el llibre del grotesc

Diu que al principi hi havia moltes veritats precioses, que n'hi havia centenars i centenars i totes eren bellíssimes. Però també diu que, llavors, van arribar les persones i, al apropiar-se de les veritats, es van tornar grotesques. Explica l'escriptor vell que el que les feia grotesques era el fet de construir la pròpia vida segons una d'aquestes veritats, perquè llavors aquesta veritat sola i isolada es convertia automàticament en una mentida.

Aquest principi és la base i fonament d'un dels pilars de la narrativa nord-americana: Winesburg, Ohio del senyor Sherwood Anderson (1876-1941), obra publicada per primer cop el 1919. Ambientada entre finals del XIX i principis del XX, és a dir èpoques d'industrialització, modernització i emigració camp-ciutat, la novel·la relata les misèries humanes de cadascun dels habitants del poble imaginar de Winesburg, Ohio, posant èmfasi en la solitud i tristesa que caracteritza els personatges i que els transforma en figures grotesques.

Es tracta, fonamentalment, de personatges bomba de rellotgeria que s'han anat teixint cadascun la seva pròpia veritat universal i, després, a l'hora d'autogestionar-se la vida en societat, es troben davant d'una incapacitat comunicativa total. Llavors creixen les bo
mbolles i la tendència a la turbina cerebral i els personatges acaben esdevenint, efectivament, personificacions del Grotesc, illes solitàries que busquen veritats com flotadors, que embogeixen buscant manguitos i tubos i patos i ajudes als socors.

Hi ha una espècie de tristesa innata que habita
i ocupa (de fet, okupa) les seves ànimes, esperits sempre al límit de la bogeria i, alhora, famèlics d'amor i carinyo i extremadament necessitats d'un simple copet a l'esquena. El contrast entre la vida de ciutat i l'isolació i l'aire contaminant dels petits pobles és present en cada escena, en cada xoc entre l'arribada del progrés i la tradició perenne i eternal, en la incapacitat dels personatges de sortir del rol que els hi ha estat fixat.

Totes les històries tenen un punt de perversitat, sí, de cosa raríssima i de Grotesc com una casa. No obstant això, també hi trobem un no-se-què d'ingenu, un punt d'innocència dolça i de Poesia en majúscules que fa que estimis i compadeixis la pobra noia que corre nua per Winesburg; el capellà torbat que espia, durant al nit, la professora Kate Swift mentre llegeix nua al llit o en Jesse Bentley, el fervor religiós del qual quasi l'empeny a sacrificar el seu propi nét per Déu. El narrador, doncs, ens relata les excentritats dels personatges d'aquest poble del Middle West americà amb l'atenció, el detall i la insolència d'un paparazzi que cobra a comissió i en funció del nivell del drama.

El fil conductor de la novel·la és en George Willard, fill d'en Tom i l'
Elisabeth Willard i periodista del diari del poble, el Winesburg Eagle. És ell el qui, anys més tard, relatarà les "grotesqueries" dels habitants de Winesburg, cada un dels quals va explicar-li la seva història en algun moment perquè, de tots, semblava el més sensat i el més decent. I, també és segurament per això que la novel·la té el desenllaç que té.

Òbviament, però, tot i que és considerada un dels
models del realisme literari nord-americà dels anys 20, la novel·la no és precisament realista. En la meva opinió, a Winesburg la gent està especialment tocada. Això és així perquè Anderson filtra les situacions més extravagants, els estats d'ànim més extrems i els col·lapses més col·lapses de la vida diària d'aquesta pobra gent. Tot i que la rutina de poble tendeix més a fixar rols i convencions que la vida metropolitana, seria xungo haver de considerar Winesburg com el típic poblet nord-americà. El que fa l'escriptor, doncs, és centrar la lupa en el patetisme i convertir els personatges en els fragments més grotescos de si mateixos.

La ciutat imaginària de Winesburg està basada en la ciutat natal de l'escriptor: Clyde, també a Ohio, ciutat on Sherwood Anderson va créixer feliçment sota el simpàtic sobrenom de "Jobby" (es veu que sempre estava preparat per treballar). La novel·la, a part de tenir el meu aval més total i absolutíssim, és considerada la seva millor obra i dos anys després de publicar-se ja va guanyar el primer premi anual de la revista literària The Dial (2.000 estimats dòlars), premi que l'any següent va guanyar ni més ni menys que el senyor T. S. Eliot. I poca conya amb Sherwood Anderson perquè, tot i ser més conegut per la seva mort que pels seus llibres (va morir, ja és mala sort, al empassar-se l'escuradents d'un martini), va ser heroi i influència d'autors idolatrats avui dia com en Hemingway, William Faulkner o el mateix senyor Capote.

Cap comentari: