la doble vida de dorian

Dues coses: el doble i la influència. No sabem (o, com a mínim, jo no sé) si hem de sentir pietat o ràbia pel pobre o el cabró de Dorian Gray perquè Dorian Gray no és un sinó dos, representa la doble vida, lligada a l'ideal estètic del que Wilde sembla que mig renega. I dic sembla perquè la doble vida de Dorian (finals tràgics apart) no ens permet treure conclusions clares sobre la veritat de Wilde, si és que la veritat no és una cosa líquida i escumosa i impossible d'agafar. Viure la vida exclusivament pels sentits o deixar-se endur per la sensatesa? La vida de Dorian és el retrat d'una corrupció o el retrat simple del modus vivendi humà? Rousseau tenia raó o no tenia raó?


El protagonista de l'única novel·la de Wilde personifica la unió de la classe baixa (la única capaç de cometre crims, com diu Lord Henry) i la bourgeoisie de l'època victoriana en una massa homogènia i inevitablement contradictòria. En el seu punt àlgid, l'home és capaç d'anar a un sopar de societé (perquè quan volem parlar de coses de rics hipòcrites i estirats parlem en francès?) a ca la Lady Narborough 24h després d'haver-se carregat un dels seus millors amics. Dorian Gray disfruta com un garrí deixant-se emportar per una vida dura de drogues i sexe, però tampoc deixa de ser el bon bourgeois que es preocupa per la seva imatge al mirall de la societat. En algun moment delirant m'ha semblat que l'art estètic de què parla Wilde és el mateix Dorian, el rei de les formes, la veritat de la bellesa, el faust anglès, la cara immaculada d'ànima horrible que acabarà morint per excés de formes i falta de xixa consistent.

I la influència, també. La influència que Lord Henry, el burgès de llengua llarga i caca a les calces exerceix sobre Dorian i el petit pedal de fre de Basil. I no només això, també hi ha aquell llibre francès que Lord Henry regala a Dorian, un llibre que podria ser de Sade o de Joris-Karl Huysmans. L'afluència d'influències difumina les responsabilitats i pot entendre's com un intent de diluir la perspectiva de l'autor, cosa que d'altra banda va culminar en un fracàs total i riotes angleses i anys de presó. D'altra banda, aquell llibre francès, salvant la moralina final i la nacionalitat del llibre, també podria representar la influència del mateix El retrat de Dorian Gray sobre nosaltres, lectors dèbils i influenciables i fràgils i susceptibles, receptors constants de caramels desconeguts de gent desconeguda, possibles futurs Grays. Oju.


gates calentes i viatjants semi-morts

Si hagués de triar un lligam literari que unís tots els Estats Units, em sembla que escolliria el fenomen aquest del Somni Americà. frustracions nacionals han deixat anar tanta tinta: les seves conseqüències fatals han creat hits literaris com el pobre, ric Jay Gatsby o els grotescos habitants del Winesburg, Ohio d'Anderson.

En cercles teatrals, la Gata sobre teulada de zinc calenta d'en Tennessee Williams té un quasi-bessó del nord-est: la Mort d'un viatjant d'Arthur Miller. Tot i tractar-se de dos dramaturgs situats en conte
xtos radicalment diferents (tenien la mateixa edat, però Williams era Columbus, Mississipi, i en Miller era un novaiorquès sofisticat), a mitjans de la dècada de 1950 Miller i Williams van aguantar plegats gran part de la càrrega del teatre americà i van compartir escenaris a Broadway.

Tant la Mort com la Gata estan centrades en la família americana del segle XX. D'una banda, en Willy Loman, el viatjant (en realitat, venedor) que representa el paper principal en la seva mort, és un home fracassat que ha caigut de ple a la trampa del Somni Americà: com diu Gerard Weales, Willy Loman "ha assumit que el succès cau en mans de l'home amb el somriure adequat, la millor actitud, el millor encant, l'home que no només agrada sinó que és popular". Bé, ni ell ni la seva gent ni els personatges de Tennessee Williams tenen cap d'aquestes qualitats i la seva família, com la del Big Daddy del del Sud, està dominada per una falta de comunicació brutal.

Arthur Miller i Marilyn Monroe. Elegància total.

En certa manera, es poden crear paral·lelismes entre els personatges de les dues obres. Primer, entre Willy Loman i Big Daddy: tots dos són els pares de la família, tenen dos fills, creuen en el Somni Americà (tot i que Willy és molt més innocent i acaba suïcidant-se i Big Daddy és molt més realista i decent i resignat i morirà de càncer -si no es mata abans) i estimen amb un especial afecte a un dels dos fills: en Biff, fill de Willy, i en Brick, fill de Big Daddy. I, de fet, entre ells dos també hi ha diverses similituds: els dos són els fills desastrosos i estimats, els dos són els personatges honestos i fracassats que prefereixen viure sincerament que ser hipòcrites simpàtics i els dos representen, en certa manera, la opinió dels seus autors: Williams i Miller van intentar remoure els estòmacs americans colpejant un dels seus valors més important: l'èxit.

Willy Loman, d'una banda, podria assimilar-se a un sensacional i totalment ridícul heroi tràgic (una mica en la línia del Proctor de Les bruixes de Salem, però molt agafat amb pinces): el càstig final per la seva obsessió amb el somni de riquesa i èxit total és el seu propi assassinat. En canvi, en l'obra de Williams, tot i els tres actes i el respecte pel temps i l'espai i tal, hi ha un punt de fatalisme i destí tràgic bastant important, l'inevitable té més protagonisme.

Els dos autors, a més, basen la seva obra en les dicotomies. La vida i la mort es mesclen en una mena d'ambigüitat XXL general: a què es referia, Miller, quan va escriure el títol de Mort d'un viatjant, a la vida de Willy o a la seva mort real? Igual que la presència de la vida i la mort a l'habitació de la Maggie i el Brick i la confusió en el títol de Williams: qui és, realment, la personificació d'una gata histèrica sobre una teulada de zinc calenta?

De què riu Tennessee Williams?

