes que, segur, volien provocar un apocalipsi estatal. Actors, directors, escriptors i artistes diversos eren interrogats i obligats a donar noms i cognoms i adreces i, els que no ho feien, desapareixien miraculosament dels mitjans de comunicació.

És en aquest context, i amb la sort que els escenaris novaiorquesos eren massa caòtics per poder ser controlats, que l'o
bra de Miller va ser representada. A The Crucible s'hi relaten els fets ocorreguts a la comunitat puritana de Salem, Massachusetts, el 1692, en què certes sospites de bruixeria van desencadenar una histèria col·lectiva que va portar a acusacions recíproques i una inconsciència i irracionalitat totals i absolutes. Amb l'excusa de la màgia, doncs, Miller va plasmar l'ambient d'uns Estats Units dominats per la paranoia, uns Estats Units en què tot era sospitós de, les llibertats eren una mentida i fins i tot el propi autor va ser interrogat i declarat culpable de desacatament al Congrés per negar-se a revelar els noms de suposats còmplices.


Reivindicacions apart, però, el més curiós és observar la manera com Miller modifica una hipotètica realitat per convertir-la en apta per una obra teatral i el fals paral·lel que dibuixa entre els dos esdeveniments. Comencem pel final: fals paral·lel perquè la gran diferència entre les bruixes i els comunistes és que els segons existien i les primeres no. Aquest incís és de tot menys trivial: les noies de Salem no van fer absolutament res per ser acusades de bruixeria; no tenien cap defecte que es pogués relacionar directament amb la seva acusació. L'època comunista, en canvi, és més lògica: tot i la crueltat evident, els personatges i el seu destí tenen algun vincle.

Aristòtil deia que el patiment dels qui són totalment innocents és massa pertorbador per adequar-se al drama. L'heroi tràgic ha de tenir alguna imperfecció, i aquesta, per més nímia que sigui, ha de ser la causant de la seva desgràcia. Per Aristòtil, doncs, l'acusació
de bruixeria a noies totalment innocents era un fet massa estrambòtic per formar part d'un drama verídic. I bé, sembla que Arthur Miller era de la mateixa opinió que el savi, així que va introduir diverses modificacions perquè la pseudo-realitat de Salem s'adeqüés a les exigències d'un drama com Déu mana.

Miller, doncs, va augmentar l'edat d'Abigail (que a l'obra té 17 anys, i en realitat en tenia 11 o 12) i va disminuir la de John Proctor (que a l'obra és un atractiu treintañero i en realitat era un home de 60 anys) per crear un conflicte universal: l'adulteri. I aquí la tenim, la imperfecció de
l'heroi tràgic de Miller és la infidelitat de John Proctor (una infidelitat històricament no demostrada). En un context totalment embruixat, el sofriment de Proctor serà pel pecat d'adulteri i no per tractes amb el diable. Així que Proctor, que és el típic personatge escèptic, pragmàtic, amb ideals propis i reputació prou bona, tindrà una escletxa fosca per la qual Miller canalitzarà la seva acusació i visca i esplendorosa guinyada d'ull al teòric antic.


L'adulteri insereix un altre tipus de conflicte: l'enveja, la gelosia. L'enveja i les dones, concretament. La jove i atractiva Abigail i Elizabeth, la dona de Proctor. La primera no pot resistir l'enveja que sent per la segona i l'honor de la segona es nega a perdonar el seu marit. És en aquest context que les acusacions de bruixeria prenen la forma d'un ping-pong caòtic on tots els personatges han entès el seu rol: davant del tribunal, passar la bola.

Així doncs, es podria dir que Miller va mentir històricament per allò de les necessitats dramàtiques, però ell no pretenia explicar detalladament els fets sinó transmetre la seva essència natural. Va modificar esdeveniments i edats per allò dels gags de l'ofici, però la idea d'histèria general, ruptura de les normes, inconsciència i terror públic no es veu alterada. Tot i que el John Proctor de Miller sigui més fictici que real, l'autor aconsegueix donar a entendre que la creença en la bruixeria hi era, però que les víctimes no van morir només per això perquè la tragèdia de Salem no va ser (afortunadament) la tònica dominant de l'Amèrica del XVII. Sigui com sigui, els de dalt confirmen que la perfecció, si existeix, no ven.


