il ne faut pas s'écrire

La senyora Bovary, protagonista romàntica d'una de les grans novel·les "realistes" franceses (amb totes les ambigüitats i relativismes del terme), ha estat descrita com el paradigma del lector ideal i del lector patètic i, aquest tema, drames i amants i verins apart, és un dels més interessants de la història flaubertiana.

Tot depèn del concepte que es tingui de la funció de la literatura. El que no es pot negar, per exemple, és que l'escena en què Léon i Emma es coneixen conté totes les condicions necessàries per assolir el grau 10 de cutrisme. Mentre que els futurs amants parlen del plaer de fondre's amb el personatge, viure a través de la seva pell i, en definitiva, del plaer d'utilitzar la literatura com a refugi de les misèries de la vida diària, Flaubert escriu a Louise Colet que "il n'y a pas en littératura des bonnes intentions: le style est tout".

Flaubert, en el que podria definir-se com el seu corpus teòric (i que, bàsicament, engloba la majoria de cartes que va enviar a la seva amant, Louise Colet), afirma la primacia i supremacia i favoritisme total de l'estil per sobre del contingut, fins i tot per sobre de la Veritat. A diferència d'Emma, que es queda tancada a casa sentint-se identificada amb tots els personatges tràgics de les novel·les del senyor Hugo o de Walter Scott, la concepció flaubertiana de l'estil i l'escriure i el llegir és ben diferent. En una altra carta a Louise Colet afirma que "ce qui semble beau, ce que je voudrais faire, c'est un livre sur rien (...) qui se tiendrait de lui-même par la force interne de son style". Flaubert parla de defugir el subjecte, d'escriure la passió d'Emma des de la fredor i la reflexió més absolutes. L'equació és la següent: a més intrusions d'auteur i més subjecte, més feblesa i menys capacitat d'exprimir la història tal i com és. L'art, doncs, en tant que ciència. L'escriptor parla de gaudir del llibre en si mateix i fugir d'autocomparacions amb la pròpia biografia, que "il ne faut pas s'écrire", que involucrar-se en l'argument implica prostituir l'art i prostituir-se un mateix. I així, la protagonista del llibre de l'home que elogia l'estil i la impersonalitat es fon amb els herois novel·lescos a través dels mètodes de desplegament de les descripcions, les superposicions de capes, la transició estructural entre escenes o les converses intercalades.

La conclusió de tot plegat, doncs, és que, si ve l'Emma és producte de la ment extraordinària de Flaubert, aquest mai es compraria un llibre de la seva petite femme.


dos plans

3 de març.- Sempre m'han agradat els dijous. M'agraden en la proporció exacta al que em desplauen els caps de setmana, que no són res més que fàbriques d'avorriment i de monotonia. Per això les passejades per la Rambla en diumenge poden ser autèntiques desfilades d'éssers amargats, que vessen tedi i amargor. És justament per aprofitar el punt àlgid de la setmana que tinc per costum, almenys una vegada al mes, d'acompanyar Alexandre Plana al carrer de Petritxol, on viu una tia seva que prepara una xocolata desfeta realment extraordinària. Mai no he estat llaminer, però, quan és acompanyat d'una conversa agradable, l'aroma flonjo que es desprèn d'aquelles tasses calentes és capaç de despertar-me les ganes de viure.

16 d'abril.- De vegades em passejo pels carrers amb l'exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l'home; de tristesa verinosa i impotent, d'il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d'abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Al seu nou llibre,
Joan-Lluís Lluís versiona un argument anodí de 123 maneres diferents, uns exercicis d'espill a la manera i inspiració dels d'estil del francès Raymond Queneau. L'escriptor nord-català no es resigna amb les figures retòriques i els estils literaris retorçats (que també), sinó que es llança a versionar literàriament pintors com Pollock o Miró i escriptors com en Cassasses o Josep Pla. Aquests dos fragments responen al pallafrugellenc i al seu imitador: qui és qui?