Una de les diferències crucials, però, és el dialecte, on el contrast nord-sud és bastant clar. Williams fa servir un llenguatge totalment col·loquial (de la regió central dels Estats Units) amb l'objectiu d'ampliar els registres estancats dels diàlegs teatrals americans. El dialecte de la Gata és el protagonista estilístic total: recursos com l'el·lipsis, les interrupcions i els solapaments del discurs són utilitzats per mostrar la psicologia de cada caràcter, així com la seva visió del món i el seu intent (més o menys fracassat, en cap cas exitós) d'amagar-se en la convenció social. Aquesta és la diferència crucial entre Williams i Miller: el primer escriu des de dintre, té el Sud dintre seu, no pot evitar ser real perquè coneix massa les peculiaritats de la seva zona i no pot evitar sentir-les. El segon, en canvi, té un estil més solemne: és molt més sofisticat i ha construït una obra perfecta des de fora, a la manera racional. Miller era més civilitzat... oh, què us creieu, era de la ciutat de Nova York!

La comparació podria ser molt més llarga, però la cosa és aquesta: encara que Williams fos de Columbus i compartís amb la seva gent aquest caràcter impulsiu del Sud i Miller fos l'elegant autor que s'havia casat amb Marilyn Monroe, tots dos compartien la mateixa preocupació nacional: la de l'obsessió americana per l'èxit, el què diran i l'horror del buit. Com diu Big Daddy en un moment de lucidesa total, "sometimes I think that a vacuum is a hell of a lot better than some of the stuff that nature replaces with it". Final.


entrevista a miquel colomer

Fa un temps, vaig veure que el Colomer havia tret un llibre, Tot el que tinc. Com que havia estat el meu professor de literatura catalana, vaig decidir llegir-me'l. Com que m'havia agradat, vaig decidir entrevistar-lo per la revista santjustenca La Vall de Verç. I com que el sentit comú i espacial m'obligava a reduir l'entrevista d'una manera desmesurada, he decidit transcriure l'entrevista més o menys completa aquí. Bon profit!



Què és el que et va portar a publicar el dietari? M’hi va portar gent que em va convèncer, perquè de mi no hauria pas sortit. Bàsicament, dues persones: Salvador Sostres i l’editor de AContravent, en Quim Torra. Sabien que feia un dietari perquè, en el cas d’en Sostres, escrivia a la seva pàgina perquè ell m’hi havia empès. I al cap de menys de mig any ja em va començar a dir: “escolta, això s’ha de publicar”, i jo el deixava fer fins que després va aparèixer també en Quim Torra i al final vam decidir que sí. La veritat és que quan vaig enviar el primer escrit per correu em van dir que ho hauria de retallar, perquè sinó el llibre hagués estat llarguíssim.


Però no tots els escrits daten de a partir del 2004. No, no, n’hi ha que són de molt abans. El que passa és que les coses sempre es difressen una mica.


Creus que el fet de conèixer el Salvador Sostres va suposar un punt d’inflexió en la teva vida? Sí, sens dubte. Sempre he anat amb una disfressa com d’esquerranot comunista i a mi el fet de conèixer en Sostres i el seu món, persones força més joves que jo, i veure que el seu discurs me’l creia més que no pas el meu, poc a poc em va fer anar tornant als meus propis orígens, que són els de casa, la família, el poble,...


I què n’opines, de la seva opinió pública? Només faig cas a la gent que el coneix personalment. És veritat que hi ha casos de baralles concretes, però no conec ningú que hagi tingut contacte personal amb en Sostres i en renegui. Ara bé, sí que reconec que naturalment els articles que escriu són polèmics i poden provocar refús i fins i tot poden hi haver persones que se sentin malament.


El dietari està totalment fragmentat. La veritat és que he de reconèixer que jo no l’he tornat a obrir, aquest llibre. El que passa és que hi ha coses que hi haurien hagut de ser i no hi són perquè vaig haver de retallar moltes pàgines i em sembla que, segons ja m’han dit, hi ha fragments que no estan relacionats amb cap interior. Concretament, per exemple, no esmento les consultes per la independència d’Arenys i en canvi sí que en comento el resultat, cosa que potser pot crear confusió.


Parlem de continguts. Pel que fa a l’educació i al jovent d’avui dia, critiques la falta de valors i denuncies la desaparició de la cultura de l’esforç, d’una jerarquia i de la disciplina. Creus que ja no hi ha models? En general no, tot i que reconec que òbviament sí que hi ha persones que tenen models, perquè sempre hi ha excepcions. Però la veritat és que em sembla que aquestes excepcions són cada vegada més reduïdes. Si hi ha models, de fet, em temo que són els models equivocats.


El fruit de la generació ESO. Ets pessimista? Sí. L’ESO ha estat un gran error. Jo em considero més aviat optimista, tot i que reconec que, com diu Vila-Matas, tot acaba malament. Però sí, estem profundament equivocats i ho demostrem amb aquesta conya de la digitalització de les aules. Mentre que a Finlàndia només tenen dos ordinadors per aula i continuen fent les classes amb pissarra i guix, nosaltres posem els ordinadors a l’abast de nois que encara no saben escriure ni llegir ni pensar. Espero que aquesta decisió es revoqui molt aviat. Haurem llençat una milionada d’euros, però espero que el proper Conseller d’Ensenyament ho revoqui aviat. Segur que per aquí el mig hi ha algú que s’embutxaca diners.


Parlant de la societat, també utilitzes el concepte del “feixisme de l’entreteniment”. Em refereixo als empresaris que tenen aquests tipus de negocis que esclavtizen al jovent, que els tenen lligats a aquest oci amb horaris desorbitats i lluny de qualsevol civilització. Hi ha persones que es poden queixar del preu dels llibres, però aquestes persones segur que mai s’han aturar a comptar el que es gasten anualment durant els caps de setmana. Això sí que és llençar els diners! Un llibre et pot agradar més o menys, però et durarà tota la vida.


Quina diferència creus que hi ha entre la joventut de la teva generació i la joventut d’avui dia? La meva generació es caracteritzava perquè érem gent que teníem un cert temor. Podia ser un temor de Déu o a alguna cosa, el que fos. I també teniem un gran respecte pels pares i les persones grans. I una capacitat d’obediència molt superior a la d’avui, en què la permissivitat s’ha apoderat de tot. Jo diria que la base del canvi que hi ha hagut és aquesta. La meva generació tenia la religió i la seva moral, la seva ètica. I, en el meu cas, la tenia, la vaig abandonar i em penso que l’he recuperada. Un pot ser més o menys creient, però discutir el cristianisme és una barbaritat. Cristians ho som tots: vivim en la tradició cristiana, en els valors que el cristianisme va imposar. Distingim el bé del mal, encara que no siguem cristians.