d'irlanda a brooklyn

Colm Tóibín cau bé. Cau bé perquè es desperta a les onze, perquè té un refugi a Farrera del Pallars, al Pallars Sobirà, i perquè trenca el tòpic de l'irlandès enfadat amb l'univers. I també perquè li caiem bé, no ho negarem, i perquè parla un català amb accent d'Enniscorthy que inspira una tendresa total. Brooklyn, la seva nova novel·la, no és l'Obra Mestra Majúscula que ens canviarà la vida pels sempres dels sempres ni s'atrevirà a respondre cap de les Grans Hincògnites del món: Tóibín, afortunadament, és dels pocs escriptors que no peca d'obesitat i sobrepretensió literària. Brooklyn és, això sí, la guanyador del premi Costa Fiction Award i la constatació sòlida que confirma que haurem de llegir més històries de l'irlandès.

Afirma Tóibín que part de l'impuls per escriure aquest llibre era totalment polític. Tot i que Irlanda durant els últims 15 anys ha r
ebut molta immigració (sobretot polonesos, xinesos i nigerians), la visió que se'n té és d'un rebuig total. Ni hi estan acostumats ni volen acostumar-s'hi: creuen que venien a robar-los-hi la feina. Tóibín diu que ja feia temps que ho veia, veia que eren bona gent i que les polítiques d'immigració eren injustes i que el referèndum pels drets dels immigrants era un desastre, ho veia i ho veia sol. I va pensar que segurament això passava perquè ell havia viatjat molt. I llavors va crear l'Eilis.


L'Eilis és una jove d'Enniscorthy que viatja sola a Brooklyn en busca d'una vida millor, etcètera. No és en va, que marxa als EUA: els irlandesos no es salvaven de considerar-la una terra d'oportunitats, un país msiteriós i idealitzat del qual es deia que hi havia molts calés i rètols amb la inscripció "utopia". Gràcies a l'ajuda d'un capellà que no abusarà d'ella en tota la novel·la (el tòpic hauria estat flagrant), la protagonista troba feina a Bartocci
's, la primera tenda de roba que vendrà mitjes a les dones negres, i viu a la pensió de la senyora Kehoe amb una multitud d'irlandeses més. Així, Tóibín retrata subtilment la societat novayorkina dels anys 50 i les seves virtuts i prejudicis, una societat en què el consum ja és l'hàbit imperant i els drets civils dels negres comencen a aparèixer.

D'altra banda, però, Tóibín també retrata la societat irlandesa de l'època i el seu tancament de mires. L'Eilis és l'immigrant que, un cop emigra, ja no és d'enlloc. Al visitar el seu ja-no-tan-enyorat Enniscorthy, poble petit i tancat i a vessar de rumors, ella ja no és l'Eilis desperdigada que va
marxar més lluny que tots els seus germans. I no ho és perquè és a Amèrica on ha après l'elegància i la seguretat, el caminar recte, l'estimar-se. Ha viatjat i ha vist el món, i en aquest sentit és un alter ego del seu creador.

A part dels retrats socials, però, a Brooklyn també hi abunda la contenció, les emocions reprimides. En aquest sentit, es tracta
d'una novel·la que transcorre per dins. Pel cap de l'Eilis, sobretot, però també pel cap de sa germana, de sa mare, d'en Jack, de manera que tot el que s'amaga més enllà de la superfície només s'intueix rere uns murs d'autodomini més que envejables. En gran part de la novel·la, rostre i pensament difereixen totalment. I els únics que ho sabem som nosaltres, espectadors invisibles, lladres d'intimitats falses.


El més curiós del cas és que es tracta d'una història basada, inconscientment, en fets reals. A ca'ls Tóibín, quan era petit, els rumors corrien de banda a banda i s'havia sentit una història semblant. Per això, el febrer de tants anys després, quan estava a Nova York firmant llibres, una dona se li va presentar com la filla de la protagonista. No parlava de sentir-se reflexada, ni d'entendre el paper de la suposada mare. Parlava de carn i ossos, d'una Eilis real que va creuar l'Atlàntic i s'hi va quedar.