Quin paper ha de fer l’Església avui dia? S’hauria de conformar a fer el que sempre hauria hagut de fer, que és difondre el missatge Bíblic i de l’Evangeli. Allà sí que hi ha autèntics models, grans models de gent valenta.


Creus que la mandra que observes en el jovent d’avui dia està relacionada amb el nivell de l’educació? Sí. És que no n’hi ha, de nivell educatiu. Per desgràcia, a mi m’ha tocat veure un nombre enorme d’alumnes que passen de curs sense haver fet res. Naturalment que hi ha gent estudiosa, però no perquè el sistema ho exigeixi: aquest sistema no exigeix res.


Diuen que el fracàs escolar ha augmentat. El fracàs escolar no existeix, és una gran mentida. Pots escriure-ho i apuntar-ho clarament. El fracàs escolar és una gran mentida i una gran hipocresia perquè només pot fracassar aquell qui intenta una cosa. El qui no intenta res senzillament suspèn, però això no és cap fracàs, és una conseqüència lògica.


I què n’opines, del pla Bolonya? Una altra presa de pèl. A més a més, m’agradaria conèixer millor la manera com s’aplica als països civilitzats d’Europa perquè, tot i que no ho sé, em temo que deu ser molt diferent que aquí. Però aquí el pla Bolonya ens farà molt de mal. L’abolició de la classe magistral és un retrocès total: donar per fet que un estudiant no és capaç d’escoltar un professor, introduir assignatures sense sentit als plans d’estudi universitaris... tot això vol dir que hi ha algun lloc on ens hem perdut.


Diuen que els nens ja no llegeixen. El que està clar és que no recuperarem el plaer de llegir a través de la literatura infantil i juvenil. La literatura infantil i juvenil hauriem de cremar-la directament. Hauriem de fer circular el cànon occidental des de ben petits. Que tu llegeixis un text i no l’entenguis és igual, ja l’entendràs; però pots llegir-ne petits fragments. I, a més, diàriament: hi hauria d’haver classe de lectura diària. Però avui dia la gent acaba els seus estudis de secundària, o fins i tot universitaris, i no ha llegit Incerta glòria, segurament la millor novel·la catalana del segle XX, i no parlem de Shakespeare, Mann, Flauvert,... Fins i tot s’ha perdut la gran tradició dels contes: ningú parla de la Caputxeta Vermella, ningú parla de la Ventafocs, de Walt Disney... això era el que ens va obrir el món a nosaltres. Ara es va en sentit contrari.


Es pot escriure sense llegir? En Sostres creu que sí. Però jo crec que no. Perquè si tu fas la prova de llegir un llibre d’un autor que t’agradi durant mitja hora, és molt fàcil que tu escriguis com ell. Llegir per saber què escriure.


Al llibre critiques els igualitaristes, el relativistes i la gent d’esquerra i equipares la tolerància a la indiferència: els políticament correctes. Tot i això, no creus que els políticament incorrectes, que vindria a ser la branca conservadora, ja són tan políticament correctes com els altres? Criticar els “multicultis” també s’ha convertit en un esport de moda. En el meu cas no, però sí que s’ha convertit en un esport de moda. Mira, jo crec que el conservador autèntic és aquell que pensa que les coses que funcionen bé, no cal tocar-les. I es parla de la igualtat, però és evident que no som iguals: només que tu treballis una mica més que el del teu costat ja sou diferents, perquè tu ets més que ella.


No creus que hi ha cert victimisme en l’ala conservadora catalana? Ni que sigui pel fet de portar dues legislatures de tripartit... Els catalans ens queixem. A més a més, això ens portarà a un altre tema: perquè ens queixem si, en el fons, tots volem el mateix? Tu podras fer les teves coses d’esquerres i jo podré fer les meves coses de dretes quan siguem lliures. Mentre estiguem sotmesos a un poder estranger que ens té com a colònia, jo intentaré entendre’m amb tothom amb qui vulgui el mateix que jo.


Et declares catalanista i independentista. És més, declares que el catalanista és independentista per definició. És que ser catalanista, què vol dir? Vol dir desitjar la llibertat de Catalunya, no? El que no puc entendre és que hi hagi catalans que no siguin catalanistes, vol dir que viuen enganyats i no volen veure el poder que ens intenta eliminar. Castella ens vol eliminar.


Al llibre, elogies i critiques algunes mesures de promoció i defensa de la llengua catalana i les conseqüents polèmiques, com ara la nova llei que obliga els professors universitaris a aprendre el nivell C de català. És molt trist que un país hagi de discutir si la seva llengua és exigible a qualsevol àmgit. És que som molt desgraciats, això només ens pot passar aquí i jo arriba un moment que no ho entenc. I a més, tant li fa el nivell! Senyor, deixi’s estar de nivells: llegeixi Pla.


I què n’opines, de l’ús de la llengua per part de Sandro Rossell? Bé, en Sandro Rossell és un noi molt ric però pobre d’esperit, pobret. La primera cosa que va fer va ser anar a Extremadura a fer-se perdonar no sè què. I s’adreça a les penyes en castellà, suposo que ell ja sabrà perquè, perquè si es perquè tots ens entenguem bé, com que el que parlem és llatí mal parlat, podria haver fet el discurs en llatí i ja està. Sandro Rossell és un pas enrere. Jo enyoro Laporta.


Personalment, proposaries alguna mesura per promocionar la llengua? Imposar-la. De la mateixa manera que ens l’han imposat ells. Hi va haver el 1714 i des d’aleshores som un país conquerit amb una llengua imposada. El català ha de ser la única llengua oficial. Arriba un moment en què ja no hem de ser tolerants. Això va lligat a una cèlebre frase de Joan Pau II: “No tingueu por”.


Critiques els qui critiquen escriptors bons per haver adoptat posicions conservadores, com en el cas de Valentí Puig. Valentí Puig és un dels millors escriptors vius en català. Se n’ha anat perquè l’han bandejat per haver-se declarat conservador i ara viu a Madrid i publica articles en castellà a l’ABC, tot i que continua escrivint poesia en català. Bé, som així. En el terreny cultural, qui es declara conservador en aquest país ha begut oli. No et faran mai cas. I les polèmiques amb escriptors com Pla i el franquisme són totalment falses: Pla mai va recolzar el franquisme! Ell senzillament es va equivocar perquè pensava que els qui guanyarien la guerra espanyola es limitarien a posar ordre al caos que havia provocat. Però al cap de dos dies ja va veure que no, i aquí s’acaba el gran vincle de Pla amb el franquisme.


Però tu també critiques escriptors catalans pel sol fet d’escriure en castellà. Jo el que faig és criticar Monzó, Sergi Pàmies, Antoni Puigverd,... Critico els catalans que escriuen en castellà i a La Vanguardia, perquè La Vanguardia és una de les coses que fa més mal d’aquest país. Podria entendre que Quim Monzó escrivís a La Vanguardia si firmes “Joaquín Monzó”, però firma “Quim”. Si vol escriure a La Vanguardia que hi escrigui, però que després no ens vingui dient que el català s’està perdent.


I Sostres? Sostres escriu en castellà, però a El Mundo, que és un diari espanyol. És molt diferent.


I parlant d’escriptors catalans, quin escriptors d’avui dia salvaries? La veritat és que no estic gaire al corrent de novel·listes. Hi ha el gran èxit de Jaume Cabré, Maria Barbal, Sebastià Alzamora, el rossellonès Joan-Lluís Lluís... però he de reconèxier que no n’estic gaire al corrent.


I el teu gènere preferit? L’assaig, l’articulisme. Montaigne. Els dietaris, les autobiografies. Guillem Simó. En aquesta part del món és un magnífic llibre.


Parlem del poble. Quants anys hi has passat, a Sant Just? Hi vaig viure 20 anys i hi vaig treballar 25.


Quines diferències hi ha entre les primeres generacions d’alumnes que vas tenir i les últimes? En les primeres generacions hi havia una gran dificultat, que era que el català acabava d’introduir-se com a matèria obligatòria, cosa que suposava unes quantes hores més de classe a la setmana. Ara, un cop superat això, jo he de dir que els anys de Sant Just han estat uns anys en què s’ha pogut fer classe molt bé, amb un silenci molt raonable a les classes i un ambient de treball important i unes condicions molt destacables.


Què creus que es podria millorar? Aquí, a Arenys, hi ha més soroll a les aules, però potser el tracte entre professors és millor. Però, bàsicament, una de les coses que es notava era molt poca vinculació del centre amb el poble, un cert allunyament de la direcció de l’Institut pel que fa a Sant Just. L’Institut no depèn de l’Ajuntament, naturalment, però forma part del poble i hauria d’estar-hi més vinculat. Però això tampoc em sembla gaire difícil de millorar.


Com a professor, què pretens que en treguin els alumnes, de les teves classes? Jo crec que els professors podem ensenyar una matèria o una altra però, en el fons, ens ensenyem nosaltres mateixos, ensenyem els nostres nombrosos defectes i les poques virtuts. Hem d’intentar que no sigui la cultura del carrer la que entri a l’Institut, sinó al revés. Si els alumnes en poden treure alguna cosa, com aptituds davant de la vida o maneres d’entendre el món, millor que millor. Que aprenguin a nedar a contracorrent, a no deixar-se emportar per la massa, per la xusma.


Abans has dit que, al conèixer Salvador Sostres, vas tornar als teus orígens. Critiques els teus ideals de joventut? Sí, clarament. No me’n penedeixo, però si hagués mort abans de conèixer-lo segurament hauria mort com un comunista. Ara suposo que quan em mori ja no podré dir-ho, perquè ja no ho sóc. Senzillament, reconec que aquesta etapa va ser-hi, una etapa en què vaig abandonar tot el que havia après a casa i a la primera escola. La universitat de finals dels 60, amb l’espetec de París i tot això, ens va impregnar a mi i a tota la meva generació del comunisme i el relativisme. Crèiem en la lluita de classes. Però mira, va ser així.


Però al llibre també dius que la joventut d’avui dia no té ideals. Hi ha l’ideal del consum, però això no és un ideal. Hi hauria d’haver ideals i reptes. El que passa és coses que valen la pena no són fàcils, i la societat s’ha instal·lat en la facilitat. En termes de parella, avui dia, a la mínima dificultat, la gent fuig. Jo vaig fer-ho. I ara crec que s’ha d’aguantar, aguantar i civilitzar-se una mica.


A “Tot el que tinc”, cites diverses vegades El vigilant en el camp de sègol, de Salinger. Cap al final del llibre, quan Holden es refugia a casa del senyor Antorini, aquest li cita una frase que diu: “L’empremta de l’home immadur és que vol morir noblement per una causa, mentre que l’empreta de l’home madur és que vol viure humilment per una causa.” Molt bonic. Hi estic d’acord. I una frase semblant la va dir una de les poques escriptores que tenim, Maria Àngels Anglada: “Jo m’he buscat un model de vida amb el qual no em faré rica però que em permet viure humilment de les coses que m’agraden”. No sé si aquesta senyora va llegir Salinger, però la frase s’hi assembla bastant. Aviam, a mi m’agradaria veure la independència de Catalunya; això és un ideal. I no em faria res morir per Catalunya. Res.


Perquè creus que hi ha tanta gent de la teva generació que ha passat d’uns ideals d’esquerres a una percepció més conservadora de la vida? És difícil parlar dels altres, perquè jo no conec les circumstàncies de cadascú. En alguns casos, hi ha hagut gent que ha canviat perquè han passat malalties serioses, tot i que no és el meu cas. Si tu llegeixes Chesterton, és molt difícil que no te’l creguis, que no hi adverteixis veritat. Jo he de dir que he llegit molt a llegir Chesterton; i ara és un autor que em fa companyia amb freqüència. Però dels altres tampoc en puc parlar.


I, finalment, si haguessis de recomanar un autor que t’agradi especialment, quin triaries? Montaigne. Shakespeare. La Bíblia, lectura fonamental. La gent diu “ah, jo no hi crec!”, però ningú li ha preguntat si hi creu, només que ha de llegir-la.


el dublín de joyce

It's not my fault that the odour of ashpits and old weeds and offal hangs round my stories. I seriously believe that you will retard the course of civilisation in Ireland by preventing the Irish people from having one good look at themselves in my nicely polished looking-glass.