El que explica en Tóibín sobre els irlandesos és que la seva tradició literària està lligada bàsicament a dos motius. Primer de tot, l'alfabetització com a via única per sortir de la pobresa i poder esdevenir capellà o oficinista. El llibre i la ploma com a estratègies eficaces per aconseguir un modus vivendi digne. L'altra, la mescla de l'amor pels exòtics dels irlandesos i la proximitat a Londres. Els editors de la capital anglesa van bojos per les històries escritors per irlandesos, perquè es venen més i perquè, a més, també se la llegiran els amics i coneguts de l'autor i el boca-orella anirà de poble en poble i mitja Irlanda el tindrà a l'estanteria. És matar dos ocells d'un tret i, realment, la jugada els ha sortit bé, perquè d'Irlanda n'han sortit hits literaris com Joyce, Beckett, Yeats o Wilde.

Un home savi em va dir que Brooklyn és una novel·la com les d'abans. L'és. Visqui el hurling i la Guinness.


asterisc

1. *Rectificar és de savis i la indomable està domada. La Holly Golightly, retòriques capotianes apart, és una bleda total. Ella és molt més suau que el seu talent d'actriu, que la seva capacitat innata de disfressar la covardia d'ideals vitals sublims i més que dignes. La Holly és la típica que diu que les noies no li cauen bé perquè són unes retorçades mentals però és la primera en definir la seva vida des d'una elegància i un glamour que no existeixen S'autodefineix com una cosa salvatge, però el seu ideal són joies i homes amb corbates i butxaques immenses. Efectivament, la Holly a la majoria no ens cauria bé: només l'estimem gràcies a la seva innocència i al seu encant, a l'art indiscutible de la pluma del nord-americà. I, òbviament, gràcies a l'Audrey.


2. L'Audrey no era estimada, però. El seu paper estrella va ser d'un segon plat total i absolut. En Truman sabia que la Holly Golightly no podia ser altra persona que Mrs. Monroe i estava decidit a aconseguir-la, però no li va sortir bé: la mànager de la Marilyn va negar-s'hi al·legant la immoralitat de la novel·la i, igualment, la productora 20th Century Fox li hauria fet pagar una quantitat de diners indecent per ella. Així que la Paramount (que tenia els drets de la pel·lícula) va fer un càsting a l'Audrey i, a pesar de les advertències de l'escriptor, van agafar-la. A la Hepburn li anava perfecte per desempallegar-se de la imatge de nena-tan-bona, però, de fet, més tard va confessar que el paper li feia una mica de por. Era un caràcter massa ros. Al final, és clar, tot va anar a mode flors i violes perquè la Holly cinematogràfica era la bledor i suavitat personificada. Fins i tot més suau del que realment és la Holly quan puja les persianes de l'habitació del narrador o ofereix copes a tothom i sembla la dona més boja i més encantadora del món.

la indomable

Esmorzar al Tiffany's és la petíta relíquia capotiana que va empènyer a més d'una americana a fer les maletes i anar a Nova York a buscar sort. Publicada el 1958, tres anys més tard que la Lolita de Nabokov, aquesta novella (més llarga que la novelette però més curta que la novel) relata la història i aventures de Holly Golightly, una misteriosa joveneta de professió viatgera, que es dedica a "l'ofici més vell del món" i viu feliçment envoltada d'homes i luxes.

La història ens l'explica un escriptor sense nom ni fama que l'única glòria que aconsegueix fregar és la de viure al mateix bloc que Miss Golightly i publicar un parell de contes a la revista de la universitat. Tota la narració és una mena de racconto que comença després de quinze anys de la desaparició de Holly, amb qui el narrador havia agafat molta confiança (tot i que no s'havien besat, cosa rara). Joe Bell, el propietari del bar del barri, li ensenya al narrador unes fotos on hi surt un negre de la jungla africana sostenint una escultura de fusta d'una dona calcada a la jove viatgera. Aquesta sorprenent troballa porta el narrador a fer un revival nostàlgic del pas fugaç de la Holly per la seva vida.


La protagonista, al principi i en principi, havia de dir-se Connie Gustafson, nom més aviat inapropiat per una Lolita apàtrida. Poc sensual, que dirien. Inadequat. El nom definitiu, Holly (de Holiday) Golightly, és una al·legoria d'ella mateixa: viure eternament de vacances i à la légère.