1905. El jove Joyce, vint-i-tres anys, dublinès i conscient de l'afició dels editors anglesos per l'exotisme literari d'Irlanda, envia un manuscrit de 12 històries a l'editor Grant Richards: Dublinesos. Tot i la consciència del jove d'estar escrivint "un capítol de la història moral" d'Irlanda, Joyce va haver d'esperar fins al 1914, trenta-dos anys, per veure el llibre publicat. La raó? La covardia editora, la por a una censura i problemes amb les autoritats per excés de sinceritat.

El problema de Joyce, però, no era amb Dublín sinó amb els dublinesos: havia estat 23 anys passant cada cop a una situació familiar més precària per culpa d'un pare simpàtic però alcohòlic i incapaç de portar un duro a casa i l'any 1892 la crisi financera havia obligat a tota la seva família a mudar-se a una barriada de Dublín, de cases pobres i misèria absoluta. No és que m'encanti posar-me en la vida privada de la gent, però és evident que aquesta transició social, entre altres coses, va marcar la futura visió que Joyce es faria de la seva ciutat natal.


A Dublinesos hi ha situacions, coses que passen, hi ha una unitat literària de campionat però no hi ha línia argum
ental. Es nota que Joyce havia renegat de la capital d'Irlanda: la neutralitat hipnòtica amb que explica cada conte reflecteix les seva intenció estilística de no ser cortès. Les referències autobiogràfiques i del context històric del moment abunden i fan mandra, però cal remarcar que els tres primers contes estan protagonitzats per un petit Stephan Dedalus, protagonista també del Retrat de l'artista adolescent i d'Ulisses i, en certa manera, l'alter ego de Joyce.

Ideals? Henrik Isben. El jove escriptor irlandès era totalment fan del dramaturg noruec i la seva obra When we
dead awaken, el seu realisme desafiant, l'estructura diagnòstic, l'objectivitat malaltissa. Els dublinesos de Joyce tenen molt dels morts-vivents noruecs d'Ibsen. Són gent que ha descuidat el seu amor per la ciutat i, dominada per un món claustrofòbic, ha acabat convertint-se en grotesca, al nivell dels winesburguencs de Sherwood Anderson. Les converses elíptiques, els discursos indirectes lliures, l'esbós psicològic, la tècnica joyceana contribueix perfectament a crear un món on fins i tot l'alegria té un punt patètic.


Morals fora, un dels hits de Dublinesos és la seva estructura, on l'esquema recerca-aventura-retorn propi tant de l'Ulisses clàssic com de l'Ulisses del propi Joyce s'assimila al de infantesa/adolescència-maduresa-vida pública, amb la cadència final de la nostàlgia reconciliadora d'Els morts.

El detall és el protagonista. Segons Joyce, l'obligació de l'artista era narrar o fer constar les epifanies, que definia com transformacions espirituals repentines i delicades, transformacions en la vulgaritat de la parla o del gest o fins i tot en una frase memorable mental. Deia Joyce que, primer, reconeixem que l'objecte és un objecte integral. Després, observem que és una estructura composta i organitzada, una cosa en si. Finalment, quan la relació entre les diferents parts és clara i exquisita, reconeixem que la cosa és el que és; i aquí, a l'ànima perfecta i radiant de la cosa més vulgar i més quotidiana, hi ha l'epifania. És per això que a Dublinesos el detall és tan extremadament acurat: perquè és en l'elasticitat de la realitat que les realitats reals podran revelar-se. La tècnica de l'excés descriptiu, a Dublinesos, és l'estratègia d'un simbolista que, com diu Terence Brown, creia que l'elasticitat en les mans d'un artista pot parlar de les veritats incòmodes del món. I d'aquí la idea de diagnòstic, de diagnòstic de la misèria humana. De la paràlisi.s tracta d'un diagnòstic clínic de la classe baixa-mitjana dublinesa, brotxades de detalls d'un món de comerciants i botiguers i funcionaris dominats pel patetisme humà.

el perfum de boris vian

- Quin perfum porta? -li va preguntar-. Chloé es perfuma amb essència d'orquídia bidestil·lada.
- No em poso perfum -va dir Alise.
- És natural -va dir Chick.
- És meravellós!... -va dir Colin-. Fa olor de bosc amb un rierol i conillets.

No és per res que Boris Vian adorava Dalí o Ernst o Coutaud o Labisse: era un dels
hits no-oficial del surrealisme de les lletres; un perfecte creador d'atmosferes. A l'Escuma dels dies, una història sobre burgesets innocents i dèbils, la lluita de Chloé contra el nenúfar que li ha crescut a la panxa esdevé el nucli d'un món on la solidesa es converteix en pur formatge fos davant d'un univers de sensacions on tot ens arriba de forma indirecta.


El llibre transcorre a través de dos nivells: en primer lloc, el de la crítica d'un món tot transcorre banal i absurdament. El pesseterisme de la religió, la crítica al fatalisme existencialista amb l'alter ego
de Sartre com a protagonista, els nous déus, la mandra, la superficialitat imperant, la inexistència de les famílies, els intents fracassats de Colin per trobar feina i un llarg etcètera subtilíssim en què Vian es carrega la societat parisina sense perdre ni un centilitre de bon humor. En segon lloc, un món sensible, un món per sota fet de perfums, surrealismes, ratolins que netegen cases que es deformen segons la música i l'estat anímic, jazz i pianòctels. Una vida realment escuma que comença a decaure quan els personatges han d'enfrontar-se al "mar d'angoixes" de la realitat.

El protagonisme que Vian dona a les percepcions permet establir una comunicació atípica entre el lector i la descripció dels caràcters, la condició cotó-fluix dels quals s'exagera justament gràcies a aquest món d'olors i sons i colors i delicadeses. El paper de les sensacions olfactives és fonamental: d'una banda, la connotació sexual del perfum es veu en la descripció de les noies i els llocs i les situacions no són sinó que fan olor de. D'altra banda, que l'habitació de Chloé hagi d'omplir-se de flors per espantar el nenúfar que porta a la panxa és prou significant. I que es curi amb una flor de vainilla, també.


I la música, també. En el mitificat París dels anys quaranta, Boris Vian era trompetista de talent, autor entre d'altres de la polèmica cançó Le desérteur, amic de Duke Ellington i Charlie Parker i asidu del microcosmos jazzístic de Saint-Germain-des-Prés. Era obvi, doncs, que la seva passió pel havia de filtrar-se per algun lloc: el pianòctel, per exemple. Un piano que prepara còctels en funció de la melodia, l'estil i el to que facis servir. L'altra és l'arquitectura mutable: la casa de Colin va canviant d'estructura en funció de la peça de jazz que soni. Quan sona The Mood to be Wooed de l'orquestra de Duke Ellington, per exemple, l'habitació de Colin es torna totalment rodona.

Una novel·la ondulada, vaja, que culmina amb assassinats en sèrie, enterraments
low-cost i un ambient de declivi total i per tothom. Grotesca, en certa manera. Pura caricatura. Tot i això, la sensació final és d'una delicadesa total, d'una compassió inevitable. Sembla que Vian digui no ho sé, ja que el sentit se'ns escapa de les mans, com a mínim que no perdem el plaer de riure. Fin.

El dibuix és de Pablo Gallo

relíquies


A la vida, l'essencial és fer judicis a priori sobre totes les coses. Sembla ser, en efecte, que les masses s'equivoquen i els individus sempre tenen raó. Cal evitar deduir-ne unes regles de conducta: no és necessari haver de formular-les per tal de seguir-les. Solament hi ha dues coses: l'amor de tota mena amb tota classe de noies i la música de Nova Orleans o de Duke Ellington. La resta hauria de desaparèixer, car la resta és lletja i les poques pàgines de demostració d'això que segueixen pouen tota la seva força del fet que la història és totalment verídica, atès que me l'he inventada de cap a peus. La seva realització material pròpiament dita consisteix essencialment en una projecció de la realitat, en una atmosfera esbiaixada i escalfada, sobre un pla de referència ondulat irregularment que presenta distorsió. Com hom pot veure és un procediment del tot confessable, si és que n'hi ha.

Nova Orleans,
10 de mar de 1946.

Preàmbul a L'escuma dels dies, de Boris Vian.

proctor, l'heroi tràgic

Are you now, or have you been a member of the Communist Party?

Mentre escrivia The Crucible, Arthur Miller no només pensava en la tragèdia de Salem, sinó també en certa caça de comunistes nord-americans. El marc? La Guerra Freda. Algun protagonista? El senyor McCarthy. Durant els anys 50 del segle passat, el Comité d'Activitats Antiamericanes (en anglès HUAC, House Un
-American Activities Committee) va atiborrar-se de llistes negres, censures, sospites i judicis irregulars de comunistes que, segur, volien provocar un apocalipsi estatal. Actors, directors, escriptors i artistes diversos eren interrogats i obligats a donar noms i cognoms i adreces i, els que no ho feien, desapareixien miraculosament dels mitjans de comunicació.

És en aquest context, i amb la sort que els escenaris novaiorquesos eren massa caòtics per poder ser controlats, que l'o
bra de Miller va ser representada. A The Crucible s'hi relaten els fets ocorreguts a la comunitat puritana de Salem, Massachusetts, el 1692, en què certes sospites de bruixeria van desencadenar una histèria col·lectiva que va portar a acusacions recíproques i una inconsciència i irracionalitat totals i absolutes. Amb l'excusa de la màgia, doncs, Miller va plasmar l'ambient d'uns Estats Units dominats per la paranoia, uns Estats Units en què tot era sospitós de, les llibertats eren una mentida i fins i tot el propi autor va ser interrogat i declarat culpable de desacatament al Congrés per negar-se a revelar els noms de suposats còmplices.


Reivindicacions apart, però, el més curiós és observar la manera com Miller modifica una hipotètica realitat per convertir-la en apta per una obra teatral i el fals paral·lel que dibuixa entre els dos esdeveniments. Comencem pel final: fals paral·lel perquè la gran diferència entre les bruixes i els comunistes és que els segons existien i les primeres no. Aquest incís és de tot menys trivial: les noies de Salem no van fer absolutament res per ser acusades de bruixeria; no tenien cap defecte que es pogués relacionar directament amb la seva acusació. L'època comunista, en canvi, és més lògica: tot i la crueltat evident, els personatges i el seu destí tenen algun vincle.

Aristòtil deia que el patiment dels qui són totalment innocents és massa pertorbador per adequar-se al drama. L'heroi tràgic ha de tenir alguna imperfecció, i aquesta, per més nímia que sigui, ha de ser la causant de la seva desgràcia. Per Aristòtil, doncs, l'acusació
de bruixeria a noies totalment innocents era un fet massa estrambòtic per formar part d'un drama verídic. I bé, sembla que Arthur Miller era de la mateixa opinió que el savi, així que va introduir diverses modificacions perquè la pseudo-realitat de Salem s'adeqüés a les exigències d'un drama com Déu mana.

Miller, doncs, va augmentar l'edat d'Abigail (que a l'obra té 17 anys, i en realitat en tenia 11 o 12) i va disminuir la de John Proctor (que a l'obra és un atractiu treintañero i en realitat era un home de 60 anys) per crear un conflicte universal: l'adulteri. I aquí la tenim, la imperfecció de
l'heroi tràgic de Miller és la infidelitat de John Proctor (una infidelitat històricament no demostrada). En un context totalment embruixat, el sofriment de Proctor serà pel pecat d'adulteri i no per tractes amb el diable. Així que Proctor, que és el típic personatge escèptic, pragmàtic, amb ideals propis i reputació prou bona, tindrà una escletxa fosca per la qual Miller canalitzarà la seva acusació i visca i esplendorosa guinyada d'ull al teòric antic.


L'adulteri insereix un altre tipus de conflicte: l'enveja, la gelosia. L'enveja i les dones, concretament. La jove i atractiva Abigail i Elizabeth, la dona de Proctor. La primera no pot resistir l'enveja que sent per la segona i l'honor de la segona es nega a perdonar el seu marit. És en aquest context que les acusacions de bruixeria prenen la forma d'un ping-pong caòtic on tots els personatges han entès el seu rol: davant del tribunal, passar la bola.