Perquè hi hagi un però, però, sempre hi ha d'haver coses que no funcionen. Tot i la connotació lolitiana del tema (no sabem -de fet, jo no sé- si en Truman ja havia llegit el hit d'en Vladimir), la Holly és una noia amb uns ideals tossuts i irrompibles: la seva independència és or, i ella només es quedarà al lloc i amb les persones i objectes que sàpiga que li pertanyen i que ella els pertany. I, tot i la seva aparença inicial de barbie buid
a, el seu passat és fosc i incert i ella sempre està envoltada d'una mena d'aura trista disfressada de perfums i diamants i corbates. La Holly cavalca entre la sensualitat i la innocència, entre la ingenuïtat i l'atreviment i amb tot el xampany del món i com si res, però el narrador descobrira certs intríngulis del seu passat als que ella haurà d'enfrontar-se en comptes de fugir, que és el que ha fet sempre.

Fugir fins a trobar el propi lloc al món
, diu ella. L'anècdota mamífera explica el quid del problema: durant la seva estada a NY, la Holly troba un gat i l'adopta, però es nega a posar-li un nom perquè "no es pertanyen", perquè els dos són independents l'un de l'altre. Tot i això, mentre marxa de la ciutat i després d'abandonar el gat a un barri ple de contenidors d'escombraries, entén que, de fet, que es pertanyien i corre a buscar-lo... i no el troba, i llavors la por "d'això de no saber que una cosa és meva fins que l'hauré llençada". El drama.

De fet, l'únic lloc on la Holly troba estabilitat és al Tiffany's. Aquesta botiga de joies és l'única cosa que la pot salvar quan té aquells "dies vermells", caracteritzats per una sensació d'angoixa permanent i la certesa que passarà alguna cosa dolenta. Durant aquests dies, la Holly es refugia a la calma i l'elegància de la joieria perquè "allà dins no us pot passar res de realment dolent, entre aquells homes tan ben vestits, i
aquella olor tan bona de plata i de maletes de pell de cocodril". Aquesta idealització del món dels rics, tan plàcid i tan bo i tan traquil, la porta al convenciment que fins que no trobi un lloc com el Tiffany's ni comprarà mobles, ni es lligarà a ningú, ni posarà nom al gat. I punt.


I és que la Holly és indomable, és un personatge elegantment bàrbar. Miss Golightly està per civilitzar, i és aquí on rau la bellesa de la història. Ella és aquesta "cosa salvatge" a la que es refereix quan li diu a en Joe Bell:

"No convé de donar el cor a una cosa salvatge; com més li doneu, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per a volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. Acabaríeu així, senyor Bell, si us enamoréssiu d'una bestiola salvatge. Acabaríeu mirant al cel."

Això del cel (i de fet, tota la filosofia de la seva vida), està irònicament relacionat amb una cançó que un pobre home va ensenyar en el seu passat misteriós i que diu "don't wanna sleep, don't wanna die, just wanna go a-travelin' through the pastures of the sky". Aquest pobre home es diu Doc i és el primer dog de la Holly, quan ella encara no es diu Holly i encara no és una viatjant del món. La llista de "gossets" de la Holly, de fet, és infinita. Tant el narrador, com en Joe Bell, com tots els homes de corbata, tots cauen als peus de la protagonista. Fins i tot el mateix Capote havia caigut al seu parany: de tots les seves imaginacions literàries, la Holly era la seva preferida.

La moralina estaria aprop d'allò d'entendre la pertinença recíproca massa tard, de la valoració post-pèrdua. Tot i això, la personalitat de la Holly no s'acaba d'entreveure i, moralines apart, ella és el gran misteri de la novella. De la Holly no se'n sap res durant quinze anys, els anys que triga el narrador a explicar la història (i possiblement, a escriure-la: Capote juga al joc de la confusió narrador-autor). I del seu record només en queda una foto d'una escultura africana, una gàbia d'ocell esplendorosa i gegant i buida i cert sentiment de pura tendresa, aquella noció romàntica de l'idéel i la nostàlgia absoluta del qui sap què.