Així doncs, es podria dir que Miller va mentir històricament per allò de les necessitats dramàtiques, però ell no pretenia explicar detalladament els fets sinó transmetre la seva essència natural. Va modificar esdeveniments i edats per allò dels gags de l'ofici, però la idea d'histèria general, ruptura de les normes, inconsciència i terror públic no es veu alterada. Tot i que el John Proctor de Miller sigui més fictici que real, l'autor aconsegueix donar a entendre que la creença en la bruixeria hi era, però que les víctimes no van morir només per això perquè la tragèdia de Salem no va ser (afortunadament) la tònica dominant de l'Amèrica del XVII. Sigui com sigui, els de dalt confirmen que la perfecció, si existeix, no ven.


d'irlanda a brooklyn

Colm Tóibín cau bé. Cau bé perquè es desperta a les onze, perquè té un refugi a Farrera del Pallars, al Pallars Sobirà, i perquè trenca el tòpic de l'irlandès enfadat amb l'univers. I també perquè li caiem bé, no ho negarem, i perquè parla un català amb accent d'Enniscorthy que inspira una tendresa total. Brooklyn, la seva nova novel·la, no és l'Obra Mestra Majúscula que ens canviarà la vida pels sempres dels sempres ni s'atrevirà a respondre cap de les Grans Hincògnites del món: Tóibín, afortunadament, és dels pocs escriptors que no peca d'obesitat i sobrepretensió literària. Brooklyn és, això sí, la guanyador del premi Costa Fiction Award i la constatació sòlida que confirma que haurem de llegir més històries de l'irlandès.

Afirma Tóibín que part de l'impuls per escriure aquest llibre era totalment polític. Tot i que Irlanda durant els últims 15 anys ha r
ebut molta immigració (sobretot polonesos, xinesos i nigerians), la visió que se'n té és d'un rebuig total. Ni hi estan acostumats ni volen acostumar-s'hi: creuen que venien a robar-los-hi la feina. Tóibín diu que ja feia temps que ho veia, veia que eren bona gent i que les polítiques d'immigració eren injustes i que el referèndum pels drets dels immigrants era un desastre, ho veia i ho veia sol. I va pensar que segurament això passava perquè ell havia viatjat molt. I llavors va crear l'Eilis.


L'Eilis és una jove d'Enniscorthy que viatja sola a Brooklyn en busca d'una vida millor, etcètera. No és en va, que marxa als EUA: els irlandesos no es salvaven de considerar-la una terra d'oportunitats, un país msiteriós i idealitzat del qual es deia que hi havia molts calés i rètols amb la inscripció "utopia". Gràcies a l'ajuda d'un capellà que no abusarà d'ella en tota la novel·la (el tòpic hauria estat flagrant), la protagonista troba feina a Bartocci
's, la primera tenda de roba que vendrà mitjes a les dones negres, i viu a la pensió de la senyora Kehoe amb una multitud d'irlandeses més. Així, Tóibín retrata subtilment la societat novayorkina dels anys 50 i les seves virtuts i prejudicis, una societat en què el consum ja és l'hàbit imperant i els drets civils dels negres comencen a aparèixer.

D'altra banda, però, Tóibín també retrata la societat irlandesa de l'època i el seu tancament de mires. L'Eilis és l'immigrant que, un cop emigra, ja no és d'enlloc. Al visitar el seu ja-no-tan-enyorat Enniscorthy, poble petit i tancat i a vessar de rumors, ella ja no és l'Eilis desperdigada que va
marxar més lluny que tots els seus germans. I no ho és perquè és a Amèrica on ha après l'elegància i la seguretat, el caminar recte, l'estimar-se. Ha viatjat i ha vist el món, i en aquest sentit és un alter ego del seu creador.

A part dels retrats socials, però, a Brooklyn també hi abunda la contenció, les emocions reprimides. En aquest sentit, es tracta
d'una novel·la que transcorre per dins. Pel cap de l'Eilis, sobretot, però també pel cap de sa germana, de sa mare, d'en Jack, de manera que tot el que s'amaga més enllà de la superfície només s'intueix rere uns murs d'autodomini més que envejables. En gran part de la novel·la, rostre i pensament difereixen totalment. I els únics que ho sabem som nosaltres, espectadors invisibles, lladres d'intimitats falses.


El més curiós del cas és que es tracta d'una història basada, inconscientment, en fets reals. A ca'ls Tóibín, quan era petit, els rumors corrien de banda a banda i s'havia sentit una història semblant. Per això, el febrer de tants anys després, quan estava a Nova York firmant llibres, una dona se li va presentar com la filla de la protagonista. No parlava de sentir-se reflexada, ni d'entendre el paper de la suposada mare. Parlava de carn i ossos, d'una Eilis real que va creuar l'Atlàntic i s'hi va quedar.

El que explica en Tóibín sobre els irlandesos és que la seva tradició literària està lligada bàsicament a dos motius. Primer de tot, l'alfabetització com a via única per sortir de la pobresa i poder esdevenir capellà o oficinista. El llibre i la ploma com a estratègies eficaces per aconseguir un modus vivendi digne. L'altra, la mescla de l'amor pels exòtics dels irlandesos i la proximitat a Londres. Els editors de la capital anglesa van bojos per les històries escritors per irlandesos, perquè es venen més i perquè, a més, també se la llegiran els amics i coneguts de l'autor i el boca-orella anirà de poble en poble i mitja Irlanda el tindrà a l'estanteria. És matar dos ocells d'un tret i, realment, la jugada els ha sortit bé, perquè d'Irlanda n'han sortit hits literaris com Joyce, Beckett, Yeats o Wilde.

Un home savi em va dir que Brooklyn és una novel·la com les d'abans. L'és. Visqui el hurling i la Guinness.


asterisc

1. *Rectificar és de savis i la indomable està domada. La Holly Golightly, retòriques capotianes apart, és una bleda total. Ella és molt més suau que el seu talent d'actriu, que la seva capacitat innata de disfressar la covardia d'ideals vitals sublims i més que dignes. La Holly és la típica que diu que les noies no li cauen bé perquè són unes retorçades mentals però és la primera en definir la seva vida des d'una elegància i un glamour que no existeixen S'autodefineix com una cosa salvatge, però el seu ideal són joies i homes amb corbates i butxaques immenses. Efectivament, la Holly a la majoria no ens cauria bé: només l'estimem gràcies a la seva innocència i al seu encant, a l'art indiscutible de la pluma del nord-americà. I, òbviament, gràcies a l'Audrey.


2. L'Audrey no era estimada, però. El seu paper estrella va ser d'un segon plat total i absolut. En Truman sabia que la Holly Golightly no podia ser altra persona que Mrs. Monroe i estava decidit a aconseguir-la, però no li va sortir bé: la mànager de la Marilyn va negar-s'hi al·legant la immoralitat de la novel·la i, igualment, la productora 20th Century Fox li hauria fet pagar una quantitat de diners indecent per ella. Així que la Paramount (que tenia els drets de la pel·lícula) va fer un càsting a l'Audrey i, a pesar de les advertències de l'escriptor, van agafar-la. A la Hepburn li anava perfecte per desempallegar-se de la imatge de nena-tan-bona, però, de fet, més tard va confessar que el paper li feia una mica de por. Era un caràcter massa ros. Al final, és clar, tot va anar a mode flors i violes perquè la Holly cinematogràfica era la bledor i suavitat personificada. Fins i tot més suau del que realment és la Holly quan puja les persianes de l'habitació del narrador o ofereix copes a tothom i sembla la dona més boja i més encantadora del món.

la indomable

Esmorzar al Tiffany's és la petíta relíquia capotiana que va empènyer a més d'una americana a fer les maletes i anar a Nova York a buscar sort. Publicada el 1958, tres anys més tard que la Lolita de Nabokov, aquesta novella (més llarga que la novelette però més curta que la novel) relata la història i aventures de Holly Golightly, una misteriosa joveneta de professió viatgera, que es dedica a "l'ofici més vell del món" i viu feliçment envoltada d'homes i luxes.

La història ens l'explica un escriptor sense nom ni fama que l'única glòria que aconsegueix fregar és la de viure al mateix bloc que Miss Golightly i publicar un parell de contes a la revista de la universitat. Tota la narració és una mena de racconto que comença després de quinze anys de la desaparició de Holly, amb qui el narrador havia agafat molta confiança (tot i que no s'havien besat, cosa rara). Joe Bell, el propietari del bar del barri, li ensenya al narrador unes fotos on hi surt un negre de la jungla africana sostenint una escultura de fusta d'una dona calcada a la jove viatgera. Aquesta sorprenent troballa porta el narrador a fer un revival nostàlgic del pas fugaç de la Holly per la seva vida.


La protagonista, al principi i en principi, havia de dir-se Connie Gustafson, nom més aviat inapropiat per una Lolita apàtrida. Poc sensual, que dirien. Inadequat. El nom definitiu, Holly (de Holiday) Golightly, és una al·legoria d'ella mateixa: viure eternament de vacances i à la légère.

Perquè hi hagi un però, però, sempre hi ha d'haver coses que no funcionen. Tot i la connotació lolitiana del tema (no sabem -de fet, jo no sé- si en Truman ja havia llegit el hit d'en Vladimir), la Holly és una noia amb uns ideals tossuts i irrompibles: la seva independència és or, i ella només es quedarà al lloc i amb les persones i objectes que sàpiga que li pertanyen i que ella els pertany. I, tot i la seva aparença inicial de barbie buid
a, el seu passat és fosc i incert i ella sempre està envoltada d'una mena d'aura trista disfressada de perfums i diamants i corbates. La Holly cavalca entre la sensualitat i la innocència, entre la ingenuïtat i l'atreviment i amb tot el xampany del món i com si res, però el narrador descobrira certs intríngulis del seu passat als que ella haurà d'enfrontar-se en comptes de fugir, que és el que ha fet sempre.

Fugir fins a trobar el propi lloc al món
, diu ella. L'anècdota mamífera explica el quid del problema: durant la seva estada a NY, la Holly troba un gat i l'adopta, però es nega a posar-li un nom perquè "no es pertanyen", perquè els dos són independents l'un de l'altre. Tot i això, mentre marxa de la ciutat i després d'abandonar el gat a un barri ple de contenidors d'escombraries, entén que, de fet, que es pertanyien i corre a buscar-lo... i no el troba, i llavors la por "d'això de no saber que una cosa és meva fins que l'hauré llençada". El drama.

De fet, l'únic lloc on la Holly troba estabilitat és al Tiffany's. Aquesta botiga de joies és l'única cosa que la pot salvar quan té aquells "dies vermells", caracteritzats per una sensació d'angoixa permanent i la certesa que passarà alguna cosa dolenta. Durant aquests dies, la Holly es refugia a la calma i l'elegància de la joieria perquè "allà dins no us pot passar res de realment dolent, entre aquells homes tan ben vestits, i
aquella olor tan bona de plata i de maletes de pell de cocodril". Aquesta idealització del món dels rics, tan plàcid i tan bo i tan traquil, la porta al convenciment que fins que no trobi un lloc com el Tiffany's ni comprarà mobles, ni es lligarà a ningú, ni posarà nom al gat. I punt.


I és que la Holly és indomable, és un personatge elegantment bàrbar. Miss Golightly està per civilitzar, i és aquí on rau la bellesa de la història. Ella és aquesta "cosa salvatge" a la que es refereix quan li diu a en Joe Bell:

"No convé de donar el cor a una cosa salvatge; com més li doneu, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per a volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. Acabaríeu així, senyor Bell, si us enamoréssiu d'una bestiola salvatge. Acabaríeu mirant al cel."

Això del cel (i de fet, tota la filosofia de la seva vida), està irònicament relacionat amb una cançó que un pobre home va ensenyar en el seu passat misteriós i que diu "don't wanna sleep, don't wanna die, just wanna go a-travelin' through the pastures of the sky". Aquest pobre home es diu Doc i és el primer dog de la Holly, quan ella encara no es diu Holly i encara no és una viatjant del món. La llista de "gossets" de la Holly, de fet, és infinita. Tant el narrador, com en Joe Bell, com tots els homes de corbata, tots cauen als peus de la protagonista. Fins i tot el mateix Capote havia caigut al seu parany: de tots les seves imaginacions literàries, la Holly era la seva preferida.

La moralina estaria aprop d'allò d'entendre la pertinença recíproca massa tard, de la valoració post-pèrdua. Tot i això, la personalitat de la Holly no s'acaba d'entreveure i, moralines apart, ella és el gran misteri de la novella. De la Holly no se'n sap res durant quinze anys, els anys que triga el narrador a explicar la història (i possiblement, a escriure-la: Capote juga al joc de la confusió narrador-autor). I del seu record només en queda una foto d'una escultura africana, una gàbia d'ocell esplendorosa i gegant i buida i cert sentiment de pura tendresa, aquella noció romàntica de l'idéel i la nostàlgia absoluta del qui sap